dimarts, 2 d’agost de 2011

UNA RAONABLE INDIGNACIO

L'última vegada que vaig treure el cap, la Comuna de Barcelona encara no s'havia instaurat. No han brotat cadafals a les places de Gràcia, i encara no he vist passar monges flamejants perseguides per milicians. Per molt que li pesi a més d'un columnista, el 15-M ha nascut com un multitudinari moviment popular de revolta raonable, i les seves propostes són més a prop de la socialdemocràcia sueca (o d'un vigorós New Deal) que de l'alçament khmer agrari contra el qual n'hi ha que ens adverteixen. L'intent de convertir el 15-M en el nou pànic social espanyol ("Primer va ser ETA. Després els okupes. Ara arriben... els indignats!") pot analitzar-se com a símptoma inequívoc de la desesperació en què es troba el búnquer ultra. Perquè, al cap i a la fi, el 15-M no és més que un crit a favor de l'estat del benestar i la sanitat i educació públiques, una resposta pacífica (encara que enérgica, i socialment desobedient) a la corrupció galopant, a una democràcia segrestada per les corporacions, un bipartidisme paralitzant i un país que s'ha d'estrényer el cinturó mentre les grans corporacions no deixen d'obtenir beneficis bilionaris i la bretxa salarial es torna obscena.

Davant d'aquest abisme neocon, el 15-M ha presentat una bateria de propostes pràctiques que se centren a exigir una democràcia participativa amb llistes obertes, el dret a un habitatge digne i l'abolició de la llei Sinde i el Pla Bolonya, a frenar la llei òmnibus, establir una reforma fiscal favorable a les rendes baixes, reformar l'impost de patrimoni i successions, aplicar la Taxa Tobin per eradicar els paradisos fiscals, regular les condicions laborals i recuperar les empreses públiques privatitzades; entre d'altres, totes tan correctes com aquestes. En cap moment no s'ha suggerit que els canvis esmentats s'haguessin de dur a terme en un marc diferent del de la socialdemocràcia, ni es preveu el final de la propietat privada, ni es llançarà una Orsini al pas de cap monarca. El més radical d'aquest 15-M és que es nega a estendre un altre xec en blanc als nostres dehonestos polítics, i per tant exposa les seves demandes des del carrer i les assemblees. És això tan perillós con ens volen fer suposar? A qualsevol altre país europeu, les propostes del 15-M a favor de la despesa social es veurien com una lloable manera de renovar una democràcia que va nèixer esguerrada durant la Transició. Aquí haurem de continuar sentint com anem de dret cap a Stalin, Pol Pot, els gulags i Paracuellos del Jarama. Estan de broma o què?

Kiko Amat,
al Cultura|s de
La Vanguardia del 13/07/11