EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA135

'TOTES SOM ORLANDO', PRIDE LA RAPITA AMB EL CINECLUB LA RAPITA

L'Ajuntament de La Ràpita i el CineClub La Ràpita organitzen per aquest divendres 28/06 -Dia Internacional de l'Orgul LGTBIQ+- el Pride La Ràpita amb Cinema, Copes, Dancing i Reivindicació. Li hem posat el títol de TOTES SOM ORLANDO perquè el contingut està centrat en aquest personatge immortal de Virginia Woolf. L'any 1928, la sra. Virginia Woolf escrivia un llibre d'una modernitat que continua vigent a data d'avui: la història d'un jove que viurà mes de 300 anys, naixerà com un nen però un bon dia despertarà com una dona... reflexió contundent al voltant del sexisme, masclisme i sensibilitat trans. El llibre l'heu de llegir, de lectura obligatòria... però per al dijous us hem preparat una aproximació al personatge més cinematogràfica i en sessió doble: un curt de Jordi Crussats i el documental de Paul B. Preciado.

El programa començarà amb la presentació de l'esdeveniment i lectura del manifest (de 21:00 a 21:15). Tot seguit, veurem el curtmetratge adaptació de la història de la sra. Woolf amb presència del repartiment (21:15). L'Orlando (2015) de Jordi Crussats es va emportar 3 premis en el Festival Julius de Vic: Premi del Públic, Premi al Millor Cartell i Premi Orson Welles a la Qualitat Tècnica, un curt que és una regalazo poder-lo veure després de 9 anys de la seva realització en la pantalla gran del Sixto Mir...

Rematarem la nit cinematogràfica Pride La Ràpita amb 'Orlando, mi biografía política' (2023)(21:25) l'interessantíssim documental de Paul B. Preciado que, amb l'excusa del personatge de la Woolf, dóna veu a totes aquelles persones en els que el gènere no ha estat dicotomia, ni rigidesa, tot un manifest polític i necessari per a poder respectar la diversitat.

I acabarem la nit amb música, copes i dancing al hall de l'Auditori Sixto Mir, tindrem menjar, beguda i els Djs John Deere & Les Filles (23:00) ens faran ballar i passar-nos-ho estupendament.

Amics i amigues, un planazo el què us hem preparat la nit del Divendres 28/06 per a celebrar l'Orgull ... Veniu?

COPULATIVA SÍ, COPULATIVA NO

 

Dies enrere el lector Fran Raymol va publicar en aquestes pàgines la carta següent: "¿Per quin motiu l'única candidatura que ha mantingut l'ús de la i entre els dos cognoms dels candidats ha estat la de Junts? Ni ERC ni Aliança ni Alhora ni per descomptat els partits d'àmbit espanyol, només Junts. Fa pensar". 

D'entrada cal treure's el barret davant de la dedicació que suposa revisar les paperetes de tots els partits que participaven a les eleccions de diumenge passat i adonar-se d'aquest detall. Tot seguit cal preguntar-se per quin motiu el fa pensar. ¿Insinua que Junts són més catalanescos que la resta de partits esmentats? És l'única explicació que hi trobo.

Entre alguns conciutadans es manté la creença que posar la conjunció copulativa entre els dos cognoms és un senyal irrebatible de catalanitat, a l'altura del pa amb tomàquet i l'allioli de codony. I no és així en absolut. Fins i tot es podria dir que és just el contrari. La copulativa entre cognoms és filla de les normes impulsades pels escarrassos de l'adiministració castellana. Al segle XIX la llei del Registre Civil hi va donar l'empenta definitiva. La gent havia de separar els dos cognoms amb una y.  Així van aparèixer conglomerats com José Ortega y Gasset o Manuel Milá y Fontanals.

