dijous, 26 de maig de 2016

EL CANVI ES UN LLARG CAMI, JO COMPETEIXO DE MANEL


El disc que firma Manel és una obra que, d'entrada, mereix la lloança de ser producte d'una decisió arriscada. Se'n van anar als Estats Units a posar-se en mans d'un productor de qui els agradaven algunes referències amb les quals havia treballat, però desconeixien la seva manera de fer i el seu hàbitat musical. Pel resultat sonor de la trobada amb Jake Aron, la simbiosi musical va ser notable.

I ho va ser tant per l'esperit que impregna els quatre cantons del disc, com per l'ús del atrezzo per elaborar columnes i detalls. L'aroma que supura Jo competeixo és d'una llibertat bastant folgada, amb ampli marge per a l'elaboració i, per als paràmetres de Manel, l'experimentació. Hi ha referència que serveixen de pauta  com LCD Soundsystem, que no pot agradar tothom. I també parlem de cançons de prolongada durada com la concloent Jo competeixo, amb un rap inclòs i construït només amb dues notes. També es pot fer menció d'aquesta homenatge a la La bilirrubina de Juan Luis Guerra en forma de La serotonina, que més que emular els permet d'entrar en terrenys sonors fins aleshores ignots, com el llatí, ja que tot i que no opten per reelaborar el merengue original els permet xipollejar en ecos cumbiers i de reggaeton. D'altra banda, l'ús d'aquestes instrumentacions innovadores, no són sempre inèdites -com els sintetitzadors- però sí més preeminents. En fi, el que sí que ha canviat són les estructures folk que els van fer grans al seu dia i que estan buscant substituir-les. En això treballen.

Esteban Linés a La Vanguardia 
del 10/04/2016

2 comentaris:

Xexu ha dit...

Una anàlisi molt tècnica, que inicialment pensava que era teva, però ja veig que no. Però l'anàlisi no es mulla gens ni mica. I el disc és, en conjunt, força fluix. Musicalment serà el que vulguis, perquè es nota una gran feina de producció, però de cançons només se salven 'Sabotatge', 'Jo competeixo' una mica, i naturalment 'La serotonina', que és molt enganxosa i divertida, tal com l'han fet. Més enllà, res.

He de dir que no sóc gens amant de Manel, eh. Però aquest disc a casa l'he escoltat, i no em diu res, a banda de les que ja he dit.

Ciutadà K ha dit...

Mira, he preferit posar la crítica periodística perquè resumeix molt bé el que penso... jo sí sóc fan de Manel, després del primer single i estan experimentant un gir cap a noves sonoritats apuntats en l'anterior treball. L'anterior 'Atletes, baixin de l'escenari' va entrar millor però no va s'hi va quedar ... aquest ha entrat més malament però com més l'escolto més m'enganxa i Les Cosines, BBVA o l'Espectre de Maria Antonieta són genials! i Jo competeixo una original i llarga cirereta final...
Que sí! que m' ha agradat i cada dia més ... a veure si l'ha escoltat poc, Xexu??

gràcies per la visita...