TORNAVEM CAP A CASA...

_

Tornàvem cap a casa per explicar-ho tot a la família però, com si ho tingués pensar d'abans, en David va demanar-me d'aturar-nos una estona a la platja. Recordo que li anava a fer una broma però tenia el gest massa sorruti això volia dir que alguna cosa important tenia al pap.

- Què et passa?

- No, pensava...

- I pensar et posa així? Des de quan?

- Et trobaré a faltar.

La frase em va sorprendre i més venint d'ell, però vaig salvar el posat:

- Jo també. Però algú ha d'anar a matar feixistes. Aquí estaràs bé.

- Sense tu, no.

- David, jo...

Però em tallà. Segur que hi havia donat moltes voltes i havia decidit dir-m'ho:

- No sé, Germinal, si m'entendràs. A vegades he pensat que tu senties alguna cosa semblant, bé, en realitat... no ho sé. Em sembla que t'estimo des que et conec... I quan dic que t'estimo... no sé massa com expressar-ho... vull dir que no sé si t'estimo com estimaria una noia, però a vegades que sí. Que t'estimo més i tot.

Va callar envermellit, mirant a terra, els ulls li brillaven, aquell blau suau... Vaig quedar emmudit pel que acabava de sentir. No era possible que allò que jo no havia gosat confessar-li per por de perdre'l, ara, aquell tímid compulsiu m'ho declarés amb un esforç titànic contra la seva vergonya i els prejudicis de la gent.

Desesperadament, jo mirava de filar unes paraules poètiques per dir-li que ell era el meu Amat Amic lul·lià. Però mentre intentava brodar alguna frase valuosa, en David em va deixar amb l'agulla als dits, perquè s'aixecà sobtadament i començà a còrrer cap a casa.

Lluís Llach,

Memòria d'ulls ulls pintats (2012:214-215)