dijous, 31 de gener de 2013

SR. FERNANDO GUILLEN


 
(1932-2013)
 
Si és que el món de la faràndula porta una ratxa... fa un dies la sra. Lizarán i després el sr. Fernando Guillén, patriarca de la saga Guillén.
 
El sr. Guillén era un monstre del teatre, però la seva vocació inicial fou la direcció cinematogràfica, però impregnà la memòria col·lectiva amb el seu paper per a la televisió: La Saga dels Rius.
 
En els seus inicis -a finals dels anys '40 del segle passat- va intentar ingressar al Instituto de Investigaciones Cinematográficas (IIEC) de Madrid, precursora de la futura Escuela de Cine, però no tenia l'edat i no el van admetre. Llavors es matricula  a Dret a la Universitat de València però l'escena teatral es creua amb la seva vida per canviar-la per a sempre ... s'implica cada cop més en el Teatro Español Universitario. L'any 1953 abandona definitivament Dret i es dedica a la interpretació. La seva fou una llarga trajectòria teatral abans que fos conegut pel gran públic, al costat de mestres com Adolfo Marsillach o Juanjo Menéndez. Fou membre de les companyies teatrals de Fernando Fernán-Gómez i de Conchita Montes. Brilla en títols com: Muerte de un viajante, El enemigo del pueblo o Seis personajes en busca de autor.
 
Amb la seva muller, Gemma Cuervo creen una companyia teatral pròpia. El seu tàndem deixa una empremta profunda en programes com Estudio 1 o Novela. Aquest salt a la petita pantalla, entrant amb el teatre, el convertí en un rostre popular.
 
Ja madur, vindrien les seves col·laboracions per al cinema, de la mà de Pedro Almódovar a La ley del deseo (1987), Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), Todos sobre mi madre (1999); també amb Carlos Saura, Ventura Pons, Imanol Uribe, Alex de la Iglesia... i a la memorable i no prou reconeguda: Don Juan en los Infiernos (1991), del mestre Gonzalo Suárez, un Don Juan a les acaballes de la seva vida amb el que aconseguí el Goya al millor actor.
 
El sr. Guillén ha engegat una saga farandulera continuada en els seus fills/es: Cayetana i Fernando Guillén Cuervo.
 
La seva era una presència potent, amb caràcter, amb solidesa (molt pròxim en el posat al gran Jordi Dauder) i, sobretot, sobretot, la veu ... una veu profunda, contundent... Així que, jo em quedo amb el sr. Guillén de La Veu de Mujeres al borde de un ataque de nervios.. sense ella, el clàssic del sr. Almodóvar no seria el mateix.