NO ET FACIS PAGA DE RES

 

NO ET FACIS PAGA DE RES

 

Jo crec que podem fer el que vàrem dir,

sense fer-nos, però, paga de res.

que és possible que els núvols de cotó

que ara veiem es tornin a la tarda temporal de pluja

i hàgim d'aixoplugar-nos. En qui sap quin lloc!

Sota quin ràfec? Sota quina vela?

Perquè, ja ho saps, de casa no n'hi ha,

de sostre veritable no n'hi ha,

que l'únic sostre és la senzilla tapa

de la caixa de morts.

Joan Vinyoli (2014:194). Poesia completa.

(imatge generada per IA)