dimecres, 15 de febrer de 2012

SR. THEO ANGELOPOULOS

_

(1935-2012)

Fa unes setmanes moria el director grec més important del cinema contemporani d’aquell país: el sr. Theo Angelopoulos. Tot i que ja tenia 76 anys va morir atropellat per una motocicleta en voler creuar el carrer... mentres cercava localitzacions per al seu nou film: El otro mar, sobre els efectes de la crisi a Grècia.... El sr. Angelopoulos és un dels directors de cinema europeu amb més personalitat sempre al voltant del seu tema preferit: Grècia. Les seves històries giren al voltant de la Història i mites del seu país. Tot i que el seu primer film –Reconstrucción- de 1970, reconstruïa un crim passional basat en fets reals, a partir del seu segon llargmetratge –Días del 36- els fets polítics emplenen les seves històries; aquest segon film juntament amb El viaje de los comediantes (1975) i Los cazadores (1977), configurarien el que ell anomenà la Trilogia de la història. Aquesta trilogia de fa més de trenta ja mostrava les constants estil·lísitiques d’aquest director: aire èpic, travellings impossibles, bellesa formal captivadora.

Ha guanyat tot el que pot arribar a guanyar un director de cinema, menys l’Oscar, i el seu cinema era sinònim de cinema d’art i assaig, és a dir, cinema que era carn per a crítics però no per al gran públic... certament, el seu no era un cinema fàcil, lleuger, frívol; el seu era un cinema profund, poètic, seriós i transcendent... però és que tot no ha de ser cinema crispetaire!!

Sempre acompanyant les seves imatges la música preciosa d'Eleni Karaindrou, no ha estat un director prolífic però entre els seus 12 films hi ha obres realment encisadores, com L’eternitat i un dia (1998) i, sobretot, La mirada de Ulises amb un Harvey Keitel fent d’alter ego del director. Els personatges del sr. Angelopoulos molt sovint deambulen en la boira, en la foscor, perduts... com Europa en massa moments de la seva Història.

Tenint en compte els esdeveniments turbulents que aquests dies estan tenint lloc a Grècia, la pèrdua del sr. Angelopoulos ens fa pensar, inevitablement, en tot el que ens hagués pogut explicar, mostrar, fer-nos pensar i, sobretot, captivar-nos...


Ara més que mai el món necessita cinema. Pot ser que sigui l’última forma de resistència davant el deteriorat món en el qual vivim. En tractar de fronteres, límits, la barreja d’idiomes i de cultures, miro de buscar un nou humanisme” (Theo Angelopoulos)