Cas típic 4080: noi li agraden les paròdies
Fa 19 hores
"CINEFÀGIA , CULTURA I VIDA"
El seu nom podria estar al costat dels grans noms de la fotografia europea (Kertész, Brassaï o Callahan) però el seu treball ha estat ignorat durant gairebé cent anys; afortunadament s'està posant remei a aquest injust oblit i la Fundació Teléfonica l'ha tret de les ombres per a fer-lo visible. L'exposició Arissa. L'ombra i el fotògraf, 1922-1936 que es pot veure al CCCB de Barcelona del 14/11/14 al 12/04/15 va ser presentada a Madrid i considerada com una de les exposicions de fotografia més rellevant de l'any. L'exposició presenta una bona mostra del treball del reivindicat fotògraf: 160 imatges.
Dos anys abans havia debutat en el cinema amb el seu primer èxit: Qui té por de Virginia Wolf? (1966) amb Richard Burton i Elizabeth Taylor. Però el reconeixement mundial li arribaria un any després amb El Graduado (1967), amb l'empanat i seduit Dustin Hoffman i amb la que el sr. Nichols aconseguiria el seu únic Oscar com a millor director (a més del Globus d'Or i el Bafta per la mateixa especialitat).
Doncs, sí, crec que en més d'una ocasió ja ho he confessat: em declaro seguidor del sr. Jean-Michel Jarre. Mira que és hortera, grandiloqüent i pedant; i els seus espectacles piro-musicals: pretenciosos, faraònics i barrocs... però la seva música em té ben pillat des de jovenet, coses de la inconsciència adolescent! Però el fet és que els anys han passat i cada nou treball del sr. Jarre (per cert, cada cop menys impactants i més repetitius) capta la meva atenció.
La cuestión politicoreligiosa ha hecho que en Turquía, el presidente del Gençlerbirligi, un club de fútbol de la Primera División de aquel país, haya decidido prohibir que sus jugadores luzcanbarba. El que se salte la orden pagará una multa de nueve mil euros. Por lo que explican los medios de comunicación, no queda claro si esos nueve mil euros se pagan la primera vez que te pillan con barba y a partir de entonces puedes llevarla indefinidamente, o si pagas nueve mil euros cada vez que te pillan con ella. Esto último sería más grave ya que, sumando, de nueve mil en nueve mil puedes llegar a cifras exorbitantes. Pagar nueve mil y que a partir de entonces esa cifra cubra toda una temporada puede ser considerado como una inversión si realmente te gusta llevarla porque crees que así vas a la última moda.
Valga'm Déu! Fa ben bé dos mesos que va acabar el Festival de Cinema de Sant Sebastià i no li vam dedicar post ... imperdonable!
Después de ducharme, estaba en el baño cortándome las uñas de los pies mientras escuchaba como, por la radio, un reputado economista explicaba que, lejos de solucionarse, la economía irá a peor durante los próximos años y que la aparente remontada que algunos ven es un espejismo. Y en ese momento preciso he pensado: coño, estoy cortándome las uñas y al mismo tiempo escucho la radio, y eso no puede ser porque, como nos han repetido mil veces, es sabido que los hombres somos incapaces de hacer dos cosas a la vez. Entonces mi duda ha sido: ¿dejo de escuchar la radio o dejo de cortarme las uñas? ¿Qué me es más necesario? Evidentemente, acabar de cortarme las uñas. Por eso he apagado la radio. He acabado de cortármelas, he dejado las tijeritas en el cajón y entonces -y sólo entonces- he vuelto a poner la radio. Pero cuando ya volvía a escuchar las predicciones del economista he pensado: ¿para qué la pongo si ya voy a salir del baño y desde el dormitorio no la oiré? Mientras la apagaba he cavilado: ¿es correcto que un hombre apague la radio mientras cavila? También eso podría considerarse hacer dos cosas a la vez.
El meu amic David Comuñas -eqhes a les xarxes- presenta el seu primer llibre: Mentides a mà alçada. Un recull dels poemes i relats que ha anat 'penjant' en el seu espai web durant el darrer any. El 19 d'octubre el va publicar en versió pdf i ara, per fi, arriba la versió paper. 40 textos acompanyats cada un amb un il·lustració puntillista feta pel mateix autor. Un llibre amb una edició que és una delícia ofereix de forma creativa els textos escrits en català i castellà.
El ja llunyà dia 9 -doblement festiu-, quan feia cap a la cua de votants, m'atura una parelleta de jais, molt polits, i ell em diu:"Està bé, això que has escrit; això de la usura" ("Usura para-xocs", Cultura/s 646), "Ah, sí?", dic jo, "li ha agradat?". "Sí, sí, tens tota la raó, Però estaràs d'acord que hauria de ser pecat!". "El què", m'estranyo, "la usura? És que no ho és?". "Hauria de ser un dels set pecats capitals", rebla. "Millor dit, el vuité". "Deixa't de pecats capitals!", li salta la dona. "Un dels deu manaments, hauria de ser: no desitjaràs la muller del proïsme, no t'aprofitaràs dels que no tenen...".
Continuant la seva tasca d'oferir-nos activitats a quina més interessant que l'anterior. A Lo Pati, aquest cap de setmana, dediquen el Cinema al Pati a la violència contra les dones, amb motiu del 25/11 -Dia internacional contra la violència de gènere.
Quan l'any 1989 vaig veure Mar i Cel per primer cop estava en un època d'institut, de descobriment de la cultura, de primeres experiències teatrals... i fou tot un impacte!
En una època en la que és persegueix el 'más difícil todavía', la recerca de l'efecte especial més espectacular o les triogies ben farcides de mons digitals; sorprén veure com un dels fenòmens cinematogràfics de l'any és un film que torna a la finalitat del cinema: mostrar-nos el pas del temps. El cinema no és més que això: el pas del temps, sense aquesta idea tan banal no existiria el cinema.
Film dirigit per una iraniana resident als USA. La srta, Ana Lily Amirpour, no es desmarca de la seva procedència i ofereix un híbrid entre l'estil de vida ianqui amb gotes de tradició iraniana... fins al punt d'oferir-nos una vampir vestida amb chador. Film en blanc i negre, aire lynchià, història d'amor complicada i estética acurada... Certament, els vampirs no passen mai de moda i, ara, se'ns han posat cools. Va rebre l'aplaudiment del públic, la crítica i el jurat, que li va entregar el premi al millor director novell i una menció especial.
Film en el que es confirma que alguna cosa subterrània passa en la societat austríaca per a que s'edifiquin films amb tanta mala llet i amb els nens/es com a protagonistes. Film hereu del metres Haneke i amb la producció del sempre punyent Ulrick Seidl. Peli malsana amb mal rotllo a tope en un entorn idílic de casa de disseny al bosc i uns germanets rossets i dolços que desconfien que la seva mare (recent operada de cirurgia estètica i amb el rostre envenat) sigui realment la seva mare i faran confessar a la impostora peti qui peti, utilitzant els estris més sagnants, si cal. Film molt recomanable si us agrada patir. S'emportà el Mèlies d'Argent al millor llargmetratge.
Debut en el llargmetratge de Zak Hilditch, després d'haver dirigit alguns curts i alguns productes televisius. Film que s'apunt a la moda apocalíptica donant-li, però, nou enfocament partint de la pregunta: 'Què faria la gent si sabé que a la Terra li queda 12 hores vida?'. No es tracta d'una proposta de cinema sociològic però sí ens apunta les actituds que un/a pot adoptar davant aquesta pregunta: caos? pregària? alliberament? suïcidi? Film trepidant tenint en compte que anem contra-rellotge i amb una capa de desesperança poètica poc evident al principi però que es va desenvolupant fins a l'intens final. Dura, emotiva i.... Poética
Una de les sorpreses d'aquest festival. Film fresca, escatològic (moooolt escatològic), sòrdid -fins i tot- però lluminós i sexi (moooolt sexi). Amb una molt bona BSO i un guió espatarrant i esborrajat ens planteja la història d'una noieta que li encanta gaudir dels seus fluxes corporals i estimulacions vaginals vàries. Tot explicat d'una forma on es combina sàviament la comicitat i el drama... com la vida! Sé que sonarà agossarat però l'estètica del film té aires del Jeunet d'Amèlie però amb menys candidesa i més erotisme. Una delícia!
El director de fotografia de la gran Expediente Warren (John Leonetti) debuta en la direcció amb un spin off d'aquella. Es tractava de donar entitat a la idea de la nina posseïda plantejada en aquell film de James Wan. Canviar de director no ha estat massa bona idea, el film està farcit de tots els tòpics possibles: casa encantada, nina posseïda, sacrificis satánics, dona embarassada, marit que no escolta la seva dona i no s' entera de res, tempestes, cops de porta, llums que s'encenen i s'apaguen... tòpics i mes tòpics que van convertint el film en una proposta, tediosa i avorrida. Una de les grans decepcions del Festival, rebuda amb xiulets i de rebuig en finalitzar la projecció.
Un dels films més esperats del Festival i que no va decepcionar. Aquí están els directors Bustillo & Maury presentant la seva esperada nova peli despres de les seves anteriores (A l'interieur i Livide). Film impactant, de terror domèstic marca de la casa. Brutal, dura, sanguinolenta, inquietant i mal rotllera. Com sempre, aquests galsesos són els encarregats de fer-nos veure allò que no sempre està present als ulls de la societat, pautes familiar podrides que s'amaguen a les ombres fins que algun grupets d'adolscents inconscients s'aproximen a posar-hi el nas. Genial!
Què podem dir del mestre Godard?. Un dels més veterans del cinema europeu que s'atreveix amb el 3D. Llenguatge, imatges, conceptes formats,... Tot en una olla barrejada que es tot un bombardeig a l'espectador, bucles i accions repetides i repetitives, diàlegs fora d'escena i l'ús del 3D més innovador que he vist fins a la data: el fet de veure una conversa entre un home i una dona i que si tanques un ull veus l'home i si tanques l'altre, la dona. El sr. Godard (que en algun altre film va declarar la 'mort del cinema') ja no fa Cinema, 'lo seu' és Filosofía en imatges... Godard és tota una experiència visual, una altra cosa és que entenguem alguna cosa del què ens vol dir però si estem recepctius i amb els horitzons ben oberts podem obenit un regal ben gratificant. Tot i així, no es tracta dels millors dels seus plantejaments...
Vendre aquest film com una nova adaptació de l'univers literari d'Irvin Welsh ja és una bona promoció, quan Trainpotting encara és un referent cinèfil. L'univer welshipa és brut, decadent i sarcàstic. Una història d'arribismes i estratègies per aconseguir ascendir en una comissària de policia és l'entorn perfecte per a uns personatges sucosos. Una brutal interpretació de James McAvoy (la millor de la seva carrera) per a la davallada als inferns d'un sargent de policía d'Escòcia... Alcohòlic, drogaddicte... Torturat i ple de fantasmes. Cínica, directa, grotesca, dura i trágica, molt trágica. Genial!!
El sr. Quentin Dupieux fa un parell d'anys va sorprendre en aquest Festival de Sitges amb Rubber, la història d'un pneumàtic assassí, sense rostres, sense humanitzar-los, senzillament anava rodolant, rodolant, aproximant-se a la víctima...fins a matar-la. Proposta delirant però amb un tractament acurat que va rebre el reconeixement de la crítica. El seu nou film -Realité- és una brillant pel·lícula de cinema dins del cinema on es barreja realitat i ficció d'una forma magistral. Imposible abastir la seva grandesa en un sol visionat. Somnis dins dels somnis i tres histories que es barregen en una auténtica cinta de Moebius amb toc a lo Gondry. Ho sabíem, el sr. Dupieux sap fer mes 'coses' que el delirant pneumàtic assassí de Rubber i aquest nou film n'és la prova. En aquest Sitges'14 s'ha emportat el Premi de la Crítica. Genial!!!
Aires de cinema de Miyazaki, sense el vernís ecológic. Emotiva història sobre l'ocupació russa al territori japonés, des d'una òptica infantil i amb tocs màgics. Els japonesos tenen necessitat de revisitar passatges de la seva Història recent mitjançant el cinema d'animació. Una bonica història que ha provocat els sanglots de tota la platea, però de tota, eh?. Una bona mostra de que els frikis també plorem. Un ritme excessivament contemplatiu, però, fa baixa l'interès en alguns passatges.
Un film contundent de Brian O'Malley, director debutant i, sobretot, de la seva protagonista: Pollyanna McIntosh. Es tracta d'un film fosc, brut. Un microcosmos de violència irracional en forma de fábula tenebrosa sobre la culpa i el càstig en quasibé un únic escenari: una comissària de policia en una nit ben animada. Ressons del mestre Carpenter i de western urbà, aires de film satànic. Realment l'entorn fàbula li proporciona una aire diferent i innovador per a un film d'allò més contundent!
Una altra de les grans decepcions d'aquest Sitges 2'14. Segona part o continuació del film de culte Monsters (de Gareth Edwards). Nou capitol del que sembla que serà una saga. Si la primera era una road movie amb una subtil història d'amor envoltats de monstres -en paper secundari- que van infectant la Tierra; aquesta segona (amb diferent director) és un autentic film de guerra en un país de l'Orient Mitjà, envoltats de monstres. Técnicament impecable li sobren 45 minuts. Intent de tractat antropològic d'entendre l'Altre, sigui islàmic o monstre....amb algún moment visual poètic però a anys llum de la creativa proposta fundacional de la saga. Una pena...
Western decadent en un món apocalíptic on la vida no té cap valor. Molt pròxim a l'estètica de The Road (de John Hillcoat). Film lent, minimalista, amb poc diàleg i unes interpretacions potents de (sobretot) Guy Pearce i Robert Pattinson (lluint personatge amb intel·ligència límit, començant a deixar -per fi!- el rol teen-vampir). Interessant per a esperits poc neguitosos ja que la seva lentitud pot acabar deseperar a més d'un i una però si entres en la seva atmòsfera reforçada per la BSO acabes trobant un film molt destacable
Bueno, que el sr. Joe Dante és una institució del cinema fantàstic no ho pot negar ningú, molts dels seus films són referents de l'educació crispetera cinematogràfica de molts i moltes de nosaltres, el cinema dels '80 del segle passat era del sr. Dante. El director en persona ens presentà el film de Cloenda del Festival. Es tracta d'una 'zom-com' (es a dír, comedia amb zombies) mooolt dels anys '80, l'época daurada del director... però, francament, sembla que hagi estat escrita i dirigida en aquella època. Film sense xispa, infantil, familiar, previsible, d'humor fácil i gastat...un avorriment!! Un error com a film de tancament del Festival. De la mà del sr. Burton (quan era el sr. Burton, és clar) o del primer Peter Jackson n'hagués sortit el film gamberro que es pretenia.
El sr. Kevin Smith esta gaudint d'un renaixement artístic gràcies a la direcció que ha empres la seva filmografía en el genere de terror. Si amb Red State (2011) es va emportar el premi al millor film a Sitges, amb Tusk torna amb un film de terror barreja de Misery i La piel que habito, pero amb més humor marca de l'estil Kevin Smith. El director de New Jersey sembla que està trobant la forma d'unir la tendència pels diàlegs enginyosos de la seva primera època amb les històries de terror dels seus darrers films. Un film delirant, pero molt!!, del que val la pena no explicar massa per no perdre la gràcia i la sorpresa de la proposta. Tot i l'aire innovador de la història hi manca xispa, ritme per acabar d'arribar a film rodó...
Pel·lícula del 2008 del gran Kim Ki Duk (l'estimem!) en la que el director ens torna a regalar una història poética, romántica i preciosa, marca del segell ki-duk, la darrera abans d'enfosquir el seu estil en la posterior Arirang. Dream ens parla de contratos: del blanc i el negre, del ying i el yang, home i dona, somni i realitat... vida i mort, ens parla de la unió dels dos protagonistes mitjançant l'efecte dels somnis d'ell en la vida real d'ella. Historia delicada, mágica, sensible.... ki-duk és gran!!!