FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXVIII )

MY WEEK WITH MARILYN (2011)

La srta. Monroe ha estat fotografiada de mil maneres, peces de vestir i actituds, molt probablement sigui l’actriu de Hollywood amb més volum de material visual de la Història i això que només va viure 36 anys...El diumenge passat va fer 50 anys que es va morir. Les proves són evidents: és un mite!. Malgrat tot aquest material periodístic i fotogràfic al seu voltant els mitòmans tenim la sensació de no conèixer-la gens, de que hi ha molta Marilyn per a descobrir: d’aquí que s’editin llibres escrits per ella o que ens parli de la seva activitat lectora, vessants com poc conegudes del personatge... o que ens expliquin com eren els seus rodatges. Aquest film pretén això darrer i ho fa amb un dels films més convulsos de la carrera de l’actriu: El príncipe y la corista, rodat a Anglaterra, enmig de l’idili amb el sr. Miller, la trobada amb sir Olivier... El film és perfecte com a cinema dins del cinema i per a conèixer més coses de Marilyn (espectacular feina la de Michelle Williams per a encarnar-la)...malgrat l’aire de telefilm, paga la pena!.

Valoració: notable

BLANCANIEVES Y EL CAZADOR (2012)

Nova visita al conte de la Blancaneu després de la del sr. Tarsem i a l’espera de veure el que ha fet Pablo Berger amb la seva muda, en b/n i amb Maribel Verdú.  La que ens ocupa és la primera peli del director Rupert Sanders i el que busquen és allargar el filó de popularitat de la Kristen –Crepúsulo- Stewart. El film, malgrat l’aire de modernitat promocionat pel fet de que la Blancaneu sigui guerrera i decidida, és normalet, previsible i sense cap tret d’originalitat destacable. La jove Blancaneu –tots/es ho sabem- és la més guapa del regne, d’una bellesa que fa mal (cosa que la srta. Stewart no pot aportar per molt que ho intenti: és normaleta, normaleta) però la realment bella i impressionant és la bruixa: una Charlize Theron funcional que desborda glamour en cada fotograma... i el caçador, el sr. Hemsworth, sr. De Pataky, doncs això!!, ensenya múscul i virilitat com ja fèu a Thor: res més!. Visualment atractativa però sense ànima ni carisma.

Valoració: bé

THE YELLOW SEA (2010)

Que el cinema fet a Corea és un dels més valorats i reconeguts queda palès en els premis que van recollint en els festivals d’arreu del món. Tenen una cantera de directors amb una potència visual i una original de continguts que els converteix en els Reis del cinema oriental. Autors/directors com Bong Joon-ho, Chan-Wook Park o el que ens ocupa: Na Hong-jin que amb només 2 films ja ha aconseguit el reconeixement unànim de la crítica. Amb la primera, Chaser (2008) va enlluernar amb una història de persecució policia/assassí en sèrie tan habitual en el cinema coreà, amb una energia, un ritme i una tensió mestra. La segona –The yellow sea- molt esperada ha confirmat expectatives: un llarg film on el thriller es combina amb el drama íntim de forma magistral. Violència ineludible si parlem de cinema coreà però filmada com només ells ho saben fer. Ja tardeu en descobrir-la!

Valoració: Notable molt alt

LAS  NIEVES DEL KILIMANJARO (2012)

El sr. Robert Guédiguian és un veterà director marsellès, habitual en festivals, veu clara i constant d’un cinema compromés (a ‘lo Ken Loach’ però sense el regust panfletari...) que s’envolta d’un equip fidel (tècnic i repartiment: com la immensa sra. Ascaride!) per a explicar-nos històries senzilles que giren al voltant dels compromisos, dels principis que marquen la nostra vida (a voltes, sense saber-ho). La discussió eterna dels ‘esquerrosos’ sobre què passa quan et fas gran?, quan t’aburgeses?, quan et guanyes bé la vida?. Com transmets tots aquests principis als teus fills? És possible? O sempre està l’esperit de contradicció vers les generacions passades? De tot això parla el cinema del sr. Guédiguian i aquesta n’és una peça més. No us penseu pel títol que viatjarem a l’Àfrica, ens quedem a Marsella (com sempre) el micro-cosmos d’un director que tot i que sempre ens parla dels mateixos temes troba la forma d’interessar-nos. Un cinema necessari!

Valoració: Notable alt

ICE AGE 4

Quan acabes de veure una nova part d’aquestes franquícies (Shrek, Madagascar,...) penses: ‘ja no queda res per a explicar, no?’ i aquesta qüestió sempre és contestada amb un nou títol; els guionistes troben la manera de tornar a moure els personatges cap a una nova direcció, cap una nova història. En aquest cas, però, la saga ja comença a estar gastada, malgrat haver aconseguit un film més àgil i entretingut que l’anterior (la tercera part era la pitjor) i amb uns nous secundaris de luxe (uns pirates que mereixen una peli ells sols... ai, a veure si he donat una idea, ara! :S) el plantejament de base sobre les relacions familiars, els vincles afectius i els sacrificis per la comunitat ja no donen més de si. El meus petits, però, s’ho van passar bé... ja és prou! Espero que acabin la saga aquí ...
Valoració: bé alt

THE AMAZING SPIDER-MAN

Hiper-promocionat suposat reboot de la saga Spiderman. Dic ‘suposat’ perquè no es tracta de cap reboot,  ens han explicat la mateixa història que ja féu el sr. Raimi (responsable de l’anterior trilogia) però amb un director nou Marc Webb -que només havia dirigit un film: (500) día juntos- que, òbviament, li ha donat una aire nou: més adolescent, més fràgil, més humà al super-heroi. Tant és així que quan portes 1 hora de film et preguntes si apareixerà Spiderman en aquest film ho esperaran a fer-ho a la segona part.... en un film de super-heroi no podem trigar tant en veure l’autèntica estrella: l’home aranya. Que volem exposar els dubtes existencials de qualsevol teenager i que apareixen en el còmic original, d’acord, però rapidet que l’audiència vol salts, teranyines i acció. Amb un sr. Garfield que és una enooorme error de càsting jo, sentint-ho molt, em quedo amb la feina del sr. Raimi malgrat la seva pèssima tercera part. Yo me apeo.

Valoració: insuficient

MOONRISE KINGDOM

Nova marcianada del sr. Anderson, una nova peça del seu univers. A aquestes alçades de la seva trajectòria cinematogràfica ja es podria fer una parc temàtic sobre el seu món: coherent, sòlid i fascinant. Relacions familiars, uniformes, ambient boy-scout, reincidència d’actors i actrius... són peces d’aquest univers que a Moonrise Kingdom ha assolit una perfecció rotunda. Un film original, innovador, ‘moderno’ (si voleu) en la forma per amb una història emocionant, dolça i màgica en alguns moments: el descobriment de l’amor, del primer amor. Mai ningú havia filmat l’adolescència com ho fa el sr. Anderson (perquè és que ell és un etern adolescent!). Amb un repartiment adult en estat de gràcia (els habituals del director: McDormand, Murray, Schwartzman i de nous: Willis, Norton i Swinton) però sobretot amb una parella de joves amb un gran potencial: Kara Hayward (expressiva i autèntica) i Jared Gilman (un mini-woody allen delirant). Perfecta! Especial! Imprescindible!

 Valoració: Excel·lent