NO ET FACIS PAGA DE RES

 

NO ET FACIS PAGA DE RES

 

Jo crec que podem fer el que vàrem dir,

sense fer-nos, però, paga de res.

que és possible que els núvols de cotó

que ara veiem es tornin a la tarda temporal de pluja

i hàgim d'aixoplugar-nos. En qui sap quin lloc!

Sota quin ràfec? Sota quina vela?

Perquè, ja ho saps, de casa no n'hi ha,

de sostre veritable no n'hi ha,

que l'únic sostre és la senzilla tapa

de la caixa de morts.

Joan Vinyoli (2014:194). Poesia completa.

(imatge generada per IA)

'DOS HOMBRES Y UN DESTINO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Quina millor forma d'homenatjar un actor que veient alguna de les seves pelis? Això és el que farà aquest diumenge el CineClub La Ràpita amb el sr. Robert Redford, que va morir fa pocs dies. I ho farem amb un clàssic per excel·lència: 'Dos hombres y un destino' (Butch Cassidy and the Sundance Kid), la peli de 1969 de George Roy Hill que és tota una icona gràcies a la seva parella protagonista: Robert Redford i Paul Newman. 

No es tracta d'una pel·lícula perfecta, de fet, a la crítica no li va agrada gens però al públic, sí; de fet, ja passa això amb algunes pel·lícules mítiques que públic i crítica no sempre van de la mà. Però tot i les crítiques aquesta peli fou la més taquillera de l'any.

Inicialment, el protagonista que havia de compartir pantalla amb el sr. Newman era Steve McQueen, que volia compartir peli amb ell i li va proposta però es va desembarcar del projecte i va entrar el sr. Redford, que encara no era una estrella (una altra de les opcions era Marlon Brando). 

El primer gènere en el s'emmarca és el western, però en una època en el que aquest génere estava reformulant-se, canviant, es parlava ja de 'western crepuscular' allunyant-se del racisme i masclisme de films anteriors. El film s'atreveix amb els dos bandits més famosos dels EEUU però els dóna un aire humorístic i romàntic que és una evidència d'aquests nous terrenys dels westerns que us comentava... I més si afegim l'èxit de la seva cançó principal, positiva i optimista: 'Raindrops Keep Falling on my head' de Burt Bacharach i Hal David que va guanyar l'Oscar a la millor cançó original i fou un hit pop musical immediat.

Segons el sr. Newman fou un dels millors rodatges en els que va participar i la bona química amb el seu company fou tant dins com fora de la pantalla. El bon feeling entre els dos actors és inqüestionable i partir d'aquí el tàndem Newman-Redford es mantingué en la ment del públic per a sempre. De fet, repetirien 4 anys després, amb el mateix director a El Golpe (1973), reforçant el seu vincle com a actors.

Detalls curiosos del film: com que Newman va caure diverses vegades en la icònica escena de la bici, Redford no era massa amic dels cavalls i va tenir més d'un ensurt en el rodatge (tot i que 30 anys després dirigiria i protagonitzaria El hombre que susurraba a los caballos)

El guió del sr. William Goldman -que també es va emportar l'Oscar-, un dels guionistes més famós de Hollywood, d'ell són els de Todos los hombres del presidente, Marathon Man o Misery, a més de ser l'autor de La princesa prometida.

La peli es va emportar 4 Oscar -apart dels ja comentats de Guió i Cançó original- el de Millor Pel·lícula o Millor Fotografia.

Es tracta d'un film on la barreja de géneres és el seu gran atractiu: western, comèdia, romànticisme, aventura, drama, acció... i buddy movie (que es va 'inventar' en aquest film).

Aquest diumenge gaudirem d'una pel·lícula mítica i de les més populars de la Història del Cinema.

'LES ANNEES SUPER 8' AL CINECLUB LA RÀPITA

Gràcies al projecte FilmoXarxa, aquest vespre, al CineClub La Ràpita, podrem gaudir d'un documental en el que Literatura, Història i Vida es combinen de forma exemplar.

