dilluns, 6 d’octubre del 2025

NO ET FACIS PAGA DE RES

 


NO ET FACIS PAGA DE RES

 
Jo crec que podem fer el que vàrem dir,
sense fer-nos, però, paga de res.
que és possible que els núvols de cotó
que ara veiem es tornin a la tarda temporal de pluja
i hàgim d'aixoplugar-nos. En qui sap quin lloc!
Sota quin ràfec? Sota quina vela?
Perquè, ja ho saps, de casa no n'hi ha,
de sostre veritable no n'hi ha,
que l'únic sostre és la senzilla tapa
de la caixa de morts.


Joan Vinyoli (2014:194). Poesia completa.
(imatge generada per IA)

divendres, 3 d’octubre del 2025

'DOS HOMBRES Y UN DESTINO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Quina millor forma d'homenatjar un actor que veient alguna de les seves pelis? Això és el que farà aquest diumenge el CineClub La Ràpita amb el sr. Robert Redford, que va morir fa pocs dies. I ho farem amb un clàssic per excel·lència: 'Dos hombres y un destino' (Butch Cassidy and the Sundance Kid), la peli de 1969 de George Roy Hill que és tota una icona gràcies a la seva parella protagonista: Robert Redford i Paul Newman. 

No es tracta d'una pel·lícula perfecta, de fet, a la crítica no li va agrada gens però al públic, sí; de fet, ja passa això amb algunes pel·lícules mítiques que públic i crítica no sempre van de la mà. Però tot i les crítiques aquesta peli fou la més taquillera de l'any.

Inicialment, el protagonista que havia de compartir pantalla amb el sr. Newman era Steve McQueen, que volia compartir peli amb ell i li va proposta però es va desembarcar del projecte i va entrar el sr. Redford, que encara no era una estrella (una altra de les opcions era Marlon Brando). 

El primer gènere en el s'emmarca és el western, però en una època en el que aquest génere estava reformulant-se, canviant, es parlava ja de 'western crepuscular' allunyant-se del racisme i masclisme de films anteriors. El film s'atreveix amb els dos bandits més famosos dels EEUU però els dóna un aire humorístic i romàntic que és una evidència d'aquests nous terrenys dels westerns que us comentava... I més si afegim l'èxit de la seva cançó principal, positiva i optimista: 'Raindrops Keep Falling on my head' de Burt Bacharach i Hal David que va guanyar l'Oscar a la millor cançó original i fou un hit pop musical immediat.

Segons el sr. Newman fou un dels millors rodatges en els que va participar i la bona química amb el seu company fou tant dins com fora de la pantalla. El bon feeling entre els dos actors és inqüestionable i partir d'aquí el tàndem Newman-Redford es mantingué en la ment del públic per a sempre. De fet, repetirien 4 anys després, amb el mateix director a El Golpe (1973), reforçant el seu vincle com a actors.

Detalls curiosos del film: com que Newman va caure diverses vegades en la icònica escena de la bici, Redford no era massa amic dels cavalls i va tenir més d'un ensurt en el rodatge (tot i que 30 anys després dirigiria i protagonitzaria El hombre que susurraba a los caballos)

El guió del sr. William Goldman -que també es va emportar l'Oscar-, un dels guionistes més famós de Hollywood, d'ell són els de Todos los hombres del presidente, Marathon Man o Misery, a més de ser l'autor de La princesa prometida.

La peli es va emportar 4 Oscar -apart dels ja comentats de Guió i Cançó original- el de Millor Pel·lícula o Millor Fotografia.

Es tracta d'un film on la barreja de géneres és el seu gran atractiu: western, comèdia, romànticisme, aventura, drama, acció... i buddy movie (que es va 'inventar' en aquest film).

Aquest diumenge gaudirem d'una pel·lícula mítica i de les més populars de la Història del Cinema.

dijous, 2 d’octubre del 2025

'LES ANNEES SUPER 8' AL CINECLUB LA RÀPITA



Gràcies al projecte FilmoXarxa, aquest vespre, al CineClub La Ràpita, podrem gaudir d'un documental en el que Literatura, Història i Vida es combinen de forma exemplar.

'Les années super 8' (2022) és un breu documental al voltant de la figura de la guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2022: Annie Ernaux. De fet, podríem dir que es tracta d'una extensió del projecte literari de l'escriptora; el film està dirigit per ella mateixa (que té 82 anys) i el seu fill petit: Davie Ernaux-Briot. Un dels seus llibres més conegut és Les Années (2008), que com la resta de la seva bibliografia tracta diferents aspectes de la seva vida o de la vida de la família (mare, àvia...).

El film és un recull de gravacions de video domèstic sense so, fetes entre 1972 i 1981, on es veu la intimitat familiar i el viatges que feren la família. No es tracta, però, de fer-ne una narració linial i biogràfica, el que veiem en el film són fragments, no sempre ordenats, de moments destacables, complexos i dolorosos de la vida familiar. El matrimoni va comprar una càmera Super 8 a finals de 1972, quan ja tenien 2 fills amb la intenció de captar la vida i el món que els envoltava. 

L'altre aspecte rellevant del film són les estampes geogràfiques, culturals i polítiques al mostrar-nos els viatges familiars a Xile, Londres, Espanya, Moscú, Albània, Marroc,... que ens permet donar-nos un context històric -a banda del Familiar- i sempre amb la veu en off de la mateixa autora/directora. Les imatges van estar gravades pel marit (Philippe Briot) del que es va divorciar i es va emportar la càmera però li va deixar les cintes a ella (en el film poc es parla del marit/pare).

L'obra de l'escriptora Annie Ernaux ha estat vinculada al cinema en films que han adaptat llibres seus, com El acontecimiento (2021) o Passion simple (2020) i el documental sobre la vida de la mateixa sra. Ernaux: J'ai aimé vivre là (2020).

El film és un relat bell, sensible i ple de nostàlgia sobre 'coses que marxen', sobre el desencant o la pèrdua d'il·lusió de qüestions com el Maig del '68, la figura d'Allende, Mitterrand, la institució familiar o la parella. Un interessant film on vida familiar i Història dialoguen i construeixen un relat senzill i emotiu sobre la mateixa Vida.

dimecres, 1 d’octubre del 2025

QUAN EL SR. ZIZEK PENSAVA QUE EL COVID CANVIARIA EL MÓN




Enguany he pogut veure, de moment, 2 pelis que parlen directament del 'moment Covid19': Eddington i Maspalomas. Fa la sensació de que o encara no ha passat prou temps o tenim poques ganes de recordar-ho. Poc se'n parla d'aquell moment tant estrany que vam viure! Un cop va passar, tot eren psicòlegs i sociòlegs parlant de l'impacte que això tindria en la població, sobretot en la gent petita i adolescent... però el temps va passant i no sé si s'estan fent massa estudis sobre el tema.

Tot i que ara potser ho tenim 'aparcat' en el subconscient, en aquell moment alguns filòsofs van aixecar la veur per a ressaltar l'enorma impacte que la situació de pandèmia tindria en el sistema econòmic actual. Un d'aquests acadèmics fou el sr. Slavoj Zizek, sense dubte el filosòf més reconegut d'Eslovènia i actual director de l'Institut Birbeck d'Humanitats de la Universitat de Londres (el sr. Zizek també és sociòleg, psicoanalista i crític cultural). 

El sr. Zizek, apunta en els seus treballs, arguments contundents contra el sistema capitalistes i les ideologies que el mantenen. En aquells dies pandèmics va escriure un article al Russia Today en el que destapa que el virus del Coronavirus havia destapat la realitat de l'altre virus que fa temps que ens té controlats: el Capitalisme. Mentre la gent moria la classe dirigent es preocupava de la recessió, de l'impacte en l'economia i la manca de creixement del PIB; i és que el capitalisme s'asseu damunt del Consumisme i de la riquesa material, i amb la pandemia poc podia tenir lloc aquest consumisme 'necessari' per al sistema econòmic i productiu imperant. 

El sr. Zizek pensava, que pel fet de 'parar-nos', de fer 'parar la roda productiva', del bloqueig econòmic la col·lectivitat obriria els ulls i es faria conscient de les múltiples desaventatges de viure en el nostre sistema econòmic. Sorgirien accions per a construir una societat alternativa. 

El sr. Zizek estava convençut que la pandèmia havia de ser una palanca per al 'canvi'. El fet d'aïllar-nos, confinats, estava provocant l'efecte contrari: augment de cooperació i solidaritat, augment de la confiança en el veïnat i les persones, conegudes o no. El sr. Zizek hi veié, en això, una esperança per a construir un 'Comunisme' basat en la comunitat, que s'enfrontés al Capitalisme. 

Malauradament, tot i que l'impacte de la pandèmia fou contundent ... res ha canviat. Fou un moment, per a aturar-nos, per a reflexionar, per a trobar-nos amb nosaltres mateixos, per a gaudir del silenci... però -ni de bon tros- per a sotregar les bases d'un sistema basat i construït en la desigualtat i que està més saludable i robust que mai. 

La idea era bona, sr. Zizek, però els pronòstics han quedat lluny de la realitat, aquell 'cop letal' que el Coronavirus havia de donar al Capitalisme no ha tingut lloc... malauradament.