FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXII )

A CIEGAS (2008)

Adaptar la literatura del sr. Jose Saramago no és feina fàcil; tot i que aparentment les seves històries són senzilles, sota l’aspecte de contes s’amaguen plantejaments filosòfics de transcendència. El sr. Meirelles, després d’haver convençut crítica i públic amb Ciudad de Dios, s’atreveix amb un dels llibres més populars de l’escriptor portuguès: Ensayo de la ceguera. Com us deia, el plantejament del llibre té aires de fàbula: una mena de síndrome deixa cega a la població despertant un nou ordre social que separa cecs/no-cecs... la història és molt atractiva (com l’obra sencera del sr. Saramago) i el director brasileny ha estat capaç de donar-li la força visual que requeria: ombres, llum i desenfocaments per a mostrar-nos com veu una persona que no veu. Interessants interpretacions de la Julianne Moore i Gael Farcia Bernal. El sr. Saramago va donar la seva aprovació en veure el film.

Valoració:  Notable alt

LA CARA OCULTA (2011)

Aquest film és d’aquells que el tràiler trenca tot el possible misteri que pot arribar a crear, és un gran spoiler....i és una pena ja que el film és capaç de crear una adequada tensió al voltant de la desaparició de la parella d’un jove i brillant director d’orquestra, el millor és quan descobrim on està la jove desapareguda (massa ben explicat en el tràiler) i el triangle que es crea amb la nova parella del protagonista (un torbador, a estones, Quim Gutierrez) i el joc de comunicacions/cops de tuberia que s’estableix. Poc ambiciosa però interessant i de bon ritme.

Valoració: Notable alt

BICICLETA CULLERA POMA (2010)

Aquest és un documental valent i merescudament premiat (amb Goya) i no només per als/les que l’han ideat i realitzat, sinó, sobretot, per la família protagonista: la del sr. Pasqual Maragall. Prestar-se a mostrar els seus neguits, pors i incerteses davant d’un malaltia desintegradora per definició és quelcom admirable; i més tenint en compte que té la finalitat d’ajudar a donar a conèixer la malaltia d’Alzeheimer, a sensibilitzar a qui faci falta per augmentar els recursos per a  la investigació que pugui erradicar la malaltia. Expressives són les paraules del mateix sr. Maragall en les que reconeix que ell no veurà curada la malaltia però sap que en el futur sí que ho serà i qualsevol ajuda per a combatre-la es benvinguda. Natural, sincera i necessària.

Valoració: Notable

LA DEUDA (2011)

Aquest és un film remake d’una peli israeliana basat en l’activitat real d’espies subvencionats pel govern d’Israel per a detectar, perseguir i aniquilar (si es donava el cas) oficials nazis; aquest és el plantejament polític de partida però s’hi afegeix un fet important: un d’aquests equips va cometre un  error en el passat que en el present els passa factura, és el deute del que parla el títol. Present i passat s’interrelacionen per a donar resposta a un misteri que no serà resolt fins al final.Bon ritme, bones interpretacions i força interessant els fets històrics dels que ens parlen. Llàstima, però, que al film li manqui ambició.

Valoració: Notable

EL ILUSIONISTA (2010)

Un guió no-filmat del mestre JacquesTati fou recuperat per un director amb una sensibilitat i estil vintage molt pròxim al cinema d’aquell: el sr. Chomet. Aquest va demostrar amb -l'excel·lent- Les Triplettes de Belleville que es podia fer un film actual  i modern amb una estètica i personatges antics; fidel a aquest estil l’Ilusionista és una meravella de pel·lícula, un homenatge als artistes que sense tanta tecnologia i efectes especials eren capaços de fascinar al públic, de fer-los somniar... com ho fa el cinema. Nostàlgica, tendra, emotiva... una meravella! No se la pot perdre ningú.

Valoració: Excel·lent

LOS AMOS DE BROOKLYN (2009)

El director d'aquest film, el sr. Antoine Fucqua va començar a ser reconegut i valorat per la seva feina a Training Day, un  film colpidor en el que ens va ensenyar que Denzel Washington podria arribar a ser dolent, pervers i corrupte si s'ho proposava. Los amos de Brooklyn té molt d'aquell film en quant que ens parla de la fina línia divisòria entre el món criminal i el policial; en aquest cas, però, es tracta d'un film coral que ens permet veure les diferents cares de la interrelació d'aquells dos móns. Aquí, el que viu en la part fosca és el que interpretava el paper de bo en l'altra: Ethan Hawke, aquell alumne de policia en pràctiques, ara -més maduret- és el policia corrupte i avariciós. Destaca la presència crepuscular de Richard Gere. Un film fred, sec i ben lligat al que li manca intensitat. No està mal!

Valoració: Notable baix

CHICO Y RITA (2010)

Aquest film d’animació neix de la unió del dibuixant Javier Mariscal i el cineasta Fernando Trueba; es tracta del primer film d’animació del segon i l’objectiu d’ambdós era plasmar en un film el seu amor per Cuba, la seva gent i el jazz llatí a partir del dibuixos del primer. El film ens parla de les trobades entre una parella i la seva relació intermitent mentre desenvolupen les seves respectives carreres musicals (ella amb més fortuna que ell). El film aconsegueix aquell objectiu esmentat però, en general, el film resulta repetitiu i el ritme cau en més d’una ocasió.

Valoració: Bé

NO HABRA PAZ PARA LOS MALVADOS (2011)

Vista la promoció i els reconeixements vinguts del darrer Festival de Donostia, esperàvem aquest film amb ganes. El director –Enrique Urbizu- va signar una no suficientment reconeguda Todo por la pasta (amb una genial Maria Barranco); posteriorment, n’ha dirigit de destacables com: La vida Mancha o Caja 507. En aquest cas torna al cinema negre amb aportacions d’actualitat (com la trama terrorista) però el gran interès del film (i gairebé l’únic) era el paper de l’actor protagonista: Jose Coronado, assumint un rol d’anti-heroi, violent, malparlat i corrupte, amb uns quants kilos de més que l’allunyen del paper de seductor al que ens té acostumats/des... malgrat el elogis de Donostia es tracta d’una interpretació sobreactuada i estereotípica en excés. El film més sobrevalorat de la temporada, amb un guió i desenllaç molt fluix malgrat l’atmòsfera ben creada en alguns moments... tantes nominacions als Goya és incomprensible!

Valoració: Suficient

FANTASTIC MR. FOX (2009)

El director d’aquest film és marcià, d’això no en tenim cap dubte. El sr. Anderson ens ha regalat els millors cants a les famílies disfuncionals i contemporànies de la Història del Cinema: Ho fèu amb els Tennebaum, Aquatic Life o Viaje a Darjeeling i ho continua fent a Fantastic Mr. Fox malgrat l’embolcall de suposat film en stop motion de titelles d’animals antropomòrfics. Continua el seu humor, la seva ironia, les seves pors cap a la maduresa, els seus guions lúcids i intel·ligents i els seus personatges excèntrics i tocats del bolet... però malgrat això, entranyables. Film molt acurat a nivell visual i amb una  preciosa BSO del sr. Alexander Desplat.  En alguns moments, però, perd una mica la direcció. Encantadora!

Valoració: Notable alt