Sí, amics i amigues, emocionats es poc amb el concert que gaudirem demà al Palau Sant Jordi amb toooootes les entrades venudes per a un dels clàssics de la música que des de 2008 no oferien gira mundial. Els The Cure arriben a Barcelona i nosaltres hi serem. Podríem dir -i crec que ja ho he dit en altres ocasions- que es tracta del grup més vinculat a la meva vida i que més alegries estético-musicals m'han donat ... mr. Robert Smith és gran!
El líder dels The Cure, amb 57 anys és capaç de donar corda a una banda que -amb entrades i sortides de músics- des del 1979 -amb el 'Killing an arab'- està al peu del canó arrencant del punk, passant pel post-punk i flirtejant directament amb el pop (com manifesta mr. Smith sempre que pot), pop fosc, però pop.
37 anys de trajectòria musical amb una gira mundial que des de 2008 no oferien. Una bona excusa per a repassar la Història de la banda, oferir temes mai tocats en directe i repassar, òbviament, els seus grans hits dels 20 àlbums que han editat fins ara. Des de 2008 que no publiquen disc d'estudi però ells no necessiten excuses per a engegar una gira mundial que els ha fet vendre totes les entrades allà on han actuat.
Als The Cure només els hem gaudit un cop. El 30 d'octubre de 1996, al Palau dels Esports de Barcelona en la gira de Wild Mood Swings, per a molts crítics, de les actuacions més fluixes que ha ofert a Barcelona... això ho van solucionar el 2008 amb un concert al Palau Sant Jordi de 3 hores.
Sobre la Gira 2016, si tenim en compte les crítiques musicals dels concerts oferts fins ara, l'acústica és impecable, d'escenografia senzilla però efectiva amb dues pantalles, eficaç joc de llums i un Robert Smith en plena forma física i vocal i un mr. Gallup en actitud juvenil tot els gairebé 60 que té. A Madrid (20/11) van oferir 31 cançons durant 3 hores de concert. Amb un cançó inèdita: It can never be the same. Durant el concert hi van passar totes aquestes: Open, High, A Night like this, Push, In Between Days, Pictures of you, Kyoto Song, The Blood, the Caterpillar, Love song, Just Like Heaven, the last day of summer, the Hungry Ghost, From the edge of the deep green sea, On hundred Years, End, Burn, Play for today, A Forest, Shake dog shake, Three Imaginary boys, Fascination street, Never Enough, Wrong number, Lullaby, The Walk, Friday i'm in love, Boys don't cry, Close to me, Why can't I be you?, ....
Es tracta, però, d'un repertori que va canviant en cada ciutat i concert ... a mi, qualsevol cosa que em xiuxiuegi mr. Smith ja m'estaré bé.
Aix, comptant els minuts!!!
3 comentaris:
Ah! que tenen més cançons a part de Friday i'm in love i Boys don't cry, quines coses es descobreixen en aquest blog.
Sense ser-ne un gran fan, tenen moltes cançons que m'agraden. No sé per què m'ho sembla, però fan pinta de ser molt grans en concert, així que espero que en gaudeixis molt. No dubto que tindrem la crònica aquí de seguida!
Doncs, sí, Xexu, tenia vosté raó ... va ser un concert memorable! A veure si m'hi poso i faig la crònica que es mereixen
Publica un comentari a l'entrada