dimecres, 20 de novembre del 2024

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( L ): SITGES 2024 (SEGONA PART)

THE STORM (2024)
Peli d'animació japonesa que és un exemple clar de "peli com més sucre més dolç". Desborde d'imaginació, d'efectes i d"idees que no significa una 'millor peli", tanta intensitat atabala i ens despista de la história... Passarà sense pena ni glória tot i l'intent per emular el mestre Miyazaki
Valoració: 5




CHAIN REACTIONS (2024)
Des de fa un anys anar al Festival de Sitges significa gaudir d'un nou documental del mestre Alexandre O. Philippe. La seva forma d'abordar cada tema que toca està plena d'originalitat i d'amor pel cinema. El film d'enguany és sobre "La matanza de Texas", la mítica obra de Tobe Hopper. Donant veu a 5 personatges vinculats al cinema o al terror, se'ns destapen interioritats del film. Veus com Takashi Miike, Stephen King o Katryn Kusama. Una meravella! i si a sobre ve el mateix Alexandre a presentar-la, millor; i si el Festival té el detall de programar-lo amb "La Matanza de Texas" ja és un lujazo !!!
Thanks, Alexandre!!
Valoració: 9


LA MATANZA DE TEXAS (1974)
Peça fundacional i de culte, estrenada el 1974 i dirigida per Tobe Hopper. Amb ella començaria el reguitzell de pelis sobre famílies sàdiques i salvatges que mutilen viatgers despistats. La força del personatge principal -Leatherface- és inqüestionable. Les seves imatges desagradables, malsanes, brutes i incòmodes se't graven a la retina per sempre... I gairebé sense ensenyar massa sang. Veure-la en pantalla gran és un dels regals que et proporciona el Festival de Sitges.
Valoració: 9


UNA BALLENA (2024)
Quina delícia... Com si Le Samourai de Melville l'haguessin creuat amb La Llegada de Villeneuve. La história d'una assassina a sou, freda, inexpressiva, silenciosa, sense Vida peró amb un secret que s'intueix i ens acompanya durant tot el film i que interpreta de forma solvent i impecable Ingrid Garcia-Jonsson. Pausada, esteticista, hipnótica, poética... Un gran exemple de com el creuament de gèneres ens pot proporcionar moltes alegries.
Una perla!!
Valoració: 9


CALL OF WATER (2024)
Una mare amb dos fills, a la platja, el fill gran es queda sol uns instants i estableix una estranya connexió amb el mar i l'aigua en general que impactarà en tot el sistema familiar. Dirigida per Elise Otzenberger i amb una Cecile de France que aguanta gairebé tot el pes del film: una mare coratge que decideix confiar en el seu fill per boges que siguin les seves paraules i accions. De fet, el títol original -Par Amour- encaixa molt més en la intenciò del film, que el títol insuls en anglès. Es un d'aquells films en els que la subtilesa de l'element fantàstic va filtrant en la quotidianeïtat. Allò fantàstic está peró és l'excusa per a parlar de les relacions familiars, de parella, dels rols de gènere i la paternitat/maternitat.
Directora i actriu han vingut a presentar-la
Interessant!
Valoració: 7,5

MALDOROR (2024)
Si fa uns dies us deia que venir a Sitges era retrobar-me cada any amb el nou documental d'Alexandre O. Phllippe, estic veient que també em passa amb Fabrice Du Welz. Cada nou film d'aquest director belga és una peça més d'una trajectória impecable en el cinema. "Maldoror" és una dura adaptació dels fets reals que van succeïr a principis dels '90 a Bèlgica sobre rapte i abús de menors. Aires de 'Zodiac' per a la história d'un gendarme -Paul Chartier- que s'obsessiona a destapar una xarxa en la que estan implicats altes esferes judicials i governamentals. De bon ritme, interpretacions intenses i guió brillant per a parlar-nos de la maldat i de la inoperància -massa sovint- del sistema judicial i policial.
Sense dubte, una mooolt bona peli.
Valoració: 8,5


LUNA (2024)
Alfonso Cortés-Cavanillas i un repartiment de luxe: Asier Etxendia, Greta Fernandez, Roberto Alamo, entre altres, han vingut a Sitges a presentar un film tan ambiciós com fallit. Un despropósit. Intent de fer un 'Gravity' quan no es té ni els mitjans ni el guió adequats.... Clar exemple de que si no tens el que s'ha de tenir per a fer una peli, millor no la facis. La segona pitjor peli del Sitges 2024.
Un desastre!
Valoració: 3

 
PLANETE B
Film francés de ciència-ficció social dirigit per una dona: Aude Lea Rapin, que ha vingut a Sitges a presentar-lo. Ens planteja una França al 2039, amb un opressiu sistema de protecció governamental farcit de drons i fo


rces de seguretat, un grup de resistència i una presó virtual on s'ailla als detinguts polítics: Planete B.
Ben facturada, pot ser un pél convencional en el seu plantejament peró amb apunts futuristes destacables. Correcta!
Valoració: 7


THE RULE OF JENNY PEN (2024)
De Nova Zelanda ens arriba aquest film amb un plantejament original: "el bullying en residències de gent gran". Com es va destacar a la roda de premsa del film: assetjament entre iguals l'hem vist en instituts, en presons, en entorns laborals, peró pocs cops en residències gerocultores... Veure com un 'iaio' maltracte a un altre 'sense impunitat' és tremendo, fins i tot, grotesc; i si el que ho fa es serveix d'una titella per a executar els cops i les 'tortures' encara té un punt més boig. Geoffrey Rush i John Lithgow rasquen l"slapstick en aquesta 'batalla' de caigudes i cops.

Una bona comèdia negra!
Valoració: 7


EL LLANTO (2024)
Debut en el llargmetratge de Pedro Martín-Calero. Amb una história que comença en l'actualitat, amb una presència fantasmal masculina que assetja a una jove mentre sent dones lamentant-se que només escolta ella... A la seva mare, dècades abans, li va passar el mateix.... Més interessant del què esperàvem. Bon ritme, bons moments de tensió, amb alguns ensurts destacables.
Valoració: 7,5


2073 (2024)
El director Asif Kapadia és un reconegut documentalista que fins ara s'havia centrat en personalitats individuals com Aytor Senna, Amy Winehouse, Fereder o Maradona. Segons les seves paraules a la presentació, '2073' és el seu primer film de ficció... D'una forma tècnica no li podem treure la raó, en tant que ens situa en l'any del títol (per tant, el futur) en una societat ultravigilada, autoritária i aniquiladora de qualsevol forma de dissidència. De forma hàbil tira enrera en el temps per a ensenyar-nos com hem arribat fins aquí; i el motiu que ens dóna no pot ser més eloqüent: nosaltres NO ho hem impedit. El fascisme ha guanyat perquè no hem estat capaços de parar-lo. És aquí quan pren força la idea de que és un documental encobert en el que ens ensenya el malament que està tot... Desesperançador o motivador?
Tirem la tovallola o encenem containers?
Molt interessant.
Valoració: 8,5