El debut de la directora Mounia Akl ens mostra aquest vincle no només amb l'argument del film sinó en l'aspecte tècnic, començant pel guió de Clara Roquet (una de les directores/guionistes més rellevants del país, directora de 'Libertad') i el muntatge de Carlos Marqué-Marcet (director de Los días que vendrán o Polvo serán).
El títol té a veure amb una zona pròxima a l'aeroport de Beirut que semblava la Costa Brava catalana -amb platges i vida turística- i que així l'anomenaven, però va acabar convertida en un abocador i el govern va destruir el lloc.
El film té una vocació clarament política que ens ofereix una reflexió ecologista davant la saturació medi-ambiental d'un sistema capitalista global i depredador. La pel·lícula ens parla d'una família que s'instal·la a les afores de Beirut, buscant una vida tranquil·la i autosuficient però l'expansió de residus tòxics d'una abocador proper amenaça aquesta tranquil·litat buscada. Situació basada en fets reals que van afectar Beirut fa uns anys: la 'crisi de la basura' el 2015. Les 'amenaces', però, no només són externes: la forma com cada membre de la família viu aquest aïllament voluntari crea escletxes familiars. El conflicte exterior és una excusa per a parlar-nos d'aspectes diversos, per a mostrar-nos diferents capes d'aquesta família, que podria ser qualsevol família.
Així, doncs, de forma delicada i subtil, el film ens parla de moltes 'coses': del patriarcat, de paternitats i maternitats, de 'coming of age', de resiliència, de feminisme...
Guanyadora del Premi del Jurat en el Festival de Sevilla, aquest film és una reivindicació ecologista clara però també una obra estèticament molt cuidada; en la que forma i contingut la converteixen en un film valuós.
Avui a les 20:00 la podrem gaudir a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada