(1946-2025)
Aquest blog estima David Lynch, però totes les estones màgiques, oníriques i incomprensibles que ens ha fet gaudir. Per totes les experiències cinematogràfiques que ens ha regalat. Estimem David Lynch !
I estem molt tristos perquè ja no gaudirem de cap creació nova de tan gran artista.
El sr. Lynch només va dirigir 10 llargmetratges però infinitat de curts, anuncis i videoclips. Amb només 10 llargs va ser capaç de guanyar-se un adjectiu al diccionari d'Oxford que porta el seu nom: 'lynchià', per a referir-nos a quelcom oníric, inexplicable, misteriós. I és que el sr. Lynch fou l'artista d'allò incomprensible, dels misteris de la Vida i de l'Amor, del món dels somnis. El sr. Lynch fou director, guionista, actor, productor musical i va treballar en publicitat i disseny mobiliari; però, sobretot, era ARTISTA. La seva vocació fou la pintura però la Vida el va portar cap al cinema... Només va fer 10 llargmetratges però si el busqueu a FilmAffinity té més de 140 entrades gràcies als curts, anuncis i videoclips que va dirigir al llarg de la seva vida.
David Keith Lynch va néixer a Missoula (Montana), la seva mare era professora de llengua i el seu pare científic del Ministeri d'Agricultura. Per la feina del seu pare, van canviar molt de residència, aquesta qüestió nòmada és l'únic aspecte negatiu que destacaria el sr. Lynch de la seva infància.
Va ser boy scout i es va interessar ben aviat per l'Art, estudiant en diferents escoles artístiques. Perquè, com hem dit, ell volia ser pintor. Als 20 anys, s'instal"la a Filadèlfia i s'inscriu a l'Academy of Fine Arts (PAFA), allà s'especialitza en fer mosaics a base de figures geomètriques i, sobretot, realitza el seu primer curt: Six Men Getting Sick (1966) amb el que va guanyar la beca anual de l'Acadèmia que li va permetre realitzar el segon, dos anys després: Alphabet (1968).
Aquests primers curts són d'animació i tenen més vincles amb la pintura i les arts plàstiques que amb el Cinema... però hi continua i dos anys després realitzaria el curt The Grandmother (1970) sobre un nen que aconsegueix fer una àvia amb una llavor; el curt aconsegueix un premi de 5.000 dòlars de l'American Film Institute que li permetrà fer el salt al llargmetratge.
En aquests primers treballs ja veiem trets característics de l'estil Lynch: so pertorbador (Alan Splet dissenyador de sons) i imatges potents al voltant del desig i d'allò inconscient.
El 1971 es trasllada a Los Angeles i es matricula a l'American Film Institute Conservatory que li proporciona 10.000 per a dirigir el seu primer llargmetratge: Eraserhead (Cabeza borradora)(1977)... que va trigar 6 anys en acabar. Un film inquietant, agobiant, en blanc i negre sobre una parella que tenen un fill en forma de bestiola que no para de gemegar, un reflex de la vida del mateix Lynch, pare d'una criatura amb només 22 anys. Aquest primer film no es va estrenar comercialment però gràcies a les paraules de crítics i del mateix Stanley Kubrick es va convertir en una obra de culte.
El productor Mel Brooks, li va agradar aquell primer film i li oferí dirigir El hombre elefante (1980) sobre la vida real de Joseph Merrick, nascut amb uns terribles malformacions físiques, a finals del segle XIX; amb John Hurt i Anthony Hopkins va tenir 8 nominacions a l'Oscar i féu entrar al sr. Lycn a l'indústria cinematogràfica.
Dino de Laurentis li ofereix l'única pel·lícula de ciència-ficció del sr. Lynch: Dune (1984), l'obra de Fran Herbert. Aquest posà en el mapa a Kyle Maclachlan i va propiciar que George Lucas li oferís a David Lynch dirigir Star Wars El retorno del Jedi... Lynch va rebutjar l'oferta, la ciènci-ficció no era lo seu i va demanar al productor que acceptava la direcció de Dune si en el proper film ell tenia el control absolut del film.
Tot i l'èxit de Blue Velvet, a finals dels '80 li va costar trobar finançament per als sseus guions i s'alia amb Mark Frost per a fer la sèrie Twin Peaks (1990). Un sèrie que canviaria la història de la televisió. La història d'un agent de l'FBI peculiar que investiga la mort de Laura Palmer una jove d'un petit poble de muntanya. El mateix Lynch tenia un paper ...
En aquella època grava anuncia per a Calvin Klein o Yves Saint-Laurent, a més d'algun videoclip i un projecte musical amb el descobriment a Twin Peaks de Julee Cruise- a Industrial Symphonie No 1.
El mateix any de Twin Peaks, el sr. Lynch adapta el llibre de Barry Giford: Wild at Heart. (Corazòn Salvaje)(1990). Amb Nicolas Cage i Laura Dern (que seria una habitual del seu cinema a partir de llavors). Guanya la Palma d'Or a Cannes. No va tenir ni el suport del públic ni la crítica però va llençar a Chris Isaak com a cantant
Davant les davallades d'audiència de Twin Peaks el sr. Lynch escriu una preqüela: Twin Peaks: Fuego camina conmigo (1992) que per a molts crítics és el pitjor film de Lynch i en la que ens explica els darrers dies de Laura Palmer, esdeveniment situats temporalment abans de Twin Peaks.
Juntament amb Mark Frost enllaça sèries documentals com American Chronicles (1990) i sèries d'humor com On the Air (1992) sobre els origens de la televisió. ... només es van emetre 3 capítols. A HBO estrena Hotel Room (1993) una miniserie sobre una mateixa habitació d'hotel al llarg de vàries dècades.
El 1997 estrena el seu nou llarg: Carretera perdida. Coescrita amb Barry Giford reinventa el cinema negre amb un argument no linial, oníric. Amb Bill Pullman i Patricia Arquete, no va tenir èxit de públic però sí de certa crítica; amb un BSO impressionant amb Marilyn Manson, Rammstein, Nine Inch Nails o Smashing Pumpkins
Aquell mateix any publica el seu primer disc BlueBOB (2001). L'any següent una sèrie de curts sota el titol DumbLand durs en contingut que no van ser estrenats en TV i Rabbits sobre una personatges en cap de ratolí en una habitació, fou un webserie. Aquesta websèrie va ser utilitzada en un estudi sobre els efectes del paracetamol en l'estat d'ànim: a un grup se'ls donava paracetamol a un altre no i ambdós veien fragments de Rabbits... van concloure que els de Paracetamol eren capaços de veure alguns fets negatius com a menys desagradables.
Durant el Festival de Cannes de 2005, Lynch explica que ha estat rodant a Polonia amb càmeres digitals el seu nou film que aglutina totes les seves obsessions i referències i bona part del repartiment que l'ha acompanyat durant la seva filmografia: Laura Dern , Justi Theoux, Harry Dean Stanton, Jeremy Irons , Naomi Watts i Laura Harring... acabarà sent Inland Empire (2006), el que seria el darrer llargmetratge de David Lynch. Per aquest film es va plantar amb una vaca i una pancarta que deia 'El queso sale de la vaca' en una cantonada de Los Angeles amb una foto gegant de Laura Dern i la frase Vota Laura! per a que li donessin la nominació a la seva actriu i amiga Laura Dern.
En el 2005 crea David Lynch Foundation For Consciousness-Based Education and World Peace... per ajudar a joves de secundària interessats en la meditació transcendental. Mentrestan dirigeix vdeoclips per Duran Duran, Marilyn Manson, Interpol, Moby, Nin Inch Nails... anuncis per a Dior, Gucci i molts curts, la majoria experimentals ... però no tornarà a dirigir cap llargmetratge més
Publica diferents treballs discogràfics Dark Night of the Soul (2010), Crazy Clown Time (2012) i The Big Dream (2013) i, fins i tot, obre un discoteca.
El 2014 publica el llibre Atrapa al pez dorado, manual de vida o manifest artístic sobre la meditació, la creativitat... un joia per a entendre el procès creatiu de Lynch. 2016 crea el Festival of Disruption, ell fa de comissari i de presentador: amb música i presència d'amics del cinema: Jeff Golfblum, Coppola....
El 2017 torna a l'univers Twin Peaks per a 'tancar' la sèrie amb Twin Peaks Return (2017), aquell mateix any estrena a Netflix el curt What Did Jack Do? (2017) sobre l'interrogament d'un mono.
El 2019 li donen l'Oscar honorífic i 2 anys després va correr el rumor de que faria una serie a Netflix: Wisteria ...O una peli: Snootworld, que Netflix va rebutjar.
El 2022 faria de John Ford a The Fabelmans d'Steven Spielberg... després de que el director d'E.T. l'insistís moltíssim... diu la llegenda que va acceptar a canvi de tenir la rulotte plena de cheetos. Sembla ser que Lynch ja havia rebutjat a Spielberg en 5 ocassions.
El 2024 anuncia que té un efissema pulmonar ... que feia anys que arrossegava. Era fumador des dels 8 anys... els incendis de Los Angeles no el van ajudar i podrien haver precipitat la seva mort. Bebia entre 7 i 10 cafès al dia ... i tenia una marca de cafè pròpia. Aquell mateix any amb Chysta Bell publica el disc Cellophane Memories.
L'actor Kyle Maclachlan ha estat dels primers en expressar la seva tristesa i va afirmar que fou Lynch qui el va treure de la foscor per a protagonitzar la seva primera pel·lícula de gran pressupost... era Dune i, després, Blue Velvet, i després, Twin Peaks. L'agent Cooper és contundent en afirmar que sense el mestre Lynch ell no haguès tingut carrera. A l'igual que Naomi Watts que es trobava -en la seva vida real- com la protagonista de Mulholland Drive (no sabent si podria viure d'actriu a Hollywood) quan Lynch es va fixar en ella... i va despegar la seva carrera.
Tothom parla de la generositat, paciència i amabilitat del mestre Lynch. Tothom parla de la calma i el respecte que es vivia en els seus rodatges i que, sovint, es passejava amb un bicicleta rosa i unes serpentines al manillar amb les butxaques plenes d'M&M's de cacauet. Tothom parla de com s'aplaudia i s'agraïa la participació de qualsevol actor/actriu en finalitzar la seva feina en un rodatge... en rodar la darrera escena el sr. Lynch encoratjava a que tothom apaludís i despedís al company/a.
Ell estructurava la seva obra al voltant del misteri de la Vida, hi ha un cita que ho descriu molt bé: “A la vida real no ho saps tot. Quan entres en una habitació i hi ha persones assegudes, percebs certa atmosfera i de seguida saps si has de ser prudent en el que dius, o pots parlar en alt, o millor guardar silenci o mostrar-se discret... ho saps de seguida. El què no saps és què succeïrà a continuació. A la vida no sabem què va a passar o fins i tot a on et portarà una conversa un instant després”.
Ens podrà agradar més o menys les seves críptiques i incomprensibles produccions i realitzacions però és innegable que el mestre Lynch es mereix un lloc d'honor en la Història del Cinema per a fer-nos flipar i gaudir com pocs directors són capaços de fer-ho.
Gràcies, per tot mr. Lynch !!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada