Em consta que a Tibau li ha costat molt escollir una peli. De fet, per poc que t'agradi el cinema qui seria capaç de decidir de forma ràpida només 1 pel·lícula per poder-la tornar a gaudir (o gaudir-la per primer cop) en pantalla gran.
'Plácido' és una de les obres mestres de la col·laboració entre el guionista brillant Rafael Azcona i el director sempre lúcid Luis García Berlanga. De fet, fou la seva primera col·laboració.
Es tracta d'un retrat àcid i contundent de l'Espanya de la post-guerra. Berlanga arriba a aquesta peli amb un cert reconeixement després d'haver debutat amb 'Esa pareja feliz' (1951) i després d'haver dirigit 'Bienvenido, Mister Marshall' (1953). 'Calabuch' (1956) o 'Los jueves, milagro' (1957). Azcona arriba a la peli que ens ocupa després d'haver escrit els guions de dues pel·lícules d'un rellevant director italià instal·lat a Espanya, Marco Ferreri, amb: 'El pisito' (1958) i 'El cochecito' (1960). Així, doncs, la primera trobada entre ells ja venia precedida d'un reconeixement de la seva professionalitat i encert a l'hora d'escriure i dirigir.
La inspiració per al film li va venir a Berlanga arrel de les campanyes nadalenques promogudes pel règim franquista, als anys 50 del segle passat, que consistien en convidar -de forma desinteressada- a persones de pocs recursos econòmics per a compartir el sopar de Nadal amb l'eslogan de: 'Siente a un pobre en su mesa'. Una proposta cínica que servia per netejar la consciència de les classes poderoses i adinerades.
Com ja és habitual en el cinema del mestre Berlanga, un fet real d'escàs valor ètic és mostrat en pantalla de forma subtil, en aparença de comèdia per a fer-ne una crítica contundent i demoledora. L'aire de neorrealisme italià és evident, de fet, el mateix Azcona va fer una estada a Roma per aprendre dels guionistes de l'època.
En aquella primera època, el sr. Berlanga i els cineastes de l'època havien de cenyir-se a la censura pertinent que van fer canviar el títol de 'Siente a un pobre en su mesa' a 'Los bienaventurados', que tampoc va agradar als censors, fins arribar al de 'Plácido'. La idea de Berlanga era filmar ens cases reals de gent adinerada, donant-li al film un caire realista (o neorrealista) però les famílies benestants es van negar i va haver de muntar un plató a Manresa.
Va fer debutar en el cinema a Cassen (comediant de l'època) i va comptar amb un dels mites de l'època: José Luís López Vázquez, habitual en el cinema de Berlanga.
Va ser la segona pel·lícula espanyola en estar nominada a l'Oscar a Millor Pel·lícula de parla no anglesa, la primera fou 'La venganza' (1958) de Juan Antonio Bardem i va competir per la Palma d'Or de Cannes.
El film mostra la rotunda hipocresia de la classe rica amb una comedia que ens parla de falsa moral. La sàtira posada al servei de mostrar una societat que utilitza la caritat com a forma de domini i enfortir la divisió de classes. Cinema d'autor disfressat de comedia per a oferir-nos una crítica ferotge de la societat espanyola més casposa i rància.
Aquest diumenge, l'amic Jesus Tibau ens explicarà per què ha triat aquest clàssic del Cinema espanyol mentres la gaudim en pantalla gran.
Diumenge a les 18:30 a l'Auditori Sixto Mir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada