LOS PECES Y LOS ARBOLES SE PARECEN

·

Los peces y los árboles se parecen.

·

Se parecen en los anillos. Si hiciéramos un corte horizontal a un árbol veríamos sus anillos en el tronco. Un anillo por cada año transcurrido, es así como se sabe la edad del árbol. Los peces también tienen anillos pero en las escamas. Y al igual que sucede con los árboles, gracias a ellos sabemos cuántos años tiene el animal.

·

Los peces nunca dejan de crecer. Nosotros sí, nosotros menguamos a partir de la madurez. Nuestor crecimiento se detiene, y los huesos comienzan a juntarse. El cuerpo se encoge. Los peces, sin embargo, crecen hasta que se mueren. Más rápido cuando son jóvenes y, a partir de cierta edad, más lentamente, pero no dejan nunca de hacerlo. Y por eso tienen anillos en las escamas.

·

El anillo de los peces lo crea el invierno. El invierno es el tiempo durante el cual el pez come menos, y el hambre deja una marca oscura en sus escamas porque su crecimiento es menor en esta época. Al contrario que en verano. Cuando los peces no pasan hambre, no queda ningún rastro en sus escamas.

·

El anillo de los peces es microscópico, no se ve a primera vista, pero ahí está. Como si fuera una herida. Una herida que no ha cerrado bien.

·

Y como los anillos de los peces, los momentos más difíciles van marcando nuestras vidas hasta convertirse en la medida de nuestro tiempo. Los días felices, al contrario, pasan deprisa, demasiado deprisa, y enseguida se desvanecen.

·

Lo que para los peces es el invierno, para las personas es la pérdida. La pérdidas delimitan nuestro tiempo; el final de una relación, la muerte de un ser querido.

·

Cada pérdida es un anillo oscuro en nuestro interior.

·

Kirmen Uribe (2008:11-12)

Bilbao-New York-Bilbao

·

SRA. COLITA

·

La sra. Colita és tot un referent fotogràfic d'aquest país, no només per la qualitat de les seves fotografies sinó per la implicació, compromís -i sovint- reivindicació en la vida social i política de Catalunya. Per la seva càmara va desfilar la vida dels 'moguts' anys '60 i '70 i els personatges més representatius d'aquella època... fou la fotògrafa oficial de la Gauche Divine!
·

La sra. Isabel Steva Hernández, nom amb el que va nèixer l'artista l'any 1940 en el barri de l'Eixample de Barcelona, va tenir la sort de formar-se al costat de mestres com Xavier Miserachs o Oriol Maspons. Professionalment, es 'declara' fotògrafa el 1962. En uns inicis les seves fotografies es van centrar en la dansa, especialment el flamenc, (recollit en el llibre Luces y sombras del Flamenco, 1975, reeditat i ampliat el 1998), després vindria el retrat i el reportatge. Ella fou LA fotògrafa de la Nova Cançó: Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Núria Feliu, Mª del Mar Bonet, Lluís Llach...

·

·

És difícil quedar-se amb una única línia de treball de la sra. Colita; molt rellevant -a banda del que hem ressaltat sobre la seva trajectòria- és, també, la seva tasca per mostrar-nos Barcelona, com us deia, des dels '60 fins a l'actualitat (llibres com Guía secreta de Barcelona (1974), Els cementiris de Barcelona (1982), L'eixample de Barcelona (1982)... així ho confirmen).

·

Porta 44 anys en aquesta professió i ha publicat més de 30 llibres de fotografia... val la pena passejar-se per la la seva web i veure la seva obra. Ella té tot el seu material digitalitzat repartit per diferents institucions: Institut del Teatre, Arxiu Ciutat de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu de Rafael Alberti, Fundació Brossa... però només en els arxius catalans és on es troben els negatius i contactes. En el 1998 l'Ajuntament de Barcelona li atorga la Medalla al Mèrit Artístic, en el 2004 se li atorga la Creu de Sant Jordi.
·

Parlar sobre i veure fotografies de la sra. Colita sempre és un plaer, però en aquests dies és notícia per partida doble: Llibre i Exposició.

·

Llibre: LA MEVA CANÇÓ

El títol no podia ser més clar, es tracta de la visió que n'ha fet aquesta fotògrafa del moviment -aparentment- musical de La Nova Cançó. En aquest llibre s'han recollit 150 fotografies fetes des de 1960 a 1982 i recull el què significà la Nova Cançó, no només a nivell musical, sinó polític i social. En elles podem veure a Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet o Guillermina Motta, però, també, esdeveniments com el mític festival Canet Rock o els històrics concerts de Raimon.

·

Exposició: DIAS LABORABLES

A la Galeria Valid Foto (Barcelona) es podia gaudir de l'exposició 'Días Laborables', una tria de 46 fotografies, feta per la mateixa Colita, sobre escenes de la vida quotidiana dels anys '60 i '70. La sra. Colita estava satisfeta perquè s'ha pogut exposar material inèdit.

·

Aquesta senyora porta molts anys lluitant per dignificar la seva professió, en general; i com a dona fotògrafa, en particular. Ella opina que hi ha molts/es professionals en aquesta península que no han estat reconeguts/des: «España es un país de grandes fotógrafos ignorados», afirma. Precisament, el seu proper llibre és un homenatge a les dones fotògrafes pioneres del segle XIX i porta recollides més de 600 ... i reconeix que és molt difícil trobar-ne d'espanyoles..

·

El que diferencia el seu treball de la resta de fotògrafs/es, segons la mateixa Colita és: 'l'humor i la tendresa' .

·

ESOTERICO DEL NUEVO MILENIO

·

No era una tarea especialmente difícil de alcanzar, pero el esperado nuevo disco de Antony Hegarty y su grupo supera con holgura su precedente The Crying Light, una obra que había conducido casi a la sima comunicativa a su autor. Con notable apoyatura orquestal, el inconfundible líder de uno de los fenómenos más incónicos de la música del cambio de milenio se acerca a temáticas bastante comunes entre los simples mortales como pueden ser la familia, las relaciones interpersonales o !qué bonito es el amor!.

·

Con ello puede deducirse que la música contenida en Swanlights es bastante más esotérica, y también más reposada, que la paladeada en anteriores obras, como que también ofrece variadas muestras de su inspiración compositiva, ya sea en la espléndida The great white ocean o en la pequeña miniatura de múltiples matices como The spirit was gone. Hay una cierta desunión entre las composiciones, falta una columna vertebral sonora que perjudica sutilmente a la bra en su conjunto, al convertirla más en una colección de canciones que en un opus orgánico.Y como en todo menú degustación, hay algunos platillos que son insuperables por sí mismos: su magnífico empleo de la voz como un instrumento más o su gusto por lo abstracto en cortes como un Fletta cantando en islandés junto a Björk.

·

En fin, Swanlights puede no entusiasmar a los que se quedaron con I am a bird now, pero sigue planeando un espíritu valiente y experimentador.

Esteban Linés

La Vanguardia, 07/11/10

·

CONTRA DEU ... (4)

Mortales, finitos, limitados, dolidos por esas constricciones, los humanos, preocupados por la completud, inventan una potencia dotada precisamente de las cualidades opuestas: con sus defectos dados vuelta como los dedos de un par de guantes, fabrican las cualidades ante las que se arrodillan y luego se postran. ¿Soy mortal? Dios es inmortal. ¿Soy finito? Dios es infinito. ¿Soy limitado? Dios es ilimitado. ¿No lo sé todo? Dios es omniscente. ¿No lo puedo todo? Dios es ominpotente. ¿No tengo el don de la ubicuidad? Dios es omnipresente. ¿Fui creado? Dios es increado. ¿Soy débil? Dios encarna la Omnipotencia. ¿Estoy en la tierra? Dios está en el cielo. ¿Soy imperfecto? Dios es perfecto. ¿No soy nada? Dios es todo, etcétera.

··

Por lo tanto, la religión se convierte en la práctica por excelencia de la alienación; supone la ruptura del hombre consigo mismo y la creación de un mundo imaginario en el cual la verdad se encuentra investida imaginariamente. La teología, afirma Feuerbach, es una 'patología psíquica', a la que opone su antropología basada en una especie de 'química analítica'. No sin humor, propone una 'hidroterapia neumática': utilizar el agua fría de la razón natural contra los calores y vapores religiosos, en especial, los cristianos....

Michel Onfray (2006)

Tratado de ateología, pp. 49-50

Il·lustració: Alberto Montt

·

SEMINCI 2010

·

Dissabte passat va acabar un dels festivals importants(juntament amb el de Sitges) més petit però més valorat de la península; lluny d'altres festivals més glamourosos i autopromocionats, aquests, són festivals amb vocació 'petita' però que aconsegueixen ser 'grans'. El secret està en no deixar-se endur per les grans signatures i 'trobar' films arriscats, descobrir-nos tresors amagats en l'enorme oferta cinematogràfica del món mundial...

·

La Seminci, és el nom de la Semana Internacional de Cine de Valladolid, que aquest any han arribat a la 55ena. edició. S'ha notat la crisis (com a tot arreu!!) reduint un dia el festival, menys pel·lícules a competició i menys activitats paral·leles... disposaven d'un 11% menys de pressupost per a muntar el festival.

·

La Seminci 2010 -del 23 al 30 d'octubre- ha ofert diversos monogràfics: Brasil Emergente, sobre la nova cinematografia brasilenya; Revisando a Kurosawa (1910-2010), homenatge al mestre japonès en motiu del centenari del seu naixement; un homenatge per al sr. Miguel Delibes; retrospectiva per a Claude Chabrol...

·

Les pel·lícules 'oficials':

El Festival es va inaugurar amb También la Lluvia (d'Iciar Bollaín) i en la secció oficial es pogué veure: Copia Certificada (d'Abbas Kiarostami), El Mural (d'Héctor Olivera), Incendies (de Denis Villeneuve), Die Fremde (de Feo Aladag), The human resources manager (d'Eran Ricklis), En familie (de Pernille Fischer Christensen), Beyond the steps (de Vanja D´Alcantara) Picco (de Philip Koch), The fourth pourtrait (de Mong Hong Chun), Na putu (de Jasmila Zbanic), Cyrus (de Jay y Mark Duplas), A l´origin d´un cri (de Robin Aubert), Sin retorno (de Miguel Cohan), La mosquitera (d'Agustí Vila), Vidas pequeñas (d'Enrique Gabriel); i es va clausurar amb Mao's Last Dancer (de Bruce Beresford).

·

El principals premis:

Espiga de Oro ex aequo per a Copia Certificada (Abbas Kiarostami) i Sin Retorno (Miguel Cohan).

Espiga de Plata per a La Mosquitera (Agustín Vila)

Premi Fipresci per Sin Retorno

Premi del Jurat per a Na Putu (En el Camino)(Jasmila Zbanic)
Millor Actor per a Jesper Christensen (En familie)

Millor Actriu per a Emma Suarez (La Mosquitera)

Reconeixement AECID per a También la Lluvia (Icíar Bollaín)

Premi Millor Gruió (a partir d'ara es dirà 'Premi Miguel Delibes') per a Denis Villeneuve i Valérie Beaugrand-Champagne (Incendies)

Premi del Públic per Incendies (Denis Villeneuve)

·

Rellevàncies vàries.

Molts han destacat que aquesta SEMINCI no ha estat memorable, i les pel·lícules destacables han estat molt específiques. Reconèixer amb un premi el darrer film del sr. Kiarostami és una forma de recordar que fa 20 anys aquest festival va descobrir-nos aquest mestre iraní, Copia Certificada, a més ens porta una Juliette Binoche espectacular.

·

El premi per a La Mosquitera no s'ha entés massa; jo, però, la veig interessant: es tracta d'un tragèdia amb tocs de comedia, però comèdia negra, negra (segons el director 'negra azabache'), plena de personatges extravagants i amb la participació d'Emma Suárez (cara de veure últimament), Eduard Fernández, Geraldine Chaplin...

·

Interessant, també, Na Putu (En el Camino)(Jasmila Zbanic) per a veure com els fonamentalismes poden canviar la vida d'una persona.

·

I, finalment, Incendies (Denis Villeneuve), que per a bona part de la crítica es tracta del film més complet dels projectats en el festival: ritme, bona BSO, originalitat ...

·

I això ha estat la Seminci d'aquest any

... l'any que ve: més !!!

·