dimecres, 14 de setembre de 2011

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXX )

PEQUEÑAS MENTIRAS SIN IMPORTANCIA (2010)

Aquest film és com Los Amigos de Peter (de Kenneth Branagh) a la francesa. Aquella captava el context de principis dels ’90 en la relació d’un grup d’amics a Anglaterra.... i la que ens ocupa ho fa en l’època actual. Drama coral sobre la convivència d’un grup d’amics i amigues que marxen de vacances al sud de França mentre un d’ells està a l’hospital entre la vida i la mort... una excusa per a tracta l’amor, les relacions de parella, l’amistat amb sexe o sense, la sinceritat, la responsabilitat... Amb unes bones interpretacions (destacant la sra. Marion Cotillard, parella del director a la vida real) i escenes divertides... la peli és innecessàriament llarga, amb un final que es recrea massa en la recerca de la llàgrima en l’espectador... això impedeix que sigui suficientment coherent i sòlida.

Valoració: Bé


HANNA (2011)

Aquesta peli és una marcianada. Podríem dir que és una peli d’espies convencional però està narrada com si es tractés d’un conte de fades. Un pare i la seva filla viuen aïllats del món, sense cap contacte amb el món exterior, són autosuficients i el pare li dóna una educació... i li ensenya a ser una assassina implacable. Ell té un passat com a espia que ara es torna present i una bruixa (amb la cara de Tilda Swinton) els persegueix. Visualment potent, bon ritme, amb música interessant dels The Chemical Brothers (tot i que no gaire adequada per al film). Un barreja entre Corre, Lola, Corre (de Tom Twinkler) i Nikita (de Luc Besson). Molt recomanable!
Valoració: Notable alt

CARS 2 (2011)
Sí, amics i amigues, algun cop havia de passar: Pixar ha punxat. I ho ha fet amb la segona part d’un film (el primer) que la crítica ja titllava del pitjor que havia fer la fàbrica d’obres mestres de l’animació. Si la primera tenia alguns punt fluixos aquesta segona és difícilment defensable: guió pobre, situacions previsible i, el pitjor, haver fet protagonista a un personatge que com a secundari feia molta més patxoca: Mate –la grua- era un gran secundari i contrapunt del Rayo McQueen... però com a protagonista no està a l’alçada. El millor del film és la recreació de les diferents ciutats per on es desenvolupa l’acció. Avorrida i sense xispa... esperem que no sigui el principi d’una sequera creativa a can Pixar.
Valoració: Suficient
UN CUENTO CHINO (2011)
El sr. Ricardo Darín està tan omnipresent en la filmografia argentina que sembla que no pot haver cap film que no tingui ressò si no compta amb la seva presència. Aquí el sr. Darín interpreta un home de vida metòdica (neuròticament metòdica), previsible, calculada i aïllada dels altres que de cop i volta aquest món previsible trontolla em xocar amb la realitat encarnada en un xinés ‘perdut’ a Buenos Aires. Cinema realista amb algun toc de realisme màgic el film em va recordar a About Schmidt amb Jack Nickolson. Malauradament, es fa llarga i reiterativa.
Valoració: Bé alt


HARRY POTTER Y LAS RELIQUIAS DE LA MUERTE. PARTE 2 (2011)
Acaba una de les sagues contemporànies més llarga. Després de l’opció descaradament comercial de dividir la darrera part en dues (però filmades en el mateix moment) i d’una primera poc reixida que només preparava el terreny per a la segona, aquesta ens arriba i ens ofereix allò tan desitjat: la batalla final entre el sr. Potter i el sr. Voldemort. Aquest darrer film és dels visualment més potent de la saga: Hogwarts envoltat per Deméntors és realment aterrador i fa pensar en un final apocalíptic. Tot i que la lluita és entre Voldemort/Harry, el rei de la funció és Severus Snape, ja s’intuïa en els llibres però en la pantalla pren més força, rellevància... gràcies a l’actuació del sr. Alan Rickman. Encara que sembli mentida ell justifica el film ... l’èpileg, com en el llibre, és de vergonya aliena. Òbviament, recomanable per als/les que heu seguit la saga.
Valoració: Notable

AMIGOS (2011)

Comèdia espanyola sobre 3 amics que s’enfronten per aconseguir una herència, el què han de fer és arribà a tenir més audiència en la televisió que la resta, repte al que els aboca un quart amic que ha mort (presentador televisiu). Argument previsible, acudits sense gràcia, personatges plans, moralina risible i un final tan trampós que fa enrojolir de vergonya... una absoluta pèrdua de temps!

Valoració: Insuficient

RATTLE AND HUM (1988)

Sí, aquest film ja té uns anyets però crec que no l’havia vist mai sencer, sí fragmentada en forma de clips, però no el film sencer. Tot veient-la com un film, aquest documental és la prova gràfica del moment en el què es trobava el grup musical irlandès protagonista: U2. Es trobaven en aquell punt d’inflexió que els catapultaria a l’Olimp del Pop. Després d’un Josua Tree que deixava enrere l’Irlanda natal i abraçava el so i els trets identitaris dels EEUU... Rattle and Hum va significar un pas més d’aquesta abraçada per a fer-ne un autèntic homenatge a tot el que representa la cultura musical d’aquell enorme país: Dels carrers de Memphis, a la força de Harlem o el gospel... ús encertat del blanc i negre combinat en pocs moments de color d’un director còmplice: Phil Janou. En el film descobrim uns joves músics –que tot i emplenar estadis per a escoltar-los- són uns autèntics mitòmans d’Elvis Presley o de BB King... instants abans de que es converteixin, ell mateixos, en mites. Una meravella de documental!
Valoració: Excel·lent

LA VICTIMA PERFECTA (2011)

La Hammer intenta tornar a ocupar el lloc que va ocupar fa anys, quan en els anys ’70 emplenava les pantalles d’un cinema de por sexi i colorista, amb indispensables com el sr. Christopher Lee... el ressorgiment d’aquesta productora arribà amb el molt interessant remake del film suec de vampirs Dejame entrar... però amb el segon film, el que ens ocupa, mai ‘guanyaran’ aquell terreny que havien perdut. La víctima perfecta pretén ser un thriller sobre noia indefensa i vouyerista perillós que l’assetja. Un psicòpata que ja coneixem als 15 minuts de film (de fet, ja el vam veure en el tràiler), fet que no ajuda gens a crear qualsevol atmósfera de misteri, per molt que hi posem al sr. Christopher Lee com a secundari. L’oscarizada Hilari Shawn intenta treure suc d’un personatge en un film risible i totalment olividable.
Valoració: Insuficient

LOS PITUFOS (2011)
L’experiment de combinar dibuixos animats (digitals o no) i imatges reals no ha sortit massa ben parat en el cinema, només l’excepció de ¿Quién engañó a Roger Rabitt? aportaria una excepció. Los Pitufos confirma la regla, es tracta d’un film previsible, avorrit, reiteratiu i amb poc o gens ritme. Només el sr. Hank Azaria com a Gargamel té algun moment inspirat però que es perd ràpidament enmig de tanta mediocritat. Els nens, n’estic convençut, l’endemà ja l’hauran oblidat. Si la intenció era vendre ninots blaus segur que ho han aconseguit, si la intenció era honorar l’obra del sr. Peyo amb un bon film de les seves criatures... l’han ben errat!.
Valoració: Insuficient

EL ORIGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS (2011)
Poc primers plans d’una mirada d’animal (en aquest cas del simi protagonista) –encara que sigui obra digital- havien transmès tanta humanitat. Aquest film pretén explicar-nos l’origen de l’icona cinematogràfica que significà el Planeta de los Simios (1976) amb Charlton Heston de protagonista... era un repte ambiciós si tenim en compte que un director de referència com Tim Burton es va estavellar estrepitosament en el seu remake. No es convertirà en un mite com la primera, però no fa enrojolir de vergonya com la ‘timburtoniana’. És interessant la idea de que no es tracta d’una mera venjança del regne animal contra els humans (que ja podria ser) sinó que els humans ja som prou inhumans com per a matar-nos nosaltres solets. Una història prou a l’alçada de l’obra de culte de la que parteix el Planeta de los Simios. L’escena en la que s’envaeix San Francisco és trepidant, impactant i espectacular.. un clímax perfecte per a un film que en la primera part resulta massa convencional i correcta.
Valoració: Notable

3 comentaris:

Eva ha dit...

Bon dia Ciutadà K. Ja estavem esperant el següent Festival de Cinefàgia... com sempre de les 10 propostes poques són les que he vist.
Cars 2... jo l'hagués suspès directament...
El reportatge de U2, encara que fa temps que el vaig veure, és molt bo. Curiosament a les classes d'anglès d'aquest estiu en varem veure algun fragment...
I finalment El origen del planeta de los simios, una completa decepció. El guió balla per tots cantons, s'allarga com un xiclet, tot i que la idea pot ser bona... la pel·lícula fa aigües ... Ens quedem amb la del 1976, sens dubte.
I per la resta... crec que es quedaran sense veure, potser a excepció de Hanna. El fet que digui que és una marcianada, ja m'han fet venir ganes de veure-la!
Gràcies, com sempre, per les seves recomanacions...

Ciutadà K ha dit...

Gràcies a vosté per comentar....

No sigui tan dura amb El Origen del Planeta de los Simios, té 'coses' salvables ... totalment d'acord en vosté sobre Cars 2, l'estima cap a Pixar m'ha fet ser por objectiu ... :S

Ja em dirà què en pensa de Hanna?

Carolina ha dit...

Carai quants insuficients :(
Em quedo amb Rattle & Hum :)