mónFILMAT 2025 #1: CARTELL I SESSIO PREVIA

Enguany, l'amic Jaume Vidal no ha fet 1 cartell per a mónFILMAT 2025, sinó 3 ! Tres cartells donen imatge a l'edició més terrenal de mónFILMAT.

mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge enguany serà del 12 al 15 de juny però la setmana prèvia farem una sessió al Castell d'Ulldecona, a l'aire lliure, amb un programa doble espectacular.

Com a avant-sala de mónFILMAT i per a reforçar la imatge d'enguany us proposem una sessió amb el curtmetratge dirigit per Macià Florit TOTEM (2024) i el llargmetratge documental THE FIRE WITHIN: A REQUIEM FOR KATIA AND MAURICE KRAFFT (2022) de Werner Herzog.

El treball de Florit -Tòtem- torna a bucejar en el seu paisatge personal i geogràfic -com ja féu en el seu llargmetratge 'Pedra Pàtria'- parlant-nos de la pedrera de s'Hostal a Menorca on passat i present dialoguen.

El film d'Herzog -Fire within- és un homenatge al matrimoni vulcanòleg apassionat dels volcans que van viatjar per tot el món estudiant el funcionament d'aquestes obertures del sól, captant imatges espectaculars... tal va ser la passió i el risc que Katia i Maurice Krafft van trobar la mort en un d'aquests volcans el 03 de juny de 1991. El sr. Herzog ha ordenat el múltiple material audiovisual del matrimoni investigador per a oferir-nos un documental bell en el que contraposa la fragilitat humana a les forces volcàniques més intenses en forma de Rèquiem...

Aquest tàndem, projectat en un espai natural d'Ulldecona, donarà encara més força a les imatges d'ambdós films gràcies a la col·laboració amb el cicle Victòria & Savoy liderat per Manel Raga i l'Ajuntament d'Ulldecona.

Més endavant desvetllarem el contingut de la programació que us hem preparat per al cap de setmana del 12 al 15 de juny. Apunteu-vos-ho a l'agenda !!!

 

'COMING OUT' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Continuem amb la proposta del CineClub La Ràpita de demanar a una personalitat del terreno que ens triï un film i vingui a presentar-lo. Aquest mes de juny és el torn d'Ignasi Blanch, l'¡l·lustrador de Roquetes reconegut internacionalment. I ens ha triat una peli molt especial: un film de culte i referent queer. 

'Coming ou' és la història d'un jove mestre que es nega l'orientació sexual, que clarament l'interessa, perquè la societat, la feina, la família i l'autoimposició no accepta.

El film és la primera i única pel·lícula de la República Democràtica Alemanya (és a dir, l'Alemanya Oriental) de temàtica gay i que planteja obertament el rebuig de la societat cap al col·lectiu homosexual. El èxits de films anteriors del seu director: Heiner Carow, va permetre tenir carta blanca de la productora (DEFA). 

El rodatge va tenir lloc en localitzacions que eren punts de trobada de la comunitat gay d'Alemanya Oriental. Es tracta, ben segur, d'un document punyent per a l'època tot i que la forma de filmar la pel·lícula fuig de provocacions i exhibicionismes que puguessin generar un rebuig directe en l'espectador menys tolerant. Ans al contrari, el film troba el punt dramàtic exacte per a generar empatia i comprensió davant la 'sortida de l'armari' del personatge protagonista; una 'sortida' carregada de neguits i dubtes. El títol és una forma de dir 'sortint de l'armari' però també té un sentit literal: de 'sortir fora', que era la demanda que la societat de l'Alemanya Oriental estava reclamant: aires de llibertat i de canvi... el film també és una bona radiografia d'això, malgrat que estigui molt centrat en el col·lectiu gay.

El film és una bona combinació estètica entre l'Almodóvar de la primera època i el barroquisme de Fassbinder, sobretot en les escenes dins dels locals d'oci. El dia de la seva estrena -09/11/89-, es va veure interrompuda la projecció per a anunciar la caiguda del Mur de Berlin, el públic, però, va insistir en veure-la finalitzar.

Es va emportar l'Os de Plata en la categoria de Mèrit Artístic Extraordinari per al director en la Berlinale d'aquell any, a banda d'altres premis en altres festivals.

Curiosament, el film es projecta cada 5 anys, en el mateix lloc on es va estrenar -el Kino International- tot fent un homenatge a aquella premiere de 1989 i a tot el què el film representa.

Tot un film de culte malgrat no és massa conegut en el nostre país... l'amic Ignasi Blanch ens el proposa, ens el descobreix i vindrà a presentar-la el proper diumenge 01/06/25 a les 18:30.

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA149

>

SITGES 2025 #1: CARTELL I LEITMOTIV

 

Ja tenim notícies del Festival més guai del món. La direcció del Festival de Sitges, en el Festival de Cannes va anunciar Cartell, leitmotic i primeres pelis i premiats per a l'edició d'enguany.

El cartell, com ja és tradició creat per l'agència CHINA, és prou il·lustratiu de l''aire' que tindrà el Festival de Sitges d'enguany: L'humor.

El Festival tindrà lloc del 09 al 19 d'octubre i una calavera amb un nas vermell de pallasso ens parla de l'horror-comedy i de la comèdia en la ciència-ficció...

Així, doncs, els primers 'noms' van en aquesta línia: Joe Dante, director de films mítics com Gremlins (1984), Piranha (1978) o Exploradores (1985); Stuart Gordon, creador de Re-animator (1985) que vindrà a celebrar els 40 anys que fa que va guanyar el Premi a la Millor Pel·lícula en el festival de Sitges d'aquell any.

També es confirmà la Màquina del Temps per a Sean S. Cunningham, pare de Viernes 13 (1980).

Encara falten molts mesos, per tant, encara falta molt per desvetllar però el primer pas ja el tenim posat.

MAE WEST

 

Ja no cal dir com els afeccionats al cinema esperem, si no amb expectació, almenys amb curiositat, l'aparició de l'actriu cinematogràfica de pes, i ho diem sense una espurna d'ironia, Mae West.

Segur que hem d'agraïr a la senyora crisi, que mena a la necessitat d'oferir cares i tipus nous, que el llenç ens enlluerni amb les exhuberàncies tardorenques i ben repartides d'aquesta artista nova -nova en el cinema- amb posats de vampiressa i costats que fins avui hom ha rebutjat des de les localitats de qualsevol cinema.

Joan Crawford, Marlene Dietrich, Greta Garbo, Adrienne Ames, Sally Eilers, es deuen haver esborronat si no indignat en veure's postergades, fent minvar llur vàlua la propaganda abocada al redol d'aquesta actriu de teatre, de vida sotraguejada o que almenys cal fer creure que ho és. 

Abans, una artista de cinema s'imposava pel seu mèrit artístic, per la seva simpatia personal, és a dir, per un esforç propi. Avui no. Propaganda: i potser ens trobarem que aquesta enlairi una Mae West i eclipsi noms tan interessants com els de Sylvia Sydney o de Kay Francis o d'Elissa Landi. No és que vulguem imaginar que la vida de Mae West sigui dinga d'una novicia, ja que no ens interessa, com tampoc no ens interessa que vulguin explotar la morbositat del públic menant-lo a imaginar que Nascuda per pecar és  -novel·la primer i rodada després- la vida de l'actriu.

El que sí ens plaurà és de comprovar com reacciona el gust afinat del públic davant de vuitanta quilograms de pes. Pel que hom pot veure, són uns vuitanta quilograms que no fan lleig del tot i potser aconseguiran imposar-se, i arraconar, aixafant-los d'una manera definitiva, els esquelets vivents, però que ens plauen molt, d'una Lilian Harvey, d'una Miriam Hopkins i d'una Constance Bennet.

Els productos s'hauran dit: "A veure si la gent s'ha cansat dels quaranta quiolograms i això l'ha fet allunyar-se una mica del  cinema -abans centre d'atracció- . Solució: donem-n'hi vuitanta". I aques esforç d'oferir el doble bé mereix una bona recompensa. 

I ara, expectants, deuen anar monologant en veu alta: "L'espatlla ossuda de Greta Garbo, les cames primes de Miriam Hopkins, els pómuls tètrics de Marlene Dietrich ... això no pot ésser, això no pot ésser... amb un joc d'ossos no anirem enlloc. Gràcies Senyor! Gràcies us sien donades per haver-nos posat davant dels nostres ulls una mica de greix... Salve Mae West! Sirena torbadora suggeridora de records del segle passat; salve, salvadora de la nostra butxaca, i que el món admiri el teu pes de matrona! I compta amb nosaltres, que, si triomfes, ja ens ancarregarem d'anar-te engreixant".

Mercé Rodoreda a Clarisme (01/10/1933)

'EL ACORAZADO POTEMKIN' AMB MUSICA EN DIRECTE DE NEUROMANTER AL CINECLUB LA RÀPITA

Aquest diumenge tenim sessió especial al CineClub La Ràpita, el músic i compositor Neuromanter -àlies de Josef Capa- com ja féu amb 'Metrópolis' i 'Nosferatu' ha compost -i vindrà a interpretar en directe- la música amb sintetitzador que ha preparat per a 'El acorazado Potemkin' de 1925. Una bona forma de retre homenatge a aquest film imprescindible de la Història del Cinema en el seu centenari d'estrena.

Una de les obres mestres de Serguei Eisenstein brillarà com mai a l'Auditori Sixto Mir amb l'acompanyament musical de Neuromanter. 

El film està basat en uns fets real: el motí que el cuirassat Potemkin va tenir la setmana del 26 de juny de 1905, en el que la tripulació s'encarà als oficials de l'armada zarista en el port d'Odesa.

Va ser estrenada el 1925 com un estandard de la Revolució Russa que va tenir lloc 8 anys abans. De fet, el film és un encàrrec i vol ser un homenatge a l'intent revolucionari 20 anys abans. La seva intenció propagandística és innegable.

El film està dividit en 5 capítols: 'Homes i cucs', 'Drama a coberta', 'El mort clama', 'L'escala d'Odesa' i 'Trobada amb l'escuadra'.

La seva tècnica de muntatge i propostes en el llenguatge visual és de lo més estudiat de la història del cinema, arribant a ser considerada la millor pel·lícula de la Història durant l'Exposició General de Brussel·les de 1958. A més, dels angles de càmara extrems, il·luminació expressionista o sobreposició d'imatges. L'escena més famosa és, sense dubte, la de l'escala d'Odesa en la que els soldats disparen contra la població... amb el cotxet de bebe baixant sense control per les escales (és una escena de només 6 minuts però amb 165 plans, gairebé un videoclip ;) o una mare portant el seu fill mort en braços. Escenes repetides en múltiples pel·lícules posteriors: com El Padrino, Los intocables, Bananas, Brazil o Los Simpson. Escenes ficticies, que no van succeïr en la realitat però que reforcen la càrrega repressiva de l'exèrcit zarista.

En el moment de la seva estrena va ser prohibida en països com Alemanya, Gran Bretanya, Espanya (no es va estrenar fins el 1977) i França, entre altres.

Tot i que en el film original comptava amb música d'Edmund Meisel ha tingut diversos acompanyaments musicals: la més habitual és l'ús de música clàssica. Pet Shop Boys va compondre una BSO en el 2004 amb l'Orquestra Simfònica de Desde i editada amb el títol de Battleship Potemkin (2005). En la sessió que podrem gaudir diumenge serà Neuromanter -compositor i músic, autodescrit com 'electronic soundscapes'- en el que posarà música original i interpretada en directe mentre veiem el film, com ja féu anteriorment amb 'Metropolis' i 'Nosferatu'. Neuromanter -àlies de Josef Capa- té 3 discs editats: Nirvana (2016), Genesis (2020) i Analogic lifeforms (2023); les seves atmosferes musicals transmeten l'emoció que les imatges del 'Acorazado Potemkin' requereixen.

El sr. Eisentein (que només tenia 26 anys en dirigir el film que ens ocupa), tot i que té altres obres rellevants, el Acorazado Potemkin -segon llargmetratge després de l'excepcional La Huelga (1924)- és un peça humanística amb una potència visual impecable. La força emocional dels rostres, pròpia del cinema mut i que ara ens resulta grotesca, ajuda a reforçar el missatge contundent del film; hem de tenir en compte que el repartiment són persones no professionals. Missatge artístic i polític es donen la mà de forma èpica i visualment perfecta, gens rigurosa amb la Història però de valor emocional i col·lectiva innegable. És l'exemple que narració i emoció poden anar juntes.

