MAE WEST

 

Ja no cal dir com els afeccionats al cinema esperem, si no amb expectació, almenys amb curiositat, l'aparició de l'actriu cinematogràfica de pes, i ho diem sense una espurna d'ironia, Mae West.

Segur que hem d'agraïr a la senyora crisi, que mena a la necessitat d'oferir cares i tipus nous, que el llenç ens enlluerni amb les exhuberàncies tardorenques i ben repartides d'aquesta artista nova -nova en el cinema- amb posats de vampiressa i costats que fins avui hom ha rebutjat des de les localitats de qualsevol cinema.

Joan Crawford, Marlene Dietrich, Greta Garbo, Adrienne Ames, Sally Eilers, es deuen haver esborronat si no indignat en veure's postergades, fent minvar llur vàlua la propaganda abocada al redol d'aquesta actriu de teatre, de vida sotraguejada o que almenys cal fer creure que ho és. 

Abans, una artista de cinema s'imposava pel seu mèrit artístic, per la seva simpatia personal, és a dir, per un esforç propi. Avui no. Propaganda: i potser ens trobarem que aquesta enlairi una Mae West i eclipsi noms tan interessants com els de Sylvia Sydney o de Kay Francis o d'Elissa Landi. No és que vulguem imaginar que la vida de Mae West sigui dinga d'una novicia, ja que no ens interessa, com tampoc no ens interessa que vulguin explotar la morbositat del públic menant-lo a imaginar que Nascuda per pecar és  -novel·la primer i rodada després- la vida de l'actriu.

El que sí ens plaurà és de comprovar com reacciona el gust afinat del públic davant de vuitanta quilograms de pes. Pel que hom pot veure, són uns vuitanta quilograms que no fan lleig del tot i potser aconseguiran imposar-se, i arraconar, aixafant-los d'una manera definitiva, els esquelets vivents, però que ens plauen molt, d'una Lilian Harvey, d'una Miriam Hopkins i d'una Constance Bennet.

Els productos s'hauran dit: "A veure si la gent s'ha cansat dels quaranta quiolograms i això l'ha fet allunyar-se una mica del  cinema -abans centre d'atracció- . Solució: donem-n'hi vuitanta". I aques esforç d'oferir el doble bé mereix una bona recompensa. 

I ara, expectants, deuen anar monologant en veu alta: "L'espatlla ossuda de Greta Garbo, les cames primes de Miriam Hopkins, els pómuls tètrics de Marlene Dietrich ... això no pot ésser, això no pot ésser... amb un joc d'ossos no anirem enlloc. Gràcies Senyor! Gràcies us sien donades per haver-nos posat davant dels nostres ulls una mica de greix... Salve Mae West! Sirena torbadora suggeridora de records del segle passat; salve, salvadora de la nostra butxaca, i que el món admiri el teu pes de matrona! I compta amb nosaltres, que, si triomfes, ja ens ancarregarem d'anar-te engreixant".

Mercé Rodoreda a Clarisme (01/10/1933)