(1952-2013)
Dilluns moria una de les peces cabdals de la Companyia Elèctrica Dharma (o, senzillament, la Dharma): Pep Fortuny, era la part ideòloga i estratega del grup...
Parlar de la Dharma és parlar de la família Fortuny molt arrelada al barri de Sants de Barcelona, cap grup musical ha lligat tant la família al seu projecte. La seva mare, la Núria Guarro cantava a l'Orfeó de Sants; el seu pare -Joan Fortuny- portava una gestoria. Van voler tenir molts fills i en van tenir 7: Pep (1952), Esteve (1954), Joan (1955), Jordi (1958), Lluís (1960), Jaume (1961) i Maria (1967).
Els 3 germans grans de la família Fortuny Guarro van crear el grup musical Els llums, i cantaven cançons de The Beatles i altres èxtis foranis traduïts al català. Van debutar l'estiu de 1967. En Pep tocava la bateria, l'Esteve l'orgue i la guitarra i en Joan el baix. La seva música va sonar pels casals, centres parroquials i institus de Barcelona a finals del '60 del segle passat.
El verí del folk va entrar en el grup i Els Llums van passar a dir-se La Roda i van començar a donar una aire més acústic a les seves peces. En Pep va deixar la bateria i es va comprar una guitarra de dotze cordes; l'Esteve va provar el contrabaix i el Joan la guitarra i la flauta. Van continuar tocant cançons de Els Llums però hi van afegir cançons pròpies. S'hi van afegir Jordi Marigó (banjo) i Francesc Granell (guitarra).
Es van aproximar al blues i als espirituals negres i van tornar a agafar una aire electrificat i, el més important, els va venir de gust crear i interpretar peces instrumentals... i es van tornar a canviar el nom: Fang i Disbauxa.
Aquest darrer nom tampoc no durà massa i l'any 1971, després de fitxar un saxofonista que es deia Leandro i que s'havia quedat pillat pel llibre de Jack Kerouac que aquí es va traduir com a Els Pirats de la Dharma ... en Pep, Esteve i Joan ho van tenir clar: es dirien Dharma. Joan va començar a interessar-se pel saxo, que es convertí en la marca escènica de la Dharma. A principis dels '70, el hippiesme, allò contracultural i les filosofies orientals eren l'ordre del dia i la Dharma van arribar a muntar una comuna a Horta.
L'any 1973 la comuna urbana comença a funcionar i Carles Vidal s'incorpora al grup amb el baix i Joan, definitivament, es decanta pel saxo. Més tard s'incorporaria Jordi Soley com a pianista. D'aquesta època els arriba un dels encàrrecs més importants: compondre la música d'homenatge a Picasso en el primer aniversari de la seva mort que va organitzar el Museu Picasso.
L'any 1974, prop de Girona, van crea la Dharma Comuna una casa compartida per Pep, Esteve, Joan, Carles i Jordi i oberta als artistes que hi vulguessin conviure... va nèixer la Companyia Elèctrica Dharma i el seu primer disc: Diumenge, molt influenciat per jazz, el rock... el grup, però, no van quedar satisfets amb el resultat ja que volien un so més original i propi.
En aquella època van col·laborar amb un altra comuna, la dels Comediants, i junts van ajudar-se en muntatges i espectacles. Sorgiria el segon disc: L'oucomballa, presentat al Poliorama Comediants i Dharma junts. El disc sortiria al mercat el 1976.
Amb la fi del franquisme, van desintegrar la comuna, van tornar a Barcelona i van treballar en el que per a ells és el seu millor treball: Tramuntana. Representa la maduresa i consolidació del grup i el reconeixement del públic continuant amb L'angel de la dansa (1978). Aquest disc significà el final de l'etapa simfònica del grup.
El cinquè teball: Ordinàries Aventures, s'obre descaradament cap al pop, amb músiques més accessibles. Li ofereixen a Lluís Fortuny que formi part del grup com a pianista i trompetista. El 1981 publiquen L'Atlàntida, presentació del disc feta en una illa al mig del mar, al Moll de la Fusta de Barcelona, davant de 100.000 persones.
Un concert aplaudit de forma unànim fou el de 1981 al Palau de la Música Catalana amb la Cobla Mediterrània, del que en sortir un disc en directe. .
El 1983, treuen 'Companyia' del seu nom i es passen a dir, simplement Elèctrica Dharma. El següent disc és una visita a cançons tradicionals catalanes a Catalluna.
El 1985, per a celebrar els 10 anys del primer disc, la companyia discogràfica edita Força Dharma!, fou l'inici de l'etapa tribal del grup, amb introducció de sons africans i la confecció d'autèntics himnes per a la joventut independentista d'aquest país. I l'any següent, el seu segon disc en directe No volem ser...
En el moment més dolç i ple del grup, el 19/08/86 Esteve Fortuny mor a l'escenari en ple concert.... el grup va caure en una autèntica depressió col·lectiva que només van saber canalitzar en el disc Homenatge a Esteve Fortuny, i intepretat al Palau de la Música Catalana amb la companyia Orquestra de Cambra Barcelona, que van donar un so de música clàssica a les seves composicions..
L'any 1988 s'incoprora una altra germana al grup: la Maria Fortuny, la petita dels germans.
Tot i el dol evident i gens dissimulat, el Pep escriu lletres a músiques inèdites de l'Esteve per a crear: Fibres del Cor (1989), un segon homenatge i un recomençament del grup, ja que encetaven un nou aire molt més pop.
A partir de 1991, l'Elèctrica Dharma es va obrir al món en una actuacions molt ben rebuda a Nova York. Després vindrien nous treballs com Tifa Head (1992), Que no esperdi aquest so (1993) fins arribar al disc recopilatori 20 anys de Companyia Elèctrica Dharma en un concert multitudinari al Palau Sant Jordi.
A partir d'aquí, comença l'època més fluixa del grup: El ventre de la bèstia (1996), Racó de món (1998), Sonada (2000)... fins al Llibre Vermell (2002), en el que la barreja de sons rocks amb les melodies medievals del Llibre Vermell de Montserrat van tornar a fer despuntar el grup fins a portar-los a fer concerts arreu del món: Brasil, Sud-Âfrica, Hongria, Croàcia, Eslòvenia, Portugal.... que els converteixenen una mena de representant de música ètnica catalana.
Els seus darrers treballs continuen combinants sons vells i nous, tradicionals i rockers a Dharmasseria (2004), El misteri d'en Miles Serra i les músiques mutants (2008) i Monpou's mood Mariagneta and Patum Jack Blues (2010) i el seu darrer recopilatori-celebració: 30 anys, la Dharma l'arma! (2006).
Fa 27 anys moria el que -tot i no voler-ho- era el líder la Dharma (Esteve) i es van refer, van renèixer... fa pocs dies moria en Pep: músic, poeta, bateria, percussió i veu del grup. La seva darrera actuació fou en el Concert per la Llibertat del 29 de juny al Camp Nou.
Cançons com Inannahihé o la presó del rei de França formen part inseparable de la meva vida, de la meva cultura musical, de la meva identitat com a català i independentista. I és inevitable agraïr l'energia que em van transmetre quan era adolescent, la passió per les idees, l'embrenzida per desitjar coses impossibles...
Gràcies, Dharma!!!
Gràcies, Pep !!!!
A una parte de la promoción de los jóvenes aunque sobradamente preparados, las empresas en las que estaban trabajando les regalaron por Navidad el panfleto ¿Quién se ha llevado mi queso? Con esa bazofia motivacional cambiaron de siglo recitando el nuevo catecismo liberal y creyendo en el mercado sobre todas las cosas. Tenían donde trabajar y les daban libros de aguinaldo. Según la última edición del catecismo liberal -"nadie regala nada"-, deberían haber sospechado del obsequio, una fábula con ratones y enano acerca de los cambios en el trabajo y en la vida, que enseñaba a pasar a buen ritmo las cuatro fases de la reacción: resistirse a lo nuevo por miedo a algo peor; aprender a adaptarse cuando se comprende que puede conducir a algo mejor, detectar pronto el cambio y apresurarse hacia la acción. ¡Adelante, dinámica muchachada!
Després de més de 2 anys de feina dura i d'incerteses. Gràcies a la tenacitat i força de voluntat de l'amic Pau Bertomeu ja us podem oferir LA FATARELLA 1938. 
Sí, amics i amigues, la capacitat creativa de les Terres de l'Ebre va conquerint terreny i aquest cap de setmana (a partir d'avui) conflueixen dos esperits molt interessants i innovadors: AVUI A LES 20:00 Se Fa Saber l'imprescindible, costumbrista i universal documental de Zoraida Roselló i el seu retrat de la gent 'planera' el podreu veure al cinema Boliche....bmp)
L'any 1980 un dels mestres i responsable de l'activa corrent documentalista que estem vivint: el sr. Joaquim Jordà va filmar a Numax, presenta la lluita d'uns treballadors/es davant el tancament de l'empresa on treballaven. Vint anys després els va re-visitar a Veinte años no es nada (2004)..jpg)
Doncs bé, ara, deus anys després del darrer contacte amb els personatges de Numax, el creador Roger Bernat ha decidir fer-ne una mena d'obra de teatre a Re-presentació: Numax, presentada aquest novembre al Temporada Alta. El gran atractiu d'aquesta obra de teatre és que l'escenifica el públic: el públic envoltat per tres pantalles que projecten el documental de 1980, mostren els diàlegs en els subtítols i les persones del públic han de llegir-los en veu alta ... quan un assumeix la paraula d'un dels obrers del film l'ha d'acompanyar fins al final. Si en un moment de la representació ningú no pren la paraula, el procés s'atura... però sempre hi haurà algú que voldrà continuar, que voldrà mantenir vigent les reivindicacions d'aquell col·lectiu.... sempre hi haurà algú/na que mantindrà la lluita!! 
Joe Sola es una rtista cuya última proeza ha sido inaugurar una exhibición dentro de la oreja de su galerista. Normalmente, una exposición se celebre en una galería, pero eso está muy visto. Por eso, Joe Sola ha convencido a Tif Sigfrids, propietaria de la galeria de Los Ángeles que lleva su nombre, para que sea su oreja derecha quien exhiba sus obras, en vez de las paredes. Con buen tino, la exposición se titula Retatos: una exhibición dentro de la orejade Tif Sigfrids. La tal Sigfrids se sienta en el centro de la sala y los visitantes se aproximana ella, acercan su cara a la oreja en cuestión y observan las obras expuestas. Seis en total, micrométricas, tan pequeñas que el artista no pudo pintarlas ni con un pelo de pincel, sino que tuvo que usar una aguja de acupuntura y mirar a través de un microscopio para ver qué pintaba realmente. El resultado fue tan celebrado que, durante el cóctel de inauguración, Sigfrids se paseaba por la sala con una copa en la mano mientras los visitantes se acercaban a mirarle la oreja. Además, es práctico porque puedes llevarle la exposición entera a casa, sin miedo que los ladrones entren en tu galería y te roben los cuadros. En la prestigiose revista Art in America, Sola explica sus motivaciones: "La galerista está muy involucrada físicamente en la obra, y me gusta la idea de que sea algo encerrado en sí mismo. Es como si tuvieses que mirar dentro de la cabeza (mente) de la galerista para ver/experimentar el arte". Tal cual. Con gran éxito de crítica, la exhibición cerró sus puertas hará quince días, justo cuando otro artista anunciaba que su próxima performance será la pérdida de su virginidad.