Els catalans s'hi van acostumar i, quan les normes de Pompeu Fabra van arraconar-la al quarto dels mals endreços, com a gran rebel·lia la van substituir per un i. Vam tenir llavors Antoni Rovira i Virgili o Josep Bernat i Baldoví, l'incommensurable autor d'El virgo de Visanteta ó El parlar bé no costa un pacho. Dit això, qui busqui catalanor a l'hora d'anomenar-se, que torni al cognom únic -Bernat Metge, Jaume Huguet, Joanot Martorell... -, que és el que gastàvem abans que s'introduís això dels dos cognoms. Sempre, esclar, que tingui el coratge d'enfrontar-se al tornado violeta que ara li cauria al damunt.

Quin Monzó a La Vanguardia del 18/05/24

SR. ROGER CORMAN

 

(1926-2024)

Fa unes setmanes moria una de les llegendes de la Història del Cinema. El sr. Roger Corman té un paper imprescindible per a entendre el cinema contemporani. Fou productor, actor, director; acostumat a treballar en projectes de baix pressupost i va permetre que molts directors tinguessin la primera oportunitat en el cinema. Va produir unes 300 pelis i en va dirigir unes 50. Ens deixava als 98 anys

El sr. Roger William Corman va nèixer a Detroit (Michigan). Es va graduar com a Enginyer Indutrial a la Universitat d'Stanford l'any 1947 i després va estar 3 anys a la Marina. Quan va tornar de l'exèrcit va veure que la Enginyeria no l'interessava i va agafar una feina de missatger a la 20th Century Fox també va fer de supervisor de guions, no va progressar massa més a la Fox, així que va anar a estudiar un postgrau de literatura anglesa i va estar un temps a París treballant en revistes i publicacions escrites fins que va tornar als EEUU a treballar com a agent literari. Va tornar a treballar en el cinema a l'American International Pictures, els guions foren la seva via d'entrada però també la producció, oferint les 2 coses que havia après i li van donar l'impuls que necessitava: havia d'explicar històries visualment i s'havia de treballar ràpid. La seva carrera cinematogràfica com a director va començar en els westerns amb Cinco pistolas (1955) però ràpidament es va anar decantant cap al cinema de terror i la ciència-ficció.  De fet,  la seva primera peli produïda va ser un any abans Monster from the Ocean Floor (1954). Es va especialitzar en adaptacions d'històries d'Edgar Poe i amb un Vincent Price protagonitzat la majoria de films. Ben aviat va fundar la seva pròpia companyia productora New Horizon Films. En la seva empres va tenir a directors com Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, Ron Howard, Peter Bogdanovich, Jonathan Demme, James Cameron o John Sayles als que va donar les seves primeres oportunitats en el negoci; i també actors/actrius com Jack Nicholson, Peter Fonda, Bruce Dern, Dennis Hopper o Robert de Niro. En la indústria cinematogràfica és tot un referent i el seu llibre autobiogràfic How I Made a Hundred Movies in Hollywood and Never Lost a Dime (Com vaig realitzar un centenar de pelis a Hollywood i no vaig perdre ni un centau) ja dóna pistes del seu estil i dels seus mètodes de treball...

Etiquetat com a el Rei de la Sèrie B en la seva filmografia hi ha clàssics com La caída de la casa Usher (1960), La pequeña tienda de los horrores (1960), El hombre con rayos X en los ojos (1963), La máscara de la mort roja (1964). Els '60 del segle passat fou la seva època daurada. 

Hem de valorar la feina del mestre Corman a l'hora de distribuir cinema d'arreu del món al EEUU: amb la seva companya New World va estrenar en el seu país Gritos y susurros (1972) de Bergman; Amarcord (1974) de Fellini; Diario íntimo de Adela H (1975) de Truffaut; Dersu Uzala (1975) de Kurosawa; o Fitzcarraldo (1982) de Herzog.

