dijous, 12 d’abril de 2012

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXV )


MILLENIUM (2011)
Calia encetar un remake de l’obra més reconeguda del sr. Larson quan fa tan poc que es va estrenar? Doncs, probablement, la resposta sigui que no; però quan el remake ve signat pel sr. Fincher, ets capaç de canviar d’opinió i tenir ganes de que se’n faci una adaptació millor que la primera. Doncs bé, en detalls és millor però n’esperàvem més de l’obra del creador de Seven. Els encerts són diversos: aire de film seriós i no l’aspecte de telesèrie de l’original; un Bloomvkist amb més carisma gràcies al treball de XX i un ritme més intens que l’original. De desencerts, però, també n’hi ha que fan que no sigui el film rodó que esperàvem, però sobretot n’hi ha un d’imperdonable: la Salander (l’estrella de la funció) del sr.Fincher no té ni la ràbia ni la contundència de l’original... si, fins i tot, li demana permís a Bloomkvist per a poder anar a ‘matar’ al dolent??!!! Incomprensible, la Salander que coneixem no ho faria mai, això! a què no? una pena!
Valoració: Bé alt

REY LEON 3D (1994/2011)
Peli de referència de la darrera etapa daurada de Disney encetada amb la Sirenita i continuada amb La Bella i la Bestia. Si aquelles estaven basades en contes clàssics aquesta té un clar ressò en el Hamlet de Shakespeare, tot i la nota còmica –imprescindible en el films Disney- que aporten Timon y Pumba: la història tràgica del fill que es creu culpable de la mort del seu pare (el rei), l’autoexili i uns sentiments de culpa que se’ls mengen fins a l’aparició del fantasma del seu pare... com l’obra hamletiana. Tornar-la a veure en pantalla gran 20 anys després, te un gran punt nostàlgic i, a sobre en 3D!. La música èpica de Hans Zimmer sona millor que mai. Ai, què voleu, a mi m’agrada Disney! I, de les recents, aquesta és una de les millors...
Valoració: Notable molt alt


EL TOPO (2011)
Si no fos per la trama confosa en alguns moments i l’aparició de noms i cognoms impossible de retenir-los tots... aquesta podria ser una obra mestra de l’espionatge. Un film elegant, de colors freds, de fotografia impecable amb la presència sobèrbia i –sorprenentment controlada- del sr. Gary Oldman. La  música –nominada a l’Oscar- del sr. Alberto Iglesias proporciona un bon embolcall a un film sobre un equip d’espies que no són el que semblen, almenys un d’ells, el talp del títol que traïciona a la resta.Com us deia, tot està molt bé però tanta informació satura a qualsevol.
Valoració: Notable baix

LOS DESCENDIENTES (2011)
El  director de la molt reivindicable Entre copes continua el seu estil de fer drames amb gotes còmiques (o iròniques, si voleu) en el que la geografia té un pes important en la història que ens explica: si aquella era una road movie per les vinyes californianes, aquesta ens mostra un Hawaii com no l’havíem vist mai: lluny de l’estampa colorista del turista; un Hawaii tris, gris, apagat i plujós...un ambient molt adequat per a mostrar-nos un film sobre el perdó, la necessitat de veure i viure la vida de cara, sense autoenganys. Amb un George Clooney patidor, desubicat, lluny del glamour que el caracteritza oferint-nos un paper creïble i convincent. Una pel·lícula sobre el trencament/retrobament familiar i sobre veritats que s’han de dir quan toca... un pèl deutora de Miss Sunshine però molt recomanable!.
Valoració: Excel·lent

J.  EDGAR (2011)
Així com el sr. Oliver Stone s’encarrega de realitzar films sobre la història dels EEUU post-guerra del Vietnam; els sr. Eastwood està emprenent la mateixa tasca però centrant-se en l’època pre-guerra del Vietnam. Fins ara havia recreat moments històrics (El Intercambio) o diverses personalitats (Cartas desde Iwo Jima) però aquest encara un biopic convencional: la història del fundador de l’FBI: J. Edgar Hoover; un dels personatges més estranys i complexos de la Història dels EEUU. Tot el pes del film recau en un Leonardo DiCaprio amb poca solera i maduresa per aguantar, de forma creïble, les diferents edats del sr. Hoover; terrible el maquillatge per a simular la vellesa del protagonista... una pena perquè això desllueix un film amb una bona recreació històrica i una història d’amor homosexual més que insinuada i que aconsegueix alguns moments d’emoció en un film, en general, fred i analític. Però és del mestre Eastwood, s’ha de veure!
Valoració: Notable

THE ARTIST (2011)
És la rotunda guanyadora de premis d’aquest any. Un  film valent i arriscat, un film en blanc i negre i mut que ha rebut l’aplaudiment, alhora, de crítica i públic. Una revisió postmoderna dels primers films de la Història del cinema i del pas traumàtic que significà el sorgiment del cinema sonor. El film ens parla de la necessitat d’adaptar-se per a créixer, de no donar l’èxit per assolit sinó que s'ha d'anar cercant i, com diuen, no dormirse en los laureles’. Amb una música preciosa i imprescindible -ja que és la que marca els moments emotius tenint en compte que no hi ha diàleg- acompanyen els protagonistes estupendos d’aquest film (inclòs el simpàtic gos!). Una pel·lícula d’amor al cinema en el que, a banda de la filigrana tècnica i visual, trobem ressons de la difícil situació econòmica en la que vivim i un cant a la superació.
Valoracio: Excel·lent

WAR HORSE (2011)
El film més clàssic del sr. Spielberg, jugant a ser el John Ford d’Innisfree. Visualment impecable, té alguna llicència al sentimentalisme i llagrimeta marca de la casa, però té alguns moments realment inspirats –i tan irreals- com la dels enemics aparcant les armes per a ajudar al cavall protagonista, en una escena pròpia d’un Vittoria De Sica. Les pegues al film són una llargada innecessària i aquell aire de llagrimeta spielbergiana que no pot evitar. Si voleu veure un film clàssic com dels que ja no se’n fan aquesta és la vostra pel·lícula.
Valoració: Notable molt alt

2 comentaris:

Carolina ha dit...

Els remakes americans no calen mai, que ja ho dic jo sempreeeeee :)

Ciutadà K ha dit...

si és que no et fan cas, eh? :P

truca al sr. Finches i dis-li que no cal que faci la segona part de Millenium... je,je,je,ej