De la mateixa manera que el pintor Yves Klein va patentar una variant de color blau, Netflix está patentant el Nadal tópic de picarols, trineus, jerseis abominables i arbres il·luminats. L'allau de pel·lícules i séries nadalenques ha arribat a Netflix amb contenidors que els abonats hauran de registrar per trobar-hi res que pagui la pena (i la quota). De pel·lícules, la més prometedora és Aquella Navidad, una producció d'animació sobre sentiments nadalencs genuïns que, gràcies al talent de Simon Otto i Richard Curtis, ens regala una estona de sentimenatalisme intel·ligent i analgèsic, ara que el món sembla anar-se'n a la merda més de pressa del que se n'havida d'anar fins ara. Com a guionista o director, Curtis ha participat, com a mínim, en quatre obres mestres: Love actually, Cuatro bodas y un funeral, Yesterday i Una cuestión de tiempo. La prova que són obres mestres és que qualsevol adult de més de cinquanta-cinc anys les ha vist, com a mínim, seixanta vegades. Aviso: Aquella Navidad no arriba a la categoria de les anteriors, però n'és un honorable descendent.
Pel que fa a les sèries, haurem de conformar-nos amb Palomas negras, una història d'espies, assassins i complots ambientada a Londres durant els dies de Nadal. Això vol dir que tant a les cases dels assassins com dels assassinats hi ha aerbres i decoracions nadalenques. L'estrella del reparrtiment és Keira Knightley, que, quan encara es podia parlar lliurement de la bellesa de les actrius, suscitava grans debats sobre el potencial icònic de la falsa mosqueta morta fredolica de la qual t'enamores tant quan la sents cantar a Begin again, quan pateix a les adaptacions de clàssics victorians o quan, com aquí, reparteix mastegots d'experta en arts marcials i es carrega sicaris amb masculinitats tòxiques. El protagonista es Ben Wishaw, que també suscitava discussions amenes sobre el model de guapot gai turmentat. Faci el que faci, però, sempre serà el Sonny de London spy. ¿Connexió entre Aquella Navidad i Palomas negras? En una escena de la pel·lícula d'animació apareix, en una pantalla, l'enlluernadora Keira Knightley de l'escena de Love actually, en que l'amic pringat, bojament enamorat, li ensenya els cartells d'una declaració d'amor. Una declaració que, em consta, molts il·lusos han intentat imitar. No faré espoiler: no us diré si amb èxit o sense.
Sergi Pàmies a La Vanguardia de 14/12/24
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada