dimarts, 14 de juliol de 2015

SR. VICENTE ARANDA


(1926-2015)

Fa unes setmanes ens arribava la notícia de la mort del sr. Vicente Aranda, als 88 anys, uns dels directors catalans/espanyols més rellevants de les dècades dels '80 i '90 del segle passat. Nascut a Barcelona on va tenir el seu debut com a director de cinema dins de l'anomenada Escola de Barcelona, amb  el seu segon film: Fata Morgana (1966). Estigué vinculat a aquest corrent cinematogràfic de refinada estètica però el seu cinema va anar evolucionat primer cap a films amb tocs fantàstics o, directament, de terror com Las Crueles (1969) o La novia ensangrantada (1972) i amb un marcat toc eròtic (marca ineliduble de l'època).

Més tard, arribarien els films amb clara càrrega social o costumbrista amb, per exemple, l'adaptació -de l'inadaptable- Juan Marsé a La muchacha de las bragas de oro (1980) que van provocar el naixement i reconeixement de Victoria Abril; o de Manuel Vázquez Montalbán amb Asesinato en el Comité Central (1982). Es tracta d'un època marcada pel cinema més realista, més brut, fins i tot, amb un títol culminant: Fanny Pelopaja (1983).

A finals dels '80 i principis dels '90 arribarien els seus principals èxits comercials i aplaudiments internacionals amb el díptic El Lute (1987-88), que llençà a Imanol Arias com a estrella i Amantes (1991), molt probablment, el seu millor film, amb el que aconseguí el Goya a millor pel·lícula i millor director i l'Os de plata a millor actriu en la Berlinale per a Victoria Abril. Amantes fou responsable de l'empenta rebuda a les carreres de Maribel Verdú i Jorge Sanz. I també d'aquesta època és la gran serie  per a la televisió Los jinetes del alba (1990)

A partir de llavors, el sr. Aranda es convertí en un director imprescindible a la penínsul·la i cada projecte nou despertava interés i curiositat; films com El amante bilingüe, Intruso, La pasión turca o Libertarias van donar solvència a una carrera que va començar a trontollar en entrar al segle XXI, amb Juana la loca (2001), que malgrat el premi Goya a la seva protagonista -Pilar López de Ayala- es tracta d'un film de poca volada ... Carmen i Tirant lo Blanc tampoc ens portaren al sr. Vicente Aranda d'altres temps arribant al màxim punt de desencert amb Canciones de amor en Lolita's Club (2007).

El gran mèrit del sr. Aranda és la capacitat de catapultar actors i actrius al firmament: de pràcticament desconeguts/des a aplaudits i, fins i tot, premiats. El director s'autoreconeixia com un 'director de la passió' però -excepte en Amantes- la resta dels seus films, malgrat portessin la paraula en el seu títol (com la Passió turca, per exemple) ens mostraven una passió freda, impostada, a voltes sense espurna d'erotisme, sovint grolleres i directes que no proporcionaven sensualitat...

Sí, el sr. Aranda tingué una trajectòria irregular i massa sovint sobre-valorada però mereix un bon lloc en la Història del Cinema de la penínsul·la només per la meravella que és Amantes.