dijous, 14 de juny de 2012

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXVI )

_
LA MUJER DE NEGRO (2012)
Es tracta d’una obra de teatre d’èxit i la possibilitat de que el sr. Radcliffe deixi enrere al petit Potter, Harry Potter. Una història de fantasmes en un poble de l’Anglaterra victoriana. Nens i nenes que moren en accident empesos per la visió de ‘la dona de negre’; com si d’una història japonesa es tractés, uns fets dramàtics del passat torturen l’esperit de la pobra senyora i torna per a venjar-se. Una bona ambientació gòtica, una atmòsfera al més propi estil Edgar Allan Poe llàstima que el ritme i el guió no estan a l’alçada i hi ha escenes que es repeteixen i es repeteixen: per exemple, la pujada al carro que el porta a la mansió fantasma es repeteix tants cops que et fa la sensació d’estar en un bucle espai/temps. Fluixa!
Valoració: Suficient

LUCES ROJAS (2012)
N’esperàvem molt d’aquest film, potser massa! El sr. Rodrigo Cortés debutà amb Concursante, sòlid i madur, però assolí el reconeixement amb Buried, el film que durant 90 minuts no deixa la caixa de fusta en la que el pobre protagonista acompanyat d’un mòbil i un encenedor es troba segrestat. El pobre sr.Cortés s’havia posat el llistó molt alt i la presència de Sigourne Weaver o Robert de Niro en el seu nou film el feien pujar més encara...però en el film vol aportar un realisme màgic al voltant del món dels vidents fracassa estrepitosament: una tensió mal portada i un final que rasca el risible per trampós... el sr. Cortes juga a ser Shyamalan, però de Shyamalan ja en tenim i encara que ara estigui en hores baixes el seu realisme màgic, sí es creïble. Magnètica la Weaver, com sempre!
Valoració: Bé

CHRONICLE (2012)
Malgrat els ingredients per a ser la típica pel·lícula teenager o de superherois, aquest film té més virtuts de les aparents. Tres joves troben quelcom de l’espai exterior enterrat que els proporciona poders, davant la diversió inicial i l’intent per a mantenir-ho en secret i ‘jugar’ a perfeccionar-los, la diversió es trenca en el moment que un d’ells ‘passa a la part fosca’. El film ens planteja la responsabilitat del poder. Filmada amb càmera a l’espatlla, com si ho estigués gravant un dels protagonistes, això li dóna una naturalitat original en el film de superherois. Llàstima que el film està un pèl allargat. Però per ser un film-debut... molt recomanable!
Valoració: Notable alt

EL CASTILLO EN EL CIELO (1986)
Aquest film dels estudis Ghibli i dirigida pel mestre Miyazaki és una de les primeres peces que van construir el mite ‘miyazaki’: films d’animació al voltant de la cultura i mites del Japó però amb la capacitat de fascinar a tot el món, infantil o adult; films en el que entrem en mons màgics com si fóssim Alicia en el país de les meravelles com si fos la cosa més normal del món; films on la natura és una personatge més, on no hi ha bons ni dolents sinó motivacions i raons que els fan ser com són...El sr. Miyazaki porta molt temps enamorant al món aconseguint fites amb l’animació que mai ningú havia aconseguit, com  el premi gran del Festival de Berlin amb El viaje de Chihiro. Aquest film del 1986 és antic però la màgia està intacta...una ciutat oblidada i mítica flotant en el cel que la descobrim i ens fa embadalir amb les històries que giren al seu voltant. Una història, per cert, molt pròxima a l’univers Zelda. Fantàstica!!
Valoració: Excel·lent

INDOMABLE (2011)
Aquest film demostra que el sr. Sodebergh –polivalent, multitasca i hiperactiu- no pot fer-ho tot bé. Com sabeu, la seva filmografia va des de les propostes més comercials amb les diverses parts d’Ocean’s Eleven fins a lés més arty com Kafka o de Girlfriend experience; ara, el simpàtic Steve, ens volia demostrar que servia igual ‘pa un roto que pa un descosío’ però en el cas d’Indomable, el refrany més adequat és ‘zapatero a tus zapatos’. El sr. Soderbergh ha volgut fer un thriller d’acció –entre MIisión Imposible i alguna de Tarantino- i no li ha sortit bé: guió sense interès, protagonista sense carisma, lluites filmades sense nervi ni atractiu... tot plegat cau en algun moment fins i tot risible. Sense oblidar el paper del sr. Banderas, un dels més ridículs de la seva carrera. Si us plau sr. Soderbergh, retrobi’s!!!
Valoració: Insuficient

