Obligada, diuen, per unes filtracionssempre inesperades a internet, l'aparició del nou álbum de la islandesa Björk permet gaudir dos mesos abans del previst d'una obra musical poderosa. La seva situació emocional -derivada de la ruptura amb el pare de la seva filla de dotze anys- ha determinat les temàtiques i líriques del disc, però això no és impediment perquè la intèrpret torni a donar una gloriosa mostra del seu sovint art únic.
En principi, les nou composicions que recorren l'obra en un primer moment ofereixen una sensació ben allunyada de la gresca hedònica de Volta (2007) o de les difuses exquisitats que s'amagaven a Biophilia (2011). Aquí veiem una sèrie de peces d'aquestes que remouen l'ànima ofertes, en canvi, amb una elegància bonica, en forma d'arranjaments de corda nítidament avantaguardistes, beats electrònics ja més habituals, elaborades harmonies vocals d'un també conegut ressó eclesial. Enmig de tot això, embuatant-la, la seva veu inconfusible, agitant-se emotivament sobre la distorsió i la convenció, dessagnant les ferides d'amor, ira, desesperació, fúria, lament, perdó, ràbia, impotència o nostàlgia.
Les cançons van desfilant sovint compostes en moments diferents en aquest procés de ruptura, i significativament el tall més assequible a nivell melòdic és Stonemilker, que obre l'àlbum i compost nou mesos abans del break. Entre les nombroses gemmes incloses, un emocionant Atom dance compartit amb Antony Hegarty.
Esteban Linés, a La Vanguardia
2 comentaris:
no... no fa per mi...
lllàstima, eh???
Publica un comentari a l'entrada