dijous, 30 d’octubre del 2025

'MUERTE EN VENECIA' AL CINECLUB LA RAPITA + AIDA - Hommage a trois


Com a darrera sessió del mes d'octubre, el CineClub La Ràpita torna a col·laborar 
amb l'Associació Internacional 'Duana de les Arts' (AIDA), una associació sense ànim de lucre que té l'objectiu de fomentar l'art i la literatura a través d'exposicions, concursos, premis, conferències, recitals, edicions... L'eix central de la seva activitat és el concurs anual d'art gràfic 'Hommage à trois', en el que les persones concursants han de realitzar la seva obra al voltant de 3 personatges literaris triats per l'associació, tenint en compte els corresponents aniversaris -de naixement o defunció- d'aquestes personatges.

Aquest 2025 els 3 personalitats escollides han estat Thomas Mann, Jane Austen i Hans Christian Andersen, als que li dedicaran activitats del 23 d'octubre al 09 de novembre. El CineClub La Ràpita participa en el Hommage à trois 2025 amb la projecció de Muerte en Venecia de Luchino Visconti, adaptació del llibre homònim del sr. Thomas Mann. Els amics i amigues d'AIDA ens proporcionen una ocassió perfecte per a poder gaudir en pantalla gran d'unes de les grans obres cinematogràfiques del cinema europeu i del mestre Visconti.

La novel·la curta del sr. Mann fou publicada l'any 1912 i 59 anys després, el sr. Visconti dirigiria l'adaptació al cinema. El film del director italià es situa, després de deixar la seva primera etapa neorrealista -Obsesión, La tierra tiembla i, sobretot, Rocco y sus hermanos- per a endinsar-se en una filmografia sofisticada, barroca, operística i amb contextos històrics -com Senso, Luis II de Baviera o El inocente-; de fet, no podem oblidar que el sr. Visconti també va ser director d'òpera. 

Les etiquetes que emmarquen la figura del sr. Visconti: aristòcrata, comunista i homosexual ens ajuden a entendre les seves obres cinematogràfiques. Bona parta dels seus films ens parlen del final d'una època, de les caigudes dels privilegis, de les dictadures, dels Déus... Bona part d'això veiem a 'Muerte en Venecia' (1971). Per començar, la ciutat que fou potència econòmica mundial, pont comercial entre Orient i Occident, espai exòtic per a les classes adinerades... va acabar (i és en l'actualitat) una façana de cartro pedra, aglutinador de turistes. L'esplendor de Venecia 'va morir' a principis del segle XX, com també està a punt de fer-ho el protagonista del film.

El film/llibre ens parla d'un intel·lectual aristòcrata (en el llibre un escriptor i en el film un compositor) el sr. Gustav von Aschenbach (els vincles amb Gustav Mahler són mútiples i el film només utilitza peces d'aquest compositor representant del postromanticisme), amb el cor feble va a Venezia a trobar un repòs que no troba a la seva Alemanya natal. Una feblesa física, però també emocional en haver perdut una filla abocant-lo a una inevitable crisis creativa. Un altre canvi en relació al llibre és que el film comença al tercer capítol i no vèiem la vida del protagonista a Munich; tot i que hi ha constància d'haver filmat algun pla allà, el sr. Visconti ho va descartar per a iniciar l'acció en el moment que el sr. von Aschenbach arriba a Venezia. 

El protagonista, l'actor Dirk Bordage, des de la seva primera aparició dalt del vaporetto ja ens transmet melanconia i abatiment. El sotrac li arriba al protagonista quan coincideix en el luxós hotel on està allotjat amb Tadzio, un jove polonès que despertarà en el compositor una irrefrenable atracció -aparentment platònica. Un  jove que el film té aspecte andrògin, en canvi en el llibre és com un efeb grec que en ambdós casos, contrasta amb la vellesa del protagonista. La joventut i bellesa d'un contrastarà amb maduresa i decrepitud de l'altre. Pulsions homosexuals latents que també es troben en bona part de l'obra literària del sr. Mann, pare d'una família exemplar amb 8 fills, però que, segons alguns biògrafs, diposità en les seves pàgines les ganes d'una 'vida homosexual' que no va tenir mai.

El jove Björn Andrésen (que ha mort fa uns pocs dies) que interpreta a Tadzio quedarà marcat per aquest paper la resta de la seva vida -com molt bé ens expliquen en el documental El chico más bello del mundo (2021). Paper per al que Miguel Bosé era un dels possibles candidats però el seu pare -el torero Luís Miguel Dominguín- s'hi va oposar (com explica el mateix Visconti en el seu migmetratge Alla ricerca di Tadzio de 1970).

El film ens parla del pas del temps i de com la Vida va marxant sense, potser, haver fet allò que haguéssim volgut fer; i ho fa mitjançant un film sensual, carregat de bellesa, de misteri. Una pel·lícula plena de detalls i simbolismes, com el gondoler: presència que ens parla d'un Caront que ens du amb la barca en el trajecte cap a la mort, el rellotge de sorra, el mirall en el que es reflexa un decadent protagonista, el flashback que ens el mostra encara atractiu... detalls que ens parlen, de nou, de la decadència i la proximitat de la mort. Tot un regal per als sentits gràcies al perfeccionisme i meticulositat del mestre Visconti.

La podreu gaudir avui dijous a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir.
 

dilluns, 27 d’octubre del 2025

dijous, 23 d’octubre del 2025

SR. ROBERT REDFORD

(1936-2025)

Fa uns dies moria un dels darrers 'galants de Hollywood clàssic' que ens quedaven. El sr. Charles Robert Redford Jr., conegut com Robert Redford, va nèixer a Santa Mònica (Califòrnia)

Va ser actor, director però també promotor del Festival de Sundance i activista remarcable en Ecologia....  i un seductor inqüestionable, que ha enamorat diferents generacions.

El seu pare fou un comptable catòlic, d'origen irlandès i la seva mare mestressa de casa. Sembla ser que de jove i adolescent va ser força rebel, li agradava dibuixar i explicar històries. Segons va comentar ell mateix, una excursió al parc nacional de Yosmite li va marcar un profund amor per la natura, que mostraria en el seu activisme i en els seus films.

Aquella actitud rebel que dèiem, el va fer marxar a Europa, quan tenia 20 anys, a fer d'artista itinerant (per Itàlia i França) després de la mort de la seva mare (amb només 41 anys) i deixant els estudis sense finalitzar. La mort de la mare, en tornar als EEUU, un any després, el van abocar a l'alcoholisme... sembla ser que conèixer a la sra. Lola van Wagenen, universitària i membre de L'Esglèsia de Jesus dels Sants dels últims dies li va anar molt bé: va deixar de beure i l'any 1958 es va matricular a l'Institut Pratt de Nova York per a estudiar Art, interessat en el disseny d'escenaris i interpretació. Es va casar amb Lola i van tenir un fill que moriria tenint pocs mesos, de mort súbita.

L'any 1958, professors de l'institut li van facilitar el seu primera paper a Boradway i 2 anys després ja debutava a la televisió en diversos programes: Perry Mason, Alfred Hitchcock presenta... La dimensión desconocida. Tot i que tenia feina d'actor, el seu pare no va considerar mai que allò fos una feina 'de veritat'.

Amb Lola van tenir un fill i 2 filles més, i van comprar una parcel·la agrària i el mateix Redford va dissenyar la vivenda.

El 1961, el sr. Redford, va triomfar a Broadway amb Sunday in New York. Un any després aconseguí el seu primer paper en un llargmetratge: War Hunt (1962) dirigida per Denis Sanders... Llavors va arribar Descalzos por el parque, a Broadway, dirigida per Mike Nichols i això els va catapultar a ser estrella de Hollywood.

L'any 1964, doncs, el sr. Redford desembarca a Hollywood participant en diversos papers com a secundari. Un parell d'anys després va venir a Espanya, a començar un vida bohèmia però el mateix any li van oferir participar en l'adaptació cinematogràfica de Descalzos por el parque (1967) amb Jane Fonda ... fou el seu primer gran èxit.

El següent gran encert fou coincidir amb el sr. Paul Newman a Dos hombres y un destino (1969), que els convertirien en llegenda... A partir d'aquí, s'encadenen els èxits: El candidato (1972), Las aventuras de Jeremiah Johnson (1972), Tal como éramos (1973), El golpe (1973)(un altre cop amb mr. Newman), El gran Gatsby (1974), Todos los hombres del presidente (1976), El jinete eléctrico (1979), Memórias de África (1980) y Peligrosamente juntos (1986), per exemple.

A finals del '60, el sr. Redford creà la seva pròpia productora i la dècada del '80 debutpa com a director amb Ordinary People (1980), aconseguint l'Oscar a la Millor Direcció. Després vindrien altres pelis dirigides per ell, com: Un lugar llamado Milagro (1988), El río de la vida (1992)(protagonitzada pel que molts diuen que és el seu successor: Brad Pitt), Quiz show (1994), El hombre que susurraba a los caballos (1998), La leyenda de Bagger Vance (2000) o The Company you keep (2012).

Precisament, en l'epoca que començà a fer de director, el sr. Redford -a cost propi- creà l'Institut Sundance que funcionava com a centre d'ensenyament per a joves cineastes i a l'estiu era un festival de cinema. Els resultats foren tan bons que va decidir crear un festival paral·lel per a exposar els treballs dels estudiants. S'acabà convertint en el festival de cinema independent més important del món. Que va comenar el 1983 i es continua celebrant. Curiosament, 'The Sundance Kid' era el nom que mr. Redford tenia en la mítcia 'Dos hombres y un destino'.

Durant la dècada ddels '90 va anar espaiant les feines com a actor, participant en pocs films, com: Habana (1990), Íntimo y personal (1996), Una proposición indecente (1993), Spy game (2001), La sombra de un secuestro (2004), Cuando todo está perdido (2013), Capitan America: El soldado de invierno (2104) . o Nosotros en la noche (2017)(repetint amb Jane Fonda).

La seva darrera pel·lícula com a protagonista va ser a 'The old man & The gun' (2018) i la darrera aparició a 'Los Vengadores: Endgame' (2019).

Va informar que es retirava l'any 2018, quan tenia 81 anys. Al 2002 va rebre l'Oscar honorífic, al 2017 el Lleó d'Or honorífica del Festival de Venèzia i al 2019 el Cèsar honorífic.

El sr. Robert Redford va morir amb 89 anys, mentres dormir en la seva casa de Sundance. Infinittat d'actors, actrius i ex-presidents dels EUA (fins i tot) van manifestar la seva tristesa i van dedicar paraules positives cap a l'actor. Poques declaracions hem llegit en contra de la seva persona. Fou tingut i admirat com una persona íntegra, honesta i respectuosa.

dilluns, 20 d’octubre del 2025

14 ANYS DEL FINAL D'ETA



"Euskadi ta Askatasuna, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, desea mediante esta Declaración dar a conocer su decisión:

ETA considera que la Conferencia Internacional celebrada recientemente en Euskal Herria es una iniciativa de gran trascendencia política. La resolución acordada reúne los ingredientes para una solución integral del conflicto y cuenta con el apoyo de amplios sectores de la sociedad vasca y de la comunidad internacional.

En Euskal Herria se está abriendo un nuevo tiempo político. Estamos ante un oportunidad histórica para dar una solución justa y democrática al secular conflicto político. Frente a la violencia y la represión, el diálogo y el acuerdo deben caracterizar el nuevo ciclo. El reconocimiento de Euskal Herria y el respeto a la voluntad popular deben prevalecer sobre la imposición. Ese es el deseo de la mayoría de la ciudadanía vasca.

La lucha de largos años ha creado esta oportunidad. No ha sido un camino fácil. La crudeza de la lucha se ha llevado a muchas compañera y compañeros para siempre. Otros están sufriendo la cárcel o el exilio. Para ellos y ellas nuestro reconocimiento y más sentido homenaje. 

En adelante, el camino tampoco será fácil. Ante la imposición que aún perdura, cada paso, cada logro, será fruto del esfuerzo y de la lucha de la ciudadanía vasca. A lo largo de estos años Euskal Herria ha acumulado la experiencia y fuerza necesaria para afrontar este camino y tiene también la determinación para hacerlo.

Es tiempo de mirar al futuro con esperanza. Es tiempo también de actuar con responsabilidad y valentía.

Por todo ello,

ETA ha decidido el cese definitivo de su actividad armada. ETA hace un llamamiento a los gobiernos de España y Francia para abrir un proceso de diálogo directo que tenga por objetivo la resolución de las consecuencias del conflicto y, así, la superación de la confrontación armada. ETA con esta declaración histórica muestra su compromiso claro, firme y definitivo.

ETA, por último, hace un llamamiento a la sociedad vasca para que se implique en este proceso de soluciones hasta construir un escenario de paz y libertad.

GORA EUSKAL HERRIA ASKATASUNA! GORA EUSKAL HERRIA SOZIALISTA!
JO TA KE INDEPENDENTZIA ETA SOZIALISMOA LORTU ARTE!

En Euskal Herria, a 20 de octubre de 2011

Euskadi Ta Askatasuna
E.T.A.



dilluns, 13 d’octubre del 2025

dimecres, 8 d’octubre del 2025

'LA COPA DEL GENERALISIMO' DEL SR. EUGENIO MERINO AMB INDECLINE


El sr. Eugenio Merino és una artista que va nèixer a Madrid i al que li seguim la pista. Les seves obres extremadament polítiques tenen un sentit de l'humor més que suggerent i atractiu, amb una innegable fixació per les dictadures i la figura de Franco (maleït sia!).

Les seves escultures -com la brutal 'Franco always' en la que veiem la recreació del cos de Franco a tamany natural dins d'una nevera- són d'un impacte tremendo.

Un dels darrers projectes del sr. Merino juntament amb INDECLINE (col·lectiu artístic dels EEUU) ha estat 'La Copa del Generalísimo' en motiu del 50 aniversari de la mort de Franco. Es tracta de fer servir una reproducció a tamany natural del cap de Franco i fer-lo servir com a pilota de futbol. Un dels espais on ha tingut lloc tan 'curiós' partit ha estat en les trinxeres del camí de Les Coves del Tol, a Moià, en les que el 1939 foren l'escenari de la defensa de la República davant dels colpistes franquistes.

Com ens explica el projecte, després d'esclatar la Guerra Espanyola de 1936 totes les competicions esportives van quedar suspeses excepte el futbol, que es va continuant celebrant-se en zona republicana.... l'any 1940 el Torneo Nacional de Fútbol va passar a anomenar-se La Copa del Generalísimo, a major glòria del dictador. Sense dubte, el futbol es va convertir en un instrument de propaganda, control social, supremacia del régim i suposada unitat de país.

Així doncs, jugar un partit de futbol, en zona de trinxeres amb el cap de Franco és d'una justífica poètica i artística d'impacte innegable.

Continuarem estant alerta de les accions del sr. Merino ...




dilluns, 6 d’octubre del 2025

NO ET FACIS PAGA DE RES

 


NO ET FACIS PAGA DE RES

 
Jo crec que podem fer el que vàrem dir,
sense fer-nos, però, paga de res.
que és possible que els núvols de cotó
que ara veiem es tornin a la tarda temporal de pluja
i hàgim d'aixoplugar-nos. En qui sap quin lloc!
Sota quin ràfec? Sota quina vela?
Perquè, ja ho saps, de casa no n'hi ha,
de sostre veritable no n'hi ha,
que l'únic sostre és la senzilla tapa
de la caixa de morts.


Joan Vinyoli (2014:194). Poesia completa.
(imatge generada per IA)

divendres, 3 d’octubre del 2025

'DOS HOMBRES Y UN DESTINO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Quina millor forma d'homenatjar un actor que veient alguna de les seves pelis? Això és el que farà aquest diumenge el CineClub La Ràpita amb el sr. Robert Redford, que va morir fa pocs dies. I ho farem amb un clàssic per excel·lència: 'Dos hombres y un destino' (Butch Cassidy and the Sundance Kid), la peli de 1969 de George Roy Hill que és tota una icona gràcies a la seva parella protagonista: Robert Redford i Paul Newman. 

No es tracta d'una pel·lícula perfecta, de fet, a la crítica no li va agrada gens però al públic, sí; de fet, ja passa això amb algunes pel·lícules mítiques que públic i crítica no sempre van de la mà. Però tot i les crítiques aquesta peli fou la més taquillera de l'any.

Inicialment, el protagonista que havia de compartir pantalla amb el sr. Newman era Steve McQueen, que volia compartir peli amb ell i li va proposta però es va desembarcar del projecte i va entrar el sr. Redford, que encara no era una estrella (una altra de les opcions era Marlon Brando). 

El primer gènere en el s'emmarca és el western, però en una època en el que aquest génere estava reformulant-se, canviant, es parlava ja de 'western crepuscular' allunyant-se del racisme i masclisme de films anteriors. El film s'atreveix amb els dos bandits més famosos dels EEUU però els dóna un aire humorístic i romàntic que és una evidència d'aquests nous terrenys dels westerns que us comentava... I més si afegim l'èxit de la seva cançó principal, positiva i optimista: 'Raindrops Keep Falling on my head' de Burt Bacharach i Hal David que va guanyar l'Oscar a la millor cançó original i fou un hit pop musical immediat.

Segons el sr. Newman fou un dels millors rodatges en els que va participar i la bona química amb el seu company fou tant dins com fora de la pantalla. El bon feeling entre els dos actors és inqüestionable i partir d'aquí el tàndem Newman-Redford es mantingué en la ment del públic per a sempre. De fet, repetirien 4 anys després, amb el mateix director a El Golpe (1973), reforçant el seu vincle com a actors.

Detalls curiosos del film: com que Newman va caure diverses vegades en la icònica escena de la bici, Redford no era massa amic dels cavalls i va tenir més d'un ensurt en el rodatge (tot i que 30 anys després dirigiria i protagonitzaria El hombre que susurraba a los caballos)

El guió del sr. William Goldman -que també es va emportar l'Oscar-, un dels guionistes més famós de Hollywood, d'ell són els de Todos los hombres del presidente, Marathon Man o Misery, a més de ser l'autor de La princesa prometida.

La peli es va emportar 4 Oscar -apart dels ja comentats de Guió i Cançó original- el de Millor Pel·lícula o Millor Fotografia.

Es tracta d'un film on la barreja de géneres és el seu gran atractiu: western, comèdia, romànticisme, aventura, drama, acció... i buddy movie (que es va 'inventar' en aquest film).

Aquest diumenge gaudirem d'una pel·lícula mítica i de les més populars de la Història del Cinema.

dijous, 2 d’octubre del 2025

'LES ANNEES SUPER 8' AL CINECLUB LA RÀPITA



Gràcies al projecte FilmoXarxa, aquest vespre, al CineClub La Ràpita, podrem gaudir d'un documental en el que Literatura, Història i Vida es combinen de forma exemplar.

'Les années super 8' (2022) és un breu documental al voltant de la figura de la guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2022: Annie Ernaux. De fet, podríem dir que es tracta d'una extensió del projecte literari de l'escriptora; el film està dirigit per ella mateixa (que té 82 anys) i el seu fill petit: Davie Ernaux-Briot. Un dels seus llibres més conegut és Les Années (2008), que com la resta de la seva bibliografia tracta diferents aspectes de la seva vida o de la vida de la família (mare, àvia...).

El film és un recull de gravacions de video domèstic sense so, fetes entre 1972 i 1981, on es veu la intimitat familiar i el viatges que feren la família. No es tracta, però, de fer-ne una narració linial i biogràfica, el que veiem en el film són fragments, no sempre ordenats, de moments destacables, complexos i dolorosos de la vida familiar. El matrimoni va comprar una càmera Super 8 a finals de 1972, quan ja tenien 2 fills amb la intenció de captar la vida i el món que els envoltava. 