Ese otro artista se llama Clayton Pettet, tiene diecinueve años y aún está en la Central Saint Martins de la Universidad de Artes de Londres, donde estudiaron Antony Gormley, Gilbert & George, Stella McCartney... La performance tendrá lugar el 25 del próximo enero, en una galería aún por decidir. Llevará por título La escuela de arte me robó la virginidad. Pettet perderá su virginidad a manos (por decirlo de forma fina) de uno de sus amigos, con quien aún no ha mantenido relaciones sexuales (evidentemente, porque de haberlas mantenido ya no sería virgen). El hecho se desarrollará en un escenario, frente a un centenar de personas. Explica Pettet que entre los artistas que más le han influenciado están Marina Abramovic y Jeff Koons (el que, además de crear el perrito vegetal que hay frente al Guggenheim de Bilbao, se fotografiaba, se pintaba y se esculpía junto a su esposa Cicciolina, en plena cópula y lameteo), que desea experimentar todas las dificultades de la pérdida de virgo, desde la 'ansiedad de la performance' al 'arrepentimiento', y que su desfloraciónserá una 'inmensa obra de arte'..jpg)
.jpg)
A la Fundació Sorigué de Lleida i fins al 30/03 podem gaudir d'una exposició del sr. Wim Wenders, que a banda de dirigir flms mítics com el Cielo sobre Berlín o París, Texas també es dedica a la fotografia. Sembla ser que en els seus múltiples viatges el sr. Wenders ha portat a la motxilla una càmera fotogràfica panoràmica per a captar tot allò que l'envoltava. En la inauguració de l'exposició, el sr. Wenders va declarar:"Vostés em coneixen com a cineasta. Pensen que la meva professió és dirigir pel·lícules. Però no és cert: la meva veritable professió és -i ha estat sempre- viatjar"..jpg)
.jpg)
.jpg)
Les seves darreres obres han anat acompanyades de polèmica: o per les contundents imatges d'Antichrist (2009) o per les declaracions desafortunades a Cannes a l'hora de presentar Melancholia (2011). Doncs bé, la darrera provocació del director danés s'anomena NYMPHOMANIAC i està previst que s'estreni al desembre a Dinamarca.
Aquest any la visita fou curta (però romàntica) i, bàsicament, vam gaudir de la Cloenda del Festival amb l'entrega pertinent de premis i el visionat de la darrera peli: el contundent mockumentary de Ti West: The Sacrament. Però vam descobrir al sr. Anurag Kashyap, director de la Índia responsable de la molt recomanable No Smoking, una kafakiana i recargolada història amb lleugers tocs 'bollywood'. També vam trobar interessant l'exposició sobre com va enregistrar la versió radiofònica de La Guerra dels mons, el sr. Welles.
- New World, la nova del responsable de la genial I Saw the Devil: el sr. Park Hoon-Jung.
A CREA vam fer dues versions del conte de Jesús Tibau, Aparent Tranquil·litat. Si fa uns dies us presentàvem la versió 'cinema mut' avui us deixo la versió color.
El gran tret distintiu del sr. Chéreau és la provocació, ja sigui adaptant textos clàssics teatrals: com Fedra (de Racine), Peer Gynt (d'Ibsen) o Ricardo III (de Shakespeare), però també s'atreví amb Víctor Hugo, Lope de Vega o Chéjov. També s'aproximà a l'òpera, destacable és la seva versió del Cicle de l'Anell de Wagner. 
L'any 1964 creà juntament amb John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker el que serà el seu primer gran punt d'inflexió professional: The Velvet Underground (1964 a 1970). Allà estigué com a guitarrista, vocalista i lletrista. Malgrat el suport de grans artistes com Andy Warhol no tingueren cap èxit comercial però sí de la crítica i actualment no hi ha dubte en considerar autèntics clàssics, himnes cançons com: Heroin o Sweet Jane.
Amb la mort a finals dels '80 d'Andy Warhol, Lou Reed recupera el contacte amb els antics 'Velvet' i amb John Cale graven Songs for Drella (1990) com a homenatge a Warhol. Un disc preciós al que jo n'estic enganxat des del primer dia que els vaig escoltar.
Dos anys després d'iniciar el projecte, de cercar recursos a Verkami (sé que molts dels i les que passeu per aquesta casa hi heu col·laborat) i de la constància i insistència del seu màxim responsable: Pau Bertomeu, per tirar endavant el seu somni... LA FATARELLA 1938 arriba al seu punt culminant: el rodatge.
Divendres passat va ser un vespre molt intens per a CREA, la nostra triple participació en les VIII Jornades de Lletres Ebrenques ens va fer no parar. Com ja sabeu, si a les 21:00 presentàvem el nostre nou curtmetratge: Aparent Tranquil·litat (que estarà disponible a la xarxa ben aviat) acte seguit oferíem el nostre debut teatral, un tast de l’obra de teatre Homes! (que ben aviat estrenarem), es tracta del fragment: Ramon, un trepident diàleg a 5 veus que és tota una escenificació de la guerra de sexes, directa, punyent i ben realista.
Al final del mes passat tancava una altra edició el Festival de San Sebastián, no serà recordada com la millor programació de la seva història, els ajustaments pressupostaris, l'anul·lació de la presència d'alguna star en el últim moment i la decepció davant dels nous treballs d'autors consagrats (com Atom Egoyan o François Dupeyron)... foren algunes de les variables culpabilitzadores. 
Però per sobre de tot això, el Festival de Donostia d'aquest any ha posat en evidència l'oblit en els premis d'un merescut guanyador: Dennis Villeneuve, que amb 2 impecables films presentats (filmats simultàniament) va marxar amb les mans buides. Se'ns dubte el millor del Festival ha estat veure com el sr. Villeneuve (com ja fèu en el seu anterior film: Incendies) és capaç com ningú de mostrar-nos l'ésser humà i la seva contemporaneïtat. Per una banda, Enemy es basa en el Hombre duplicado de José Saramago, un estrany malson kafkià protagonitzat per Jake Gyllenhaal. Per l'altra, Prisioneros és una precisa i elegant peça, un puzle trepidant, un misteri del que ens van donant totes les peces, sense trampes, sense girs estranys trets de la màniga... el film és respectuós amb el públic i ofereix les peces necessàries per a que al final tot encaixi. Un film contundent, sòlid i ben resolt. Hugh Jackman va rebre el premi Donostia a la seva carrera, precisament, en l'edició que oferia una de les seves millors intepretacions a Prisioneros.
Falten poques hores per a que comenci oficialment el Festival de Sitges 2013 amb la seva Gala d'Inauguració...
Com que aquest any només anem una nit -la darrera nit- ens hem focalitzat molt molt per a tenir, almenys, entrades per a la Gala de Cloenda i veure l'entrega de premis i la peli que tanca oficialment el festival. Es tracta de THE SACRAMENT el nou impactant film del sr. Ti West, responsable de The House of the Devil (2009) i un dels participants en l'interessant exercici coral: V/H/S (2012, vista a Sitges l'any passat).
Ja tornen a estar aquí les Jornades de Lletres Ebrenques a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó d'Amposta. Es tracta de l'edició número VIII i- com fa 3 anys- CREA hi participa de forma activa; de fet, de forma més activa que mai!.
L'any 1974, prop de Girona, van crea la Dharma Comuna una casa compartida per Pep, Esteve, Joan, Carles i Jordi i oberta als artistes que hi vulguessin conviure... va nèixer la Companyia Elèctrica Dharma i el seu primer disc: Diumenge, molt influenciat per jazz, el rock... el grup, però, no van quedar satisfets amb el resultat ja que volien un so més original i propi.
El 1985, per a celebrar els 10 anys del primer disc, la companyia discogràfica edita Força Dharma!, fou l'inici de l'etapa tribal del grup, amb introducció de sons africans i la confecció d'autèntics himnes per a la joventut independentista d'aquest país. I l'any següent, el seu segon disc en directe No volem ser... 