HUNGER (2008)
El sr. Steve McQueen (res a veure amb l’actor ros i guaperes de La Huida) és una artista amb llarga trajectòria com a fotògraf i escultor però ha aconseguit el ressò mediàtic com a director de cinema; molts s’entesten a dir que Hunger (2008) és el seu primer film però ell ja portava des de principis dels ’90 fent curts experimentals... Hunger, però, el dóna a conèixer al món després de passa per Cannes i l’ovació de la crítica fou unànime: havia nascut un autor/director!!. Hunger és un film dur, molt dur, incòmode  pel tema que tracta i el realisme amb que està filmat: ens parla de la vaga de fam a les presons irlandeses de 1981. Amb un personatge per a Michael Fassbender de lluïment amb el que aconseguí fer despegar la seva carrera. Film intimista però de denúncia social; film personal i artístic però que cala... Necessari!
Valoració: Excel·lent

SHAME (2011)
Si amb Hunger el sr. McQueen es va batejar en el món cinematogràfic, la seva següent peli -Shame- va comportar la seva confirmació, sobretot gràcies a l’espectacular paper dels seus actors: un Michael Fassbender misteriós, fred, hieràtic però amb una potent interpretació molts cops des del silenci; i una Carey Mulligan natural i perfecta com a contrapunt del protagonista. Un film d’una estètica apabullant, lent, cadenciós i ple de contingut i intencions. Un sexe mecànic, addictiu emplena la vida buida i freda del protagonista ... tot filmat amb maneres exquisides. En alguns moments, però, els silencis sonen a guió erràtic.... llàstima!
Valoració: Notable alt

EXTRATERRESTRE (2011)
Quan ens adonarem que el sr. Vigalondo és un dels autors més interessants que tenim actualment a la penínsul·la? Què ha de fer? un Los Otros per a que li facin cas i no li costi tant trobar producció per als seus films? Aquesta manca de pressupost està permetent construir al director una carrera de films minimalistes però potents en continguts: Los Cronocrímenes així ho demostren, film molt aclamat a l’estranger (els guionistes de Lost van declarar que s’havien basat en ell per la 5a. Temporada de la sèrie...si és que 'nadie es profeta en su tierra') i  aquesta Extraterrestre ho confirma. Amb la metàfora de la fi del món tal com el coneixem fruit de la invasió alienígena, el sr. Vigalondo construeix un joc d’identitats dubtoses, de trampes de guió i paranoies al voltant d’un història d’amor, perquè amics i amigues aquest film és una història d’amor encara que estigui poblada d’extraterrestres que no veiem... seran els fantasmes de l’amor? Estimem a Vigalondo! Imprescindible!!!
Valoracio: Excel·lent

2 comentaris:

Laura ha dit...

Hola!!!
No n'he vist cap! "La mujer de negro" l'he vista al teatre un parell de vegades. La primera em va fer por, perquè la senyora està molt ben caracteritzada, i em vaig jinyar una mica. La segona ja sabia com aniria, així que només em vaig endur un petit susto. ;-)
Volia veure "Shame" i "Extraterrestre" (estic superenamorada del Raúl Cimas, ara; el segueix al Museu Coconut???), però se'm van passar. Nye.

Ciutadà K ha dit...

Hola Polita!
dons als Coconut no els segueixo, no, em passarà com a Muchachada Nui que els veure després, 'en diferit' amb DVD ... Extraterrestre està molt rebé, però és d'entrada difícil està en una línia estreta entre la innovació amb pocs recursos i el ridícul ...
Shame té una aire a Drive que mata però molt menys romàntica i molt més desesperançada ...