dimarts, 20 d’agost de 2013

L'AVORRIMENT TAMBE ES TRADICIO

_
La plaça de bous d'Amposta és a les afores del municipi, en terreny d'expansió urbanística. Entre la Cambra Arrossera, l'empresa Arroz Montsià i un supermercat Aldi, la plaça de bous és una arena amb grades desmuntables, sense cap gràcia ni glamur. Veïns i ciutadans d'altres pobles de les Terres de l'Ebre peregrinen cap a la plaça aquests dies de festa major. Sobretot hi ha joves, més homes que dones. Alguns es distingeixen pels colors de les samarretes, l'identificador de la colla de festes a la qual pertanyen. "Hi anem per tradició. Fa cosa de dir però la gent també va pel morbo de si el bou agafa a algú", m'explica el Gerard, un jove de 18 anys de la colla Què vols que et Diga.
La crua confessió del Gerard em sorprén. És el primer correbou que presencio, i hi vaig amb cautela. L'espectacle que observo és un toro emblat -aquests que porten dues boles enceses amb quitrà i bengales lligades a les banyes- davant d'unes 1.500 persones. Dura una mitja hra i em permet entendre la morbositat que apuntava el Gerard; la festa és sobretot avorrida, d'acció n'hi ha ben poca.
El bou volta amb les banyes enceses, trotant a vegades, corrent puntualment; gairebé tota l'estona camina a poc a poc. Examina la gent que l'envolta, que és molta. La presència de l'animal n'espanta pocs. La seva actitud és més aviat dòcil. Fins i tot jo, novici en la matèria, goso entrar a l'arena.
La terradel coliseu és ple de joves que esperen drets i en grups, enmig de l'escena, que la bèstia s'hi acosti. S'estan quiets amb els braços plegats i cara d'ensopiment. Els adolescents entren i surtende l'arena. A la plaça hi ha poca acció i ho aprofiten per fer una cervessa a les barraques de l'exterior.
 
Pocs Valents
El públic reacciona de tant en tant: xiulen quan al bou se li apaguen les torxes i aplaudeixen quan algú s'atreveix a encendre-les. Molts pocs gosen acostar-se a l'animal per retallar la seva envestida. Quan  algú ho fa, el públic es concentra en l'acció i si soluciona amb agilitat l'atac del bou, l'ovacionen encara que tímidament. Els valents són excepcionals. La majoria evita la proximitat de l'animal, s'ho mira elevada en tarimes de seguretat o darrere una mena de reixes que instal·len enmig de l'arena. Gairebé tota l'estona m'estic a l'entrada de camions. Hi ha quatre empleats de protecció civil de l'Ajuntament. El més actiu es diu Venancio. El coneix tothomo constantment fa fora menors de 14 anys, que tenen el pas barrat a la plaça si no van acompanyats pels seus pares. Un matrimoni entra a l'arena amb els seus dos fills, menors de 10 anys. El Venancio els crida a l'ordre. Em veu prendre notes i demana al meu acompanyant, l'escriptor Ferran Torrent, per a quin mitjà escric. Quan acaba la sessió de bou embolat, un representant de la comissió de bous d'Amposta em crida l'atenció: "Estem escarmentats perquè la gent de fora ve aquí i munta follón".
La Mònica té 17 anys i és companya de colla del Gerard. Ella no gaudeix especialment dels correbous però els respecta "mentre no facin mal a l'animal", i hi va perquè "és part de la cultura del poble". La Mònica m'avisa que de turistes estrangers no n'hi ha gaires i, després, a la plaça, ho puc confirmar. El Gerard afegeix que ell prefereix, per emocionants, els correbous de les Cases d'Alcanar, perquè la plaça és a tocar del mar i l'objectiu és fer que el toro caigui a l'aigua.
 
"Estampa del franquisme"
Desconec en quin grau pot patir aquest bou -dubtor que l'animal ho disfruti- però l'espectacle no és sanguinari com a les corrides. El Torrent, que de jove a València havia estat aficionat als correbous, m'assegura que l'ambient i l'estètica a la plaça d'Amposta "és com una estampa del franquisme". El cert, però, és que la plaça està plena de joves de tota condició. Al tren de tornada a Barcelona, Míriam Tomàs, tortosina i estudiant universitària de matemàtiques, em diu que respecta els correbous: "No em fan ni fred ni calor, però sí que els trobo una mica avorrits"
 
Cristian Segura
a l'Ara del 18/08/13