Així doncs, una oportunitat única de poder gaudir en pantalla gran i musicada en directe d'aquesta obra mestra de la Història del Cinema... us esperem diumenge a l'Auditori Sixto Mir.

UN BUEN CONSEJO

 

Hay un señor inglés que se llama William Hanson que da consejos sobre etiqueta. Avisa, por ejemplo, que cuando una come guisantes no los tiene que recoger con el tenedor como si fuera una pala, porque caen por todas partes, sino que debería pincharlos uno por uno. Un croissant se tendría que degustar con las manos, pero no se puede sumergir en el café. En el caso de una tostada, es de malos modales untarla entera de mermelada y mantequilla, este señor explica que se tiene que romper un trozo de rebanada del tamaño de un mordisco, untarlo e ingerirlo, y así progresivamente.

Yo cada vez más procuro no dar consejos. No darlos si no me los han pedido y pensármelo muy bien si me los han pedido. Pero estaba sentada en una mesa el otro día delante de un plato de cordero a la brasa, y la persona a mi lado dio un consejo que me hizo reír. Dijo: "Siempre puedes optar por el crimen organizado". Era una broma. Pero lo propuso tan seriamente, en un tono tan próximo al que se supone que debe utilizar alguien que se preocupa lo bastante de tus problemas como para pensar posibles soluciones, que la mesa necesitó unos segundos para entenderla. Todo el mundo lo procesó primero como una recomendación formal. Cuando se entendió la sugerencia, apareció el desconcierto, y desde el desconcierto, la hilaridad.

Me pareció un buen consejo. No tanto el de recurrir a la mafia sino el hecho de recomendar algo inverosímil. Desproporcionado. Absurdo. E intenté recordar cuál es el mejor consejo que me han dado nunca. Me vino uno a la cabeza, que no me dieron, que robé. Una vez conocí a alguien que había profesionalizado vivir de jugar a las cartas y su única consigna era saber parar. Tanto si ganaba como si perdía. Saber parar.

Y ya entonces creí que era un gran lema aplicable a muchas cosas. Las primeras que me vienen a la cabeza: saber parar de comer calçots o pedir gin-tonics, de beber té después de las seis o de hacer cosquillas a alguien que ya no puede ni hablar, o de cortar leña aunque por enésima vez el próximo tronco parezca fácil de partir, saber parar de escrolear o mirar videos sobre etiqueta o de buscar lámparas de segunda mano en Wallapop, o saber parar de escribir este artículo si son las doce menos cuarto de la noche y mañana lo puedo terminar.

Irene Solá a La Vanguardia del 22/02/25

QUAN ESTUDIAR LA MORT JA NO ES UNA EXCENTRICITAT

 

Quan estudiava la carrera de Psicologia i vaig introduir-me una miqueta en 'terreny antropològic' per a fer un Màster, em sorprenia que alguns fenòmens com la poesia, la dansa o el cinema no estiguin inclosos en les diferents línies d'investigació. No podien tenir el caràcter de 'científic' i, per tant, havent de ser obviats. La mort també era un d'aquestes fenómens. Quelcom tan arrelat a la Vida no podia ser abordat perquè no podia tenir el caràcter 'científic' que el Mètode Científic' exigia. Per sort, molts corrents de pensament crític dins de la Psicologia feien 'orelles sordes' a aquests plantejament cientifistes i abordaven alguns dels temes que us he dit en treballs acadèmics.

Doncs bé, us explico això perquè fa uns mesos llegia una notícia a La Vanguardia (08/02/25) en el que ens explicaven que 14 hospitals estan col·laborant en un estudi sobre experiència pròximes a la mort. Fins i tot en el titular de la notícia s'afirma: "Som més que matèria". En un societat -en que el cos/ànima de Descartes- ens hem decantat cap al 'cos', davant la inaprehensibilitat de l''ànima', sorprén llegir un titular així, vinculat a un treball acadèmic d'investigació.

La doctora Luján Comas, especialista en anestesiologia i reanimació, amb més de 30 anys de trajectòria a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona lidera un estudi que pretén determinar què passa amb la consciència de les persoens que han estat clínicament mortes i que han tornat a la Vida després d'haver estat reanimades. El projecte porta el nom de "Projecte Llum" i pretén demostrar que els éssers humans sóm "més que matèria".