L'altre aspecte rellevant del film són les estampes geogràfiques, culturals i polítiques al mostrar-nos els viatges familiars a Xile, Londres, Espanya, Moscú, Albània, Marroc,... que ens permet donar-nos un context històric -a banda del Familiar- i sempre amb la veu en off de la mateixa autora/directora. Les imatges van estar gravades pel marit (Philippe Briot) del que es va divorciar i es va emportar la càmera però li va deixar les cintes a ella (en el film poc es parla del marit/pare).

L'obra de l'escriptora Annie Ernaux ha estat vinculada al cinema en films que han adaptat llibres seus, com El acontecimiento (2021) o Passion simple (2020) i el documental sobre la vida de la mateixa sra. Ernaux: J'ai aimé vivre là (2020).

El film és un relat bell, sensible i ple de nostàlgia sobre 'coses que marxen', sobre el desencant o la pèrdua d'il·lusió de qüestions com el Maig del '68, la figura d'Allende, Mitterrand, la institució familiar o la parella. Un interessant film on vida familiar i Història dialoguen i construeixen un relat senzill i emotiu sobre la mateixa Vida.

dimecres, 1 d’octubre del 2025

QUAN EL SR. ZIZEK PENSAVA QUE EL COVID CANVIARIA EL MÓN




Enguany he pogut veure, de moment, 2 pelis que parlen directament del 'moment Covid19': Eddington i Maspalomas. Fa la sensació de que o encara no ha passat prou temps o tenim poques ganes de recordar-ho. Poc se'n parla d'aquell moment tant estrany que vam viure! Un cop va passar, tot eren psicòlegs i sociòlegs parlant de l'impacte que això tindria en la població, sobretot en la gent petita i adolescent... però el temps va passant i no sé si s'estan fent massa estudis sobre el tema.

Tot i que ara potser ho tenim 'aparcat' en el subconscient, en aquell moment alguns filòsofs van aixecar la veur per a ressaltar l'enorma impacte que la situació de pandèmia tindria en el sistema econòmic actual. Un d'aquests acadèmics fou el sr. Slavoj Zizek, sense dubte el filosòf més reconegut d'Eslovènia i actual director de l'Institut Birbeck d'Humanitats de la Universitat de Londres (el sr. Zizek també és sociòleg, psicoanalista i crític cultural). 

El sr. Zizek, apunta en els seus treballs, arguments contundents contra el sistema capitalistes i les ideologies que el mantenen. En aquells dies pandèmics va escriure un article al Russia Today en el que destapa que el virus del Coronavirus havia destapat la realitat de l'altre virus que fa temps que ens té controlats: el Capitalisme. Mentre la gent moria la classe dirigent es preocupava de la recessió, de l'impacte en l'economia i la manca de creixement del PIB; i és que el capitalisme s'asseu damunt del Consumisme i de la riquesa material, i amb la pandemia poc podia tenir lloc aquest consumisme 'necessari' per al sistema econòmic i productiu imperant. 

El sr. Zizek pensava, que pel fet de 'parar-nos', de fer 'parar la roda productiva', del bloqueig econòmic la col·lectivitat obriria els ulls i es faria conscient de les múltiples desaventatges de viure en el nostre sistema econòmic. Sorgirien accions per a construir una societat alternativa. 

El sr. Zizek estava convençut que la pandèmia havia de ser una palanca per al 'canvi'. El fet d'aïllar-nos, confinats, estava provocant l'efecte contrari: augment de cooperació i solidaritat, augment de la confiança en el veïnat i les persones, conegudes o no. El sr. Zizek hi veié, en això, una esperança per a construir un 'Comunisme' basat en la comunitat, que s'enfrontés al Capitalisme. 

Malauradament, tot i que l'impacte de la pandèmia fou contundent ... res ha canviat. Fou un moment, per a aturar-nos, per a reflexionar, per a trobar-nos amb nosaltres mateixos, per a gaudir del silenci... però -ni de bon tros- per a sotregar les bases d'un sistema basat i construït en la desigualtat i que està més saludable i robust que mai. 

La idea era bona, sr. Zizek, però els pronòstics han quedat lluny de la realitat, aquell 'cop letal' que el Coronavirus havia de donar al Capitalisme no ha tingut lloc... malauradament.