dimarts, 27 de febrer del 2024

SR. VENTURA PONS

 (1945-2024)


A principis de gener moria un dels directors catalans que més han fet pel cinema realitzat i parlat en català. Si actualment tenim una Acadèmia de Cinema català i una producció audiovisual català és gràcies a persones com ell i d'altres, com Josep Maria Forn o Francesc Bellmunt, per exemple; noms actualment gairebé oblidats però que són peces fonamentals per a entendre la Història del Cinema Català.

El sr. Bonaventura Pons i Sala -més conegut com Ventura Pons- va nèixer i va morir a Barcelona. Va crèixer en la postguerra barcelonina. Quan tenia 14 anys, juntament amb la seva família, es va traslladar a Londres per a que els seus germans rebessin un tractament mèdic específic. A Londres va gaudir d'una beca que li va permetre investigar el corrent documentalista Free Cinema tenint accès a conèixer personalitats del cinema que van marcar la seva trajectòria posterior.

L'any 1967 es va iniciar professionalment en el món del teatre va dirigir obres de teatre, una vintena abans de que dirigís el seu primer i rellevant film.  Aquest 'passat teatral' va marcar la seva carrera com a director de cinema: en relació a la direcció d'actors/actrius, els plans contrapicats, poc moviment de càmeres, plans fixes i frontals...

El primer film del sr. Pons, 'Ocaña, retrat intermitent' va ser estrenada l'any 1977, seleccionada al Festival de Canes d'aquell any. Es tracta d'un documental al voltant de l'artista andalús Jose Perez Ocaña un personatge provocador de la Rambla barcelonina de l'època. El film, amb els anys, s'ha convertit amb un radiografia de la Barcelona que sortia del franquisme i en tot un referent de la cultura queer i els drets LGTBIQ+. Uns anys després ja passaria a la ficció amb el seu segon film: El vicari d'Olot (1985) i aquell mateix any va fundar una productora pròpia: Els films de la Rambla S.A. amb la que va produir 30 dels seus 32 films. 

A partir d'aquí, es succeeixen els films, bona part comèdies, com La rossa del bar (1986), Puta misèria (1989), Què t'hi jugues, Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1992) i Rosita please (1993).

A partir d'aquí, el sr. Pons s'especialitza en adaptar clàssics contemporanis de la literatura catalana: Quim Monzó (El perquè de tot plegat, 1994), Josep Maria Benet i Jornet (Actrius, 1996 i Amic/Amat, 1998), Sergi Belbel (Carícies, 1997; Morir (o no), 1999 i, Forasters, 2008), Lluis-Anton Baulenas (Anita no perd el tren, 2000; Amor idiota, 2004 i A la deriva, 2009) o Ferran Torrent (la vida abismal, 2006).

En els darrers anys, el sr. Pons va inaugurar els Cinemes Texas (al 2014) enfocat a les reestrenes de pel·lícules en versió original subtitulada en català. Tres anys més tard obriria un altre cinema a València i al 2018 els cinemes Las Vegas de Figueres, tots ells amb la mateixa missió i filosofia: vetllar per la permanència del català en el cinema.

Les seves darreres pel·lícules foren Miss Dalí (2018), Universal i faraona (2018, un documental dedicat a les principals figures i personatges de la ciutat comtal) i Be happy! (2019)

El sr. Pons va ser el director que més pel·lícules ha rodat en català i més reconeixement internacional va rebre, participant en festivals (Toronto, Berlin...), congressos, estudis acadèmics, tesis doctorals...

Us he de dir que hi vaig entrar tard a valorar la feina innegable que va fer el sr. Ventura Pons al llarg de la seva vida, les seves primeres pel·lícules còmiques, tontes i intranscendents em posaven de mal humor... però fou a partir de El perquè de tot plegat que vaig començar a valorar les seves produccions, reconciliar-me amb ell i veient tota la seva carrera professional només em cal agraïr i valorar tot el què ha fet pel Cinema Català.