dijous, 26 de juliol de 2012

SR. ANDREU CANET, SUPERVIVENT DE LA BATALLA DE L'EBRE

_
El van enviar a la guerra?
Em van fer agafar una manta, una muda, un plat, un got, una cullera i una forquilla. Anava amb espardenyes.
Guerra en espardenyes?
Sí. Tenia 17 anys. Érem pobres: el pare era jornaler al Poblenou. La mare va veure marxar els quatres fills a la guerra.
Com va viure la seva primera batalla?
Una tarda de maig, al front del Segre: al meu batalló érem 130, i en vam tornar 48.
Va passar por?
L'olor de pólvora i el terrabastall t'insensibilitzaves, avances, les bales xiulen... El meu amic Carbonell es lamentava: "Em mataran", i jo el calmava: "No, posa't darrere meu". Al cap d'una estona una bala el matava. "Tu segueix", em va cridar el capità.
Res de debilitats ni de retrocessos.
Dos germans van fugir després de la batalla. El seu pare es va espantar: "Torneu i demaneu perdó". Els van afusellar davant nostre.
Va ser al piquet d'execució?
No, per sort. A un tinent el van afusellar perquè va dir-nos: "Pobres nanos, tan petits i us porten al matadero". Per derrotista! Poc després ens ficaven en camions: pensàvem que tornàvem a casa. La nit del 2 d'agost vam creuar l'Ebre i vam caminar cap a Ascó, Flix, Riba-roja, Faió, la Pobla de Massaluca...
Van caminar molt...
Uns 40 km en un dia: estava fort, carregava uns 30 quilos entre fusell, 150 bales, motxilla amb roba, manta, pala, un sarraó amb sis granades... Encara el conservo, miri: l'utilitzava de coixí. Anàvem exhaustos.
Què era el pitjor?
Els companys agonitzant cridant la mare, els morts, no dormir, la gana, la set... M'he begut les orines, amb què omplia la cantimplora. Un dia vam beure d'una bassa putrefacta i després vam descobrir-hi el cadàver d'un soldat al fons.
Quina batalla recorda més?
A Villalba dels Arcs matàvem requetés franquistes, carlins catalans: lluitaven cantant el Virolai... Els vam donar treva perquè enterressin els morts.
Quan va tèmer per la seva vida?
Quasi m'afusellen per un sergent venjatiu.
Què va passar?
Mentre caminàvem, ell menjava pa al meu costat. Jo salivava i n'hi vaig demanar una mica. "Creus que sóc ton pare?", em va dir. Em va demanar un cigarret i li vaig respondre igual. I em va amenaçar de mort.
Què va passar?
Una nit cavàvem una trinxera i fèiem guàrdies. Durant la guàrdia, em vaig adormir. Es va acostar en silenci i em va robar el fusell. Va fer soroll i em vaig despertar. A pocs metres, se'n va riure: "Ja t'he fotut".
Per què l'havia fastiguejat?
Adormir-me en una guàrdia i perdre el fusell: pena de mort! Vaig treure una granada d'aquest sarró i li vaig dir: "Compto tres i te la tiro si no soltes abans els fusell: un...!"
Quina tensió a les trinxeres!
L'acompanyava un soldat jove que es va espantar i li va implorar que em tornés el fusell, i ho va fer. Però em va denunciar...
Com es va salvar que l'afusellessin?
Pel meu bon full de serveis.
Què se'n va fer del sergent venjatiu?
Ni ho sé ni ho vull saber.
Què va ser el millor de la seva guerra?
La companyonia: ens ajudàvem, repertíem el que teníem. I quan em van baixar a Amposta, a suplir les Brigades Internacionals: ah, quin assossec hi havia allà!
Les brigades no es van jugar la pell?
Menjaven bé, bevien bé... Els han fet molts homenatges, i a nosaltres... res!.
Com va acabar la seva guerra?
Un comandament de l'Estat Major em va encanonar i em va ordenar: "Tu i els teus homes, defenseu la posició!". I ell va fugir corrents. Teníem a sobre els moros de Franco...
I què va fer vosté?
Vaig mirar els meus homes: "Si ell té por, a nosaltres ens en sobra: marxem!". No vaig voler que morisin. I vam còrrer. "Rojillo, rojillo!", cridaven els moros, disparant-me.
Però es va salvar una altra vegada.
Ocult en una bassa d'adob. Al capvespre vaig caminar amb un company i, a trenc d'alba, uns tancs franquistes avançaven cap a nosaltres. El meu amic els va tirar una bomba de mà, va fallar..., i un tanc el va esclafar.
Ho va veure?
El seu esquelet aquí, la carn i les tripes allà: em vaig desmaiar. Això em va salvar!
Un cop més! Per què?
Uns legionaris van passar al costat del que van creure el meu cadàver, sense tocar-me. Quan vaig tornar a caminar, els vaig veure al davant i em vaig entregar: "Deixa anar el fusell", em van ordenar. No podia: no em rentava la cara, però brunyia cada dia el fusell! Al final el vaig deixar anar.
I què li van fer?
Sense saber-ho, jo tenia tifus i pesava uns 30 quilos. Feia tanta pena que un legionari em va dir: "Perquè vegis que no et farem res, et faré una abraçada". No ho oblidaré!
Se li neguen els ulls...
Un obús republicà em va deixa sord d'una orella, i em van donar l'extremunció..., però vaig sobreviure. Vaig haver de fer la mili per a Franco, i vaig poder tornar a visitar la mare...
S'emociona...
Sí. En veure'm, se'm va desmaiar als braços
Què va aprendre de la seva guerra?
Que el món és ple de vividors: jo lluitava... i els meus governants m'obligaven a pagar els segells de les cartes a la mare.

Víctor-M. Amela a La Contra
de La Vanguardia del 25/07/12


2 comentaris:

Carolina ha dit...

Em quedo amb la última frase... després de milers de morts, al 2012 i en plena democràcia, res no ha canviat. Quina merda.

Ciutadà K ha dit...

cert!
... i el pitjor és que aquests darrers supervivents aniran morint i encara quedarà més soterrat... :(