Les declaracions quan es va saber la seva mort parlen d'una persona generosa, llesta, de capacitat de treball incansable, de cor obert i d'actitud amable. Molts dels directors actuals estan en deute amb aquest mestre del cinema de guerrilla i les històries esbojarrades. I alguns d'aquests directors li han donat algun 'cameo' en els seus films, podem veure al mestre Corman a El Padrino II, El silencio de los corderos, Apolo 13, La boda de Rachel, El mensajero del miedo o Scream 3. El mestre John Carpenter ha declarat: "Roger Corman, un dels directors de cinema més influents de la meva vida, ha mort. Fou un privilegi coneixe'l. Era un gran amic. Ell va modelar la meva infància amb pel·lícules de ciència-ficció i epopeies d'Edgar Poe. Et trobaré a faltar, Roger".

El sr. Corman va passar pel Festival de Sitges el 1998, per recollir la Màquina del Temps i al 2010, per a recollir la Maria d'Or. I no va ser fins l'any 2009 que li van entregar l'Oscar honorífic, l'únic que va aconseguir. 

El discurs a l'hora de rebre l'Oscar honorífic és tota una declaració d'intencions, les
que van moure la seva vida: "Muchos de mis amigos, compatriotas y persones que comenzaron conmigo están aquí esta noche y todos han tenido éxito. Algunos de ellos tuvieron un éxito extraordinario. Y creo que lo han logrado porque tuvieron el coraje de arriesgarse, de apostar. Pero apostaron porque sabían que las probabilidades estaban con ellos; sabían que tenían la capacidad de crear lo que querían hacer. Es muy fácil para un gran estudio o cualquier otra persona repetir sus éxitos, gastar grandes cantidades de dinero en remakes, en películas de franquicias con efectos especiales. Pero creo que las mejores películas que se hacen hoy en día son realizadas por cineastas originales e innovadores que tienen el coraje de arriesgarse y apostar. Por eso les digo: 'Sigan apostando, sigan arriesgándose'".

DESCOBRINT EL SR. PEDRO BURRUEZO

 

El sr. Pedro Burruezo ha fet un viatje dins del món de la música digne de ser ressaltat. Liderant a principis dels anys '80 del segle passat el grup Claustrofobia (amb un estil que ara en diríem de mestissatge, quan el concepte musical no estava inventitat) fins a l'actualitat en el que els seus treballs troben en la mística sufi i l'ecologia el seu protagonista principal. El sr. Burruezo actualment viu a Sant Feliux de Guíxols i mentre conrea el seu hort ecològic es dedica a compondre música seguint els preceptes del sufisme, el vessant místic de l'islam

Així doncs, el sr. Buruezo fa temps que ha emprès un línia d'investigació, de recopilar peces i material de l'època medieval i portar-la als nostres dies, recuperar la música espiritual i transportar-la al segle XXI. 

En els seus concerts, doncs, pots trobar un espectacle dedicat a l'Al-andalús, en el que es barreja flamenc i sufisme o una sessi

ó de música medieval. El punt on està ara mateix, la música del sr. Burruezo s'hi barreja tradicio i transgressió, hi conviuen secció de corda, cantaor, bailaor, música morisca, dervitxos, saetes o seguidilles. 

El sr. Albert Serra, diu que un concert de Claustrofobia li va canviar la vida, per això li va encarregar a Burruezo que li fes la BSO de Historia de la meva mort... finalment, no la va tenir en compte en el film, però li va pagar la feina feta i li va permetre publicar-la amb el nom de La banda sonora maldita. Ha realitzat col·laboracions amb grans com el sr. Jaume Sisa o el sr. Eduardo Paniagua....

Estem davant d'una persona inquieta amb una actitud radical de viure la música (en paraules del mateix Burruezo). Esperit lliure carregat d'espiritualitat. I no només la música, com a part activa del grup EcoActivistas des de fa més de 15 anys i dirigeix la revista The Ecologist, a més de fer conferències, xerrades al voltant de l'ecologia profunda'. 

Personatge i música més que interessant ....