L'anecdotari del món del cinema parla d'un film que va enfonsar la carrera d'un director per culpa dels mals resultats a taquilla i les valoracions negatives del crítics, es tracta de La puerta del cielo de Michael Cimino. Aquest film va enfonsar un grna estudi com la United Artists i alguns diuen que va acabar, fins i tot, amb el corrent anomenat Nou Hollywood (films d'autor dels anys '70 amb el suport dels grans estudis). Curiosament, aquest film del sr. Cimino va estar nominada a la Palma d'Or del Festival de Cannes i es va emportar el premi Razzie al pitjor director.
Aquell film era de l'any 1980, però des de llavors, alguns films han rebut fortes patacades, fracassos estrepitosos que potser no han enfonsat cap estudi però ha comportat pérdues considerables de diners.
Els 5 grans fracassos dels darrers anys són:
- John Carter (2012) de Disney: 225 milions d'€ (pressupost) / 178 milions d'€ (pérdues)
- L'illa dels caps tallats (1995) de Carolco: 87 m€ (pressu.)/ 71 m€ (pèrdues)
- El Alamo (2004) de Touchstone: 110 m€ (pressu.) / 90 m€ (pèrdues)
- Les aventures de Pluto Nash (2002) de Warner Bros. : 90 m€ (pressu.) / 97 m € (pérdues)
- Sáhara (2005) de Paramount: 180 m€ (pressu.) / 90 m€ (pérdues)
John Carter ha estat el fracàs més estrepitós dels darrers anys i sembla ser que Disney tornarà a superar-se amb la seva darrera estrena: Tommorrowland, que malgrat la presència de George Clooney, el públic li ha girat l'esquena fins al punt de parlar de pérdues d'entre 110 i 125 milions d'euros.
Altres films que no estan al ránking però tenen penjada l'etiqueta de fracassos són: Waterworld (amb un inverosímil Costner), Marte necesita madres (film d'animació), Llanterna verda (superheroi fracassat) o El guerrer número 13 (tot i la presència d'Antonio Banderas).
Si és que encara que a vegades les estratègies de merchandising semblin dissenyades amb una precisió que fa impensable el fracàs encara no s'ha aconseguit la fòrmula matemàtica que permeti confeccionar l'èxit absolut.
2 comentaris:
Dels cinc recents no n'he vist cap, però dels altres, els únics que he vist (Waterworld i el guerrero numero 13) em van agradar, bé, una mica, tampoc són obres mestres, però son prou entretingudes. Tota la resta, si no les he vist es perquè ja fan pinta de fracassos estrepitosos d'una hora lluny.
Bueeeeno, té vosté un bon radar cinematogràfic, sr. Pons!
Publica un comentari a l'entrada