dilluns, 6 de novembre del 2023

DES DE QUE EXISTEIXO QUE TINC EL PRIVILEGI EXTRAORDINARI DE SER...

 


He tingut, des de que em conec, un poderós sentiment de predestinació. M'he sentit un privilegiat només pel fet d'haver obert els ulls al món. Perquè no són els ulls d'una aranya, ni els ulls amb milions d'hexàgons de les mosques, ni els ulls que tenen els cargols a la punta de les banyes. No he vingut al món com un bacteri o com un miriàpode. He sentit que el gangli gegantí del meu crani em predestina a la recerca obsessiva d'una sortida. He entès que he d'utilitzar el cervell com si hi tinguès un ull, sota la closca translúcida del crani, obert i atent, preparat per veure-hi amb un altre tipus de vista i de detectar les fissures i els signes, els artefactes amagats i els lligams obscurs dels tests d'intel·ligència, paciència i amor i pietat que conformen el món. Des que em cone que no faig més que buscar esquerdes a la superfície aparentment diàfana, lògica i sense fissures de la maqueta que hi ha sota la testa. Com he de pensar, què he d'entendre, què em dius, què xiuxiueges en aquesta llengua desconeguda?.

"Des de que existeixo que tinc el privilegi extraordinari de ser", em dic una vegada i una altra, "no tinc cap dubte que sóc un elegit".Així que tots som elegits, tots som uns il.luminats, perquè ens il.lumina el sol unànime de l'existència. "I sóc doblement elegit perquè, a diferència de les vespes o dels crustacis, puc pensar en l'espai lògic i puc construir maquetes del món, i moure-m'hi en una escala reduïda i virtual, i els meus braços i les meves cames, al mateix temps, es mouen en un món real, impossible d'imaginar. I sóc triplement elegit perquè, altrament que els comerciants i els lampistes, i els guerrers i les putes i els clowns i totes les cohorts imaginables, sóc capaç de meditar les meves eleccions i sóc capaç de pensar-me pensant. L'objecte del meu pensament és el meu pensament, i el meu món s'identifica amb la meva ment. La meva missió és, d'altra banda, digna d'un agrimensor, d'un cartògraf, d'un explorador dels turons i els soterranis, de les masmorres i els calabossos de la meva ment, però també dels seus Alps, farcits de geleres i congostos. Seguint a Gall, Lombroso i Freud, jo també miro d'entendre el que té de colossal, d'embrollat, d'imperial i, al capdavall, d'inextricable, el nus gordià que ens omple l'estança prohibida del crani, teixisa amb filferro i cànem, amb seda d'aranya i fils de saliva, amb randes obscenes de lligacames i amb la fina granadura de les cadenetes d'or, amb els circells flexibles de la corretjola i el fuet, negre com l'antracita, de les mandíbules de l'escanyapolls.

Mircea Cartarescu (2017: 103-104). Solenoide.