En una societat històricament aferrada a la matèria i a 'lo físic' sorprén com les persones que 'han mort', en aquells moments de 'no-Vida' s'han sentit més conscients que quan estaven vives, segons manifesten elles mateixes. Com poden tenir una experiència així si no hi ha activitat cerebral?, el cervell: el 'sacrosant' recipient de la nostra 'realitat única'. Hi ha qui parla de supraconsciència, camp quàntic, ànima o buit quàntic... per a referir-se a aquesta consciència no local nítida, sense el motor cerebral que la pugui mantenir viva. 

Curiosament, també han vist que les persones que han passat per aquestes experiència de 'no-Vida' reanimades - se'n diu EPM: Experiència Pròximes a la Mort- un 70% canvien la seva Vida: es separen de la seva parella, busquen més contacte amb la natura i els animals, canvien de feina ... Deixen de ser qui eren.

El Projecte Llum consta de 3 fases i farà un seguiment durant 8 anys de 344 pacients que participen en la investigació. 

Haurem d'esperar una mica, doncs, a saber-ne els resultats d'aquest projecte però només la notícia de que l'ànima o la consicència està sent il·luminada pel coneixement cientific ja és una gran notícia.

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA148

>

AMOR EN PANDEMIA: VII

 

 VII

Frente al mar de los vientos

para ser vivos siempre

ser murientes eternos

Federico G.L.

Ell la mandó una carta cada día,

hasta su último aliento.

Él nunca contestó.
Pero no importa.
El amor que puso en cada renglón 
la mantuvo viva. 

 

Fuensanta López (2024:74). Versos al desnudo

(Imatge creada en ChatGpt a partir del poema)

TRETS 2025: CULTURA JAPONESA: DIA 3- 04/05/25 (TRETS#4)

 

El tercer dia i últim de TRETS 2025- Cultura Japonesa també estarà carregat de coses. 

Començarem a les 10:00 amb el TRETSdocumental d'enguany: 'MIBU, LA LUNA EN UN PLATO', en el que coneixerem un restaurant exclusiu de Tokio que només té una taula per a 8 comensal i 20 metres quadrats de restaurant. El porten el matrimoni Ishida -Hiroyoshi i Tomiko-, 40 anys cuinant. Es tracta d'un restaurant zen que el director Roger Zanuy ens presenta en un documental que us sorprendrà. Comptarem amb la presència del director per a presentar el film.

Posteriorment -a les 12:00-, al hall de l'Auditori, Roger Zanuy, juntament amb Isaac Lázaro (actor i part del l'equip del documental 'Mibu'), Míriam Mantolan (traductora) i Kyoko Kawaguchi (periodista japonesa resident a BCN) formaran part del col·loqui 'KONNICHIWA,  CATALUNYA. Quan Japó i Catalunya es miren'. TRETcol·loqui ens permetrà conèixer com ens veiem mútuament els catalans i els japonesos.

Mentrestant, al hall també podrem continuar gaudint les session d'VR d'"Ito Meikyu i l'imaginari japonès" de l'artista Boris Labbé (d'11:00 a 13:00).

Començarem la tarda -16:30- amb una altra directora japonesa, en aquest cas, contemporània: Naomi Kawase, de la que podrem gaudir d'AGUAS TRANQUILAS (2014). Un film sensorial, poètic i metafísic que ens aboca a la reflexió amb la història coming of age de la parella protagonista de l'illa d'Amami.

Continuarem amb una de les obres referencials i més influents de l'animació japonesa: AKIRA (1988) de Katsuhiro Otomo, a les 18:00. Una bomba ciberpunk carregada d'intensitat i ritme. Amb ella descobrirem la cara tecnològica del Japó contemporani, la vessant apocalíptica i poc esperançada que també té aquestra cultura. Aquest film ens obrí les portes de l'anime i el manga del país nipó a finals del '80 del segle passat.

I tancarem TRETS 2025 amb una Cloenda explosiva. Un dels directors més hiperactius, histriònics, trencadors i peculiars del cinema japonés: Takashi Miike. 'ICHI THE KILLER' (2001) és un viatge sanguinolent i salvatge al món dels yakuzes, amb un personatge icònic i descerebrat. Quan el cinema gore és combina amb el cinema de yakuzes.

Amb la peli més contundent de la programació de TRETS 2025, ens acomiadarem del Japó per a preparar el TRETS 2026 ...