'Les années super 8' (2022) és un breu documental al voltant de la figura de la guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2022: Annie Ernaux. De fet, podríem dir que es tracta d'una extensió del projecte literari de l'escriptora; el film està dirigit per ella mateixa (que té 82 anys) i el seu fill petit: Davie Ernaux-Briot. Un dels seus llibres més conegut és Les Années (2008), que com la resta de la seva bibliografia tracta diferents aspectes de la seva vida o de la vida de la família (mare, àvia...).

El film és un recull de gravacions de video domèstic sense so, fetes entre 1972 i 1981, on es veu la intimitat familiar i el viatges que feren la família. No es tracta, però, de fer-ne una narració linial i biogràfica, el que veiem en el film són fragments, no sempre ordenats, de moments destacables, complexos i dolorosos de la vida familiar. El matrimoni va comprar una càmera Super 8 a finals de 1972, quan ja tenien 2 fills amb la intenció de captar la vida i el món que els envoltava. 

L'altre aspecte rellevant del film són les estampes geogràfiques, culturals i polítiques al mostrar-nos els viatges familiars a Xile, Londres, Espanya, Moscú, Albània, Marroc,... que ens permet donar-nos un context històric -a banda del Familiar- i sempre amb la veu en off de la mateixa autora/directora. Les imatges van estar gravades pel marit (Philippe Briot) del que es va divorciar i es va emportar la càmera però li va deixar les cintes a ella (en el film poc es parla del marit/pare).

L'obra de l'escriptora Annie Ernaux ha estat vinculada al cinema en films que han adaptat llibres seus, com El acontecimiento (2021) o Passion simple (2020) i el documental sobre la vida de la mateixa sra. Ernaux: J'ai aimé vivre là (2020).

El film és un relat bell, sensible i ple de nostàlgia sobre 'coses que marxen', sobre el desencant o la pèrdua d'il·lusió de qüestions com el Maig del '68, la figura d'Allende, Mitterrand, la institució familiar o la parella. Un interessant film on vida familiar i Història dialoguen i construeixen un relat senzill i emotiu sobre la mateixa Vida.

QUAN EL SR. ZIZEK PENSAVA QUE EL COVID CANVIARIA EL MÓN

Enguany he pogut veure, de moment, 2 pelis que parlen directament del 'moment Covid19': Eddington i Maspalomas. Fa la sensació de que o encara no ha passat prou temps o tenim poques ganes de recordar-ho. Poc se'n parla d'aquell moment tant estrany que vam viure! Un cop va passar, tot eren psicòlegs i sociòlegs parlant de l'impacte que això tindria en la població, sobretot en la gent petita i adolescent... però el temps va passant i no sé si s'estan fent massa estudis sobre el tema.

Tot i que ara potser ho tenim 'aparcat' en el subconscient, en aquell moment alguns filòsofs van aixecar la veur per a ressaltar l'enorma impacte que la situació de pandèmia tindria en el sistema econòmic actual. Un d'aquests acadèmics fou el sr. Slavoj Zizek, sense dubte el filosòf més reconegut d'Eslovènia i actual director de l'Institut Birbeck d'Humanitats de la Universitat de Londres (el sr. Zizek també és sociòleg, psicoanalista i crític cultural). 

El sr. Zizek, apunta en els seus treballs, arguments contundents contra el sistema capitalistes i les ideologies que el mantenen. En aquells dies pandèmics va escriure un article al Russia Today en el que destapa que el virus del Coronavirus havia destapat la realitat de l'altre virus que fa temps que ens té controlats: el Capitalisme. Mentre la gent moria la classe dirigent es preocupava de la recessió, de l'impacte en l'economia i la manca de creixement del PIB; i és que el capitalisme s'asseu damunt del Consumisme i de la riquesa material, i amb la pandemia poc podia tenir lloc aquest consumisme 'necessari' per al sistema econòmic i productiu imperant. 

El sr. Zizek pensava, que pel fet de 'parar-nos', de fer 'parar la roda productiva', del bloqueig econòmic la col·lectivitat obriria els ulls i es faria conscient de les múltiples desaventatges de viure en el nostre sistema econòmic. Sorgirien accions per a construir una societat alternativa. 

El sr. Zizek estava convençut que la pandèmia havia de ser una palanca per al 'canvi'. El fet d'aïllar-nos, confinats, estava provocant l'efecte contrari: augment de cooperació i solidaritat, augment de la confiança en el veïnat i les persones, conegudes o no. El sr. Zizek hi veié, en això, una esperança per a construir un 'Comunisme' basat en la comunitat, que s'enfrontés al Capitalisme. 

Malauradament, tot i que l'impacte de la pandèmia fou contundent ... res ha canviat. Fou un moment, per a aturar-nos, per a reflexionar, per a trobar-nos amb nosaltres mateixos, per a gaudir del silenci... però -ni de bon tros- per a sotregar les bases d'un sistema basat i construït en la desigualtat i que està més saludable i robust que mai. 

La idea era bona, sr. Zizek, però els pronòstics han quedat lluny de la realitat, aquell 'cop letal' que el Coronavirus havia de donar al Capitalisme no ha tingut lloc... malauradament.

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA150: pre-SITGES

>

EL MIRACLE DE LA 'TRESMALL', L'ANY 1992

 

Poc se'n parla de l'oasis que va significar la Revista Tresmall a les Terres de l'Ebre! Durant la meva època com a 'rapitenc adolescent' vaig tenir l'honor de formar part de l'equip de realització d'una proposta que fou capaç d'aglutinar les personalitats artístiques més rellevants en aquell moment a les Terres de l'Ebre.

'TRESMALL. Semestral de Llestres i Pintures' va estar impulsada per Eduard Sánchez, Ramon Rosales i Emili Rosales en un intent de reivindicar el territori des de la cultura i la intel·lectualitat. El primer número sortí al març de 1992 i acollia lo milloret del territori: Gerard Vergés, Ignasi Blanch, Manel Margalef, Jesus Masip, Ramon Miravall, Manuel Pérez Bonfill, Rafael Haro, Josep Igual, Flàvia Company... Els primers 8 exemples es van editar a La Ràpita però després l'edició fou traslladada a Tortosa.

Jo només tenia 18 anys i la participació en aquell projecte fou una de les primeres totxanes del meu bagatge d'interessos culturals; fou una de les meves primeres col·laboracions en quelcom 'important i seriòs'. Tot un luxe per a mi.

Considero que aquest projecte està massa oblidat i que es tracta d'una de les primeres passes dels intents actuals per aglutinar la producció cultural del territori; les coses que passen ara tenen un substrat en el passat... i la Tresmall ÉS substrat.

En ella es tocaven temes com les lletres, la lectura, les arts plàstiques amb monogràfics com el d'Arbó o l'imacte d''entrar' a Europa. Es combinaven les entrevistes, els article d'opinió, els poemes o les il·lustracions signats per les personalitats més il·lustres de la intel·lectualitat del territori.

Reivindico el paper de la Tresmall, doncs, i us animo a que localitzeu i revisiteu els seus valuosos continguts d'un 1992 en el que les Terres de l'Ebre bullia de creació cultural ... com ara. Tresmall és part de la pre-Història del moment actual.

EL BANY

 

EL BANY

 

A l'aigua ens abracem: té el pubis

escarolat, la gropa sumptuosa,

que en jo tocar-lo es fa més plena encara.

M'hi encavalco.

            Fuig.

                        Entrecuixem. L'agafo

pels flancs, amb besos l'asfixio.

                                            Fuig

un altre cop, però ja llangorosa,

flonja i ardent.

Així que surt del bany,

regalimosa, les agulles d'aigua

que li queden pel cos evaporant-se

són crits d'amor.

Aleshores parlem,

amb ajut de metàfores. Com dir si no

l'excès d'aire calent que abrusa el pit,

el segament de cames i genolls,

el cor que se'm desboca quan la miro

dreta o jaient.

T'adoro

fins l'esquelet.

Joan Vinyoli (2014:280). Poesia completa.

(imatge generada per IA)

DESCOBRIM 'EL ESCENARIO DE LA EXISTENCIA' DEL SR. JOAN-CARLES MÈLICH

 

El suplement Cultura|s de La Vanguardia ens dóna a conèixer el llibre guanyador del premi Nacional de Ensayo de 2022 -El escenario de la existencia- mitjançant una entrevista al seu autor: Joan-Carles Mèlich.

Ens han parlat tota la vida de la dicotomia interior/exterior en relació a l'ésser humà, creença en la que s'han aixecat disciplines, tècniques terapèutiques, corrents de pensament... Les conseqüències -fermament arrelades- són mútiples: des de pensar que la personalitat és quelcom innat, que anem enfortint, desenvolupant, però que és quelcom substancial a la persona en concret, que hem de treballar l''interior' (que és allò important), ens 'hem de conèixer'. Com totes les conseqüències, l'impacte pot ser positiu i negatiu; interessant, saber qui som i saber cap a on volem anar però, alhora, limitador, determinant i encorsetador. 

El sr. Mèlich en el seu assaig dinamita aquella tradició clàssica i tradicional per a afirmar-nos que "no hi ha vida interior", que no hi ha una identitat substancial, immòbil i immutable i afirma de forma contundent que "el jo és una exterioritat radical". Buf, detectar en una autor allò que tu portes anys pensant i madurant, (des del teu 'moment acadèmic' per terrenys de la Psicologia Social, la Sociologia i l'Antropologia) proporciona una satisfacció mental, un orgasme teòric que és difícil d'explicar en paraules: s'ha de viure... és aquella sensació de: "ostres, això és precisament el que jo penso,  tal i com ho està explicant aquestra persona".

Per al sr. Mèlich allò que anomenem 'identitat' existèix en tant que ens relacionem amb els altres, la personalitat és allò que s'estableix fora i enmig de dues persones; d'aquí que ens comportem de formes diferents depenent de la persona amb la que ens relacionem. El 'jo', doncs, seria quelcom construït en relació als altres.

Aquest plantejament inicial va unit a la qüestió 'teatral', la nostra vida és com un teatre i nosaltres adoptem els personatges que ens han assignat, per variables diverses: gènere, edat, classes social, nivell cultural.... aquest paràmetres ja ens fan executar uns rols i no uns altres i això és el que interioritzem per acabar dient que tenim 'una personalitat ' o una altra. 

Tenint en compte això, l''alteritat' és més important que el 'jo', perquè és aquell el què ens defineix... sols no seríem res ni ningú.

Això també té impacte en la memòria, perquè ja no resideix dins de cadascú de nosaltres, sinó 'fora', amb el vincle que estructurem amb els altres.

Òbviament, no pretenia resumir-vos tot el llibre, sinó anomenar les idees principals i, sobretot, ressaltar la importància del què implica aquest gir paradigmàtic: podem ser allò que vulguem ser (trencant patrons, guions i rols assignats: feina difícil) i allò realment important no és l'individu' sinó 'allò col·lectiu'.

Un altre dia en continuem parlant ....

AMANTES DE OCASION: XVI

 

XVI

Él aspiraba a bajarle la luna.

Ella sólo necesitaba

una copa de vino

         y un masaje en los pies

                  para alcanzar el infinito.

 

Fuensanta López (2024:113). Verso al desnudo

(Imatge creada en ChatGpt a partir del poema)

'FLOW' AL CINECLUB LA RAPITA PRESENTADA PER ALBA G. CORRAL

 

Continuem la proposta de demanar a personalitats del territori que escullin un pel·lícula que tinguin ganes de veure en pantalla gran i que ens acompanyin per a presentar-la. Aquest mes tenim l'honor de que l'artista Alba G. Corral -madrilenya però rapitenca d'acollida- ens hagi escollit una de les meravelles d'animació dels darrers temps: 'FLOW'.

Aquest film ha estat un autèntic fenomen per diverses raons: ha permès que Letònia tingui el primer Oscar, com a Millor Pel·lícula d'Animació; guanyadora de diversos premis tenint en compte que és un film sense diàlegs.

Es tracta d'una història de supervivència: la d'un gat que ha de viure en un Terra anegada fruit d'un tsunami. No sabem ni les raons ni els motius -i poc ens importen!- perquè la peli el que ens vol explicar és de com en col·lectiu podem aconseguir més coses que de forma individual. El gat haurà de col·laborar amb altres especies animals -algunes suposadament antagòniques, com un gos- si volen sobreviure. 

Es tracta de la segona pel·lícula del director de Letonia: Gintis Zilbalodis. Després de 7 curtmetratges i un primer llargmetratges (Away) s'enfrontà a la seva peli més ambiciosa fins ara. Tots els treballs d'aquest director tenen la mateixa estètica: els videojocs marquen les històries que ens explica. Si a Away (2019) veiem a un motorista en un viatge infinit, sense diàleg, amb interaccions mínimes... aquell film el va fer TOT el sr. Zilbalodis: muntatge, edició, música... TOT. 

Per al segon llarmetrage ha comptat amb més pressupost, més equip, però la fotografia, muntatge, direcció i música continua sent d'ell i amb una història més desenvolupada i un missatge més clar i encertat. Tot i aquest augment de pressupost es tracta d'un autèntic miracle en el món de la producció de l'animació perquè està a anys llum de produccions de Pixar,  Disney o Dreamworks... aquest és un altre dels mèrits del film. 

Amb nomès 83 minuts el film ens proporciona emocions, ensurts i aventures. Un film carregat d'empatia i un tractament dels animals com pocs cops hem vist en pantalla: sense antropomorfismes, recreant el comportament de cadascun dels animals fent que siguin els més semblants a la vida real. 

I és que un dels mèrits del film és estructurar un discurs per damunt de la simple supervivència d'aquest grup d'animals, en ella podem veure un reflex d'un món que col·lapsa, d'una Humanitat que van tan a la deriva com els personatges del film. Establir paral·lelisme amb els éssers humans és inevitable. De fet, és curiós que en tot el film no hi aparegui ni una persona. 

La narrativa, com dèiem, té l'estructura d'un videojoc. De fet, ens podem imaginar amb un comandament guiant als personatges del film.

Per contingut i per forma, 'Flow' s'ha convertit alhora en un film popular -carregat de premis- i un films de culte. La seva llum, el seu color, el seu virtuosisme a l'hora d'enquadrar però, sobretot, el seu missatge la converteix en tota una experiència cinematogràfica que no us podeu perdre.

SR. MICHAEL MADSEN

 

(1957-2025)

Fa uns mesos moria un d'aquells actors secundaris imponents. Potser no havia fet grans interpretacions de premi però la seva presència feia pujar els nivells de cinisme i testosterona en qualsevol film. L'aspecte dur, sobrat i xulesc el van acompanyar en cadascuna de les seves interpretacions. Amb aspecte d'estrella del Hollywood clàssic, va morir amb només 67 anys.

El sr. Madsen va néixer a Chicago fill de bomber i de productora i escriptora. Abans de dedicar-se a la interpretació va ser pintor de parets, celador d'hospital  i mecànic, entre altres professions.  i el seu primer paper fou en el film dels '80  War Games (1983) que protagonitzava Matthew Broderick... però molts consideren que el seu veritable debut fou a Reservoir Dogs (1992) de Quentin Tarantino. 

El sr. Madsen va brillar, sobretot, en les pelis del sr. Tarantino -va participar en 6 del director de Reservoir Dogs- tot i haver participat en més de 325 films, com Donnie Brasko (Mike Newell), Thelma & Louise (Ridley Scott) o Sin City (Robert Rodriguez). El sr. Tarantino, després de la seva primera col·laboració li volia donar el paper protagonista de Pulp Fiction, li oferia ser Vincent Vega, però el mateix Madsen el va rebutjar passant a mans de John Travolta. El motiu del rebuig era perquè estava rodant Wyatt Earp (Lawrence Kasdan). Es van tornar a reunir a Kill Bill Vol. 1 i 2, Los odiosos ocho y Erase una vez en Hollywood. 

La seva escena torturant a un policia a ritme del Stuck in the middle with you de Stealers Wheel a Reservoir Dogs és Història del Cinema...

Als secundaris rellevants del cinema s'han d'afegir alguns, pocs, papers a la televisió a: Vengance Unlimited, Miami Vice o Tilt, per exemple. 

Apart d'alguna experiència com a productor i guionista, el sr. Madsen també va escriure llibres de poemes -com Burning in paradise (1998) o Expecting rain (2013)- estava a punt de publicar el seu darrer: "Tears for My Father: Outlaw Thoguhts and Poems".

MONTAJE FINAL (by David Lynch)

 

Me encantan los franceses. Son lo mayores cinéfilos y defensores del cine del mundo. Se preocupan de verdad por el cineasta y sus derechos y creen en el montaje final. He tenido la gran suerte de haber contado con el apoyo de algunas empresas francesas.

Pero no siempre fue así. Cuando hice Dune no pude decidir el montaje final. Me provocó una tristeza enorme, porque me sentía como si me hubiera vendido, y encima la película fracasó en taquilla. Si haces aquello en lo que crees y fracasa es una cosa: puedes seguir soportándote. Pero si no, es como morir dos veces. Resulta dolorosísimo.

Es completamente absurdo que los cineastas no puedan hacer las películas como quieran. Pero en esta industria resulta bastante habitual.

Yo vengo del mundo de la pintura. Y un pintor no tiene esas preocupaciones. Un pintor pinta un cuadro. Nadie viene y le dice: "Cambia eso a azul". Es de risa pensar que en una película significará algo si todo el mundo mete baza. Si le conceden el derecho de filmar la película, te deben el derecho a rodarla tal y como te parece que debería hacerse. El cineasta debería decidir sobre todos los elementos de la película, sobe cada palabra, cada sonido, cada cosa que se sume a esa carretera que recorre el tiempo. 

De modo que para mí Dune significó un gran fracaso. Supe que tenia problemas en cuanto renuncié a decidir el montaje final. Confiaba en que la cosa funcionara, pero no fue así. El resultado final no es el que yo quería y lo lamento.

Aunque la cuestión es otra. Cuando meditas y empieza a crecer la dicha dentro de ti, no resulta tan doloroso. Puedes pasar por experiencias así y superarlas. Pero es algo que ha acabado con mucha gente. Les ha quitado las ganas de volver a hacer cine.

David Lynch (2006:55-56. Atrapa el pez dorado, 2022

(Imatge creada amb IA)

'COSTA BRAVA, LIBANO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Avui reprenem la programació al CineClub La Ràpita després de les vacances d'estiu. Ho fem amb un pel·lícula que ja només amb el títol 'Costa Brava, Líbano' (2021) ens evidencia el vincle Liban-Catalunya que travessa tot el film.

El debut de la directora Mounia Akl ens mostra aquest vincle no només amb l'argument del film sinó en l'aspecte tècnic, començant pel guió de Clara Roquet (una de les directores/guionistes més rellevants del país, directora de 'Libertad') i el muntatge de Carlos Marqué-Marcet (director de Los días que vendrán o Polvo serán).

El títol té a veure amb una zona pròxima a l'aeroport de Beirut que semblava la Costa Brava catalana -amb platges i vida turística- i que així l'anomenaven, però va acabar convertida en un abocador i el govern va destruir el lloc.

El film té una vocació clarament política que ens ofereix una reflexió ecologista davant la saturació medi-ambiental d'un sistema capitalista global i depredador. La pel·lícula ens parla d'una família que s'instal·la a les afores de Beirut, buscant una vida tranquil·la i autosuficient però l'expansió de residus tòxics d'una abocador proper amenaça aquesta tranquil·litat buscada. Situació basada en fets reals que van afectar Beirut fa uns anys: la 'crisi de la basura' el 2015. Les 'amenaces', però, no només són externes: la forma com cada membre de la família viu aquest aïllament voluntari crea escletxes familiars. El conflicte exterior és una excusa per a parlar-nos d'aspectes diversos, per a mostrar-nos diferents capes d'aquesta família, que podria ser qualsevol família. 

Així, doncs, de forma delicada i subtil, el film ens parla de moltes 'coses': del patriarcat, de paternitats i maternitats, de 'coming of age', de resiliència, de feminisme...

Guanyadora del Premi del Jurat en el Festival de Sevilla, aquest film és una reivindicació ecologista clara però també una obra estèticament molt cuidada; en la que forma i contingut la converteixen en un film valuós.

Avui a les 20:00 la podrem gaudir a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

SOVINT RETORNO AL MOLL

 

SOVINT RETORNO AL MOLL;

resta encara l'espigó

on el teu nom fou

passió, prodigi i plor

d'un amor inabastable.

 

Esdevingué mort l'amor,

fatídica capbussada

en un mar on tot

era perfecte.

 

De tot allò,

roses i espines en queden.

Aroma de crisantems,

una antiga remor d'aigua.

Rafael Haro (2011:23). Els crisantems

(imatge generada per IA) 

GEOPOLITICA DEL NOMENCLATOR

 

Ho diu el nomenclàtor: a Barcelona no hi ha cap carrer d'Israel, però hi ha una plaça de Palestina. La plaça forma part d'un barri amb moltes referències a Terra Santa: la Vall d'Hebron, Judea, Jordà Sinaí, Sidó, Nazaret o Getsemaní. Si hi arribeu amb metro, haureu de pujar per infinitat d'escales mecàniques, un prodigi d'obra pública al servei d'una causa tan noble com que la gent pugui desplaçar-se amb dignitat. A la plaça hi ha una palmera rabassuda, una perruqueria canina, una estilista, un súper, arbres, coloms, una font i una zona de jocs infantils semblant a la que, uns metres més enllà, a la plaça del Lledoner, incorpora una taula de ping-pong.

A primera hora de la tarda, els bancs assolellats estan buits. Els que són a l'ombra, en canvi, atrauen una dona amb cadira de rodes i un grup de sensesostre que fugen del perill d'una insolació. Als balcons, no hi sé veure cap bandera palestina ni cap referència a, segons qui la qualifiqui, la guerra, la crisi humanitària o el genocidi.

Per compensar la visita, agafo la línia 4 del metro fins al carrer de Jersualem, que és la ciutat que els israelians han erigit com a capital, que els palestins també reclamen i que provoca que, si parles d'aquest tema, les discussions siguin un camp de mines emocionals. Dins del vagó, dos músics ambulants toquen melodies brasileres i, en acabat, demanen que els facin un bizum.

Des del carrer Hospital, el carrer Jerusalem comença fent cantonada amb una pizzeria i un edifici tapiat que els artistes han vandalitzat amb una mostra nauseabunda de grafitis. Una mica més amunt, un súper, roba penjada, un sensesostre que beu d'un tetrabric a galet i un restaurant de bona cuina veneciana. Creuada la Gardunya, el carrer continua amb una botiga de vinils i, a la cantonada amb el carrer del Carme, una d'aquestes cafeteries que semblen un laboratori astrofísic i, al davant, una boulangerie amb nom de parisenca existencialista que ofereix dues meravelles que tinc terminantment prohibides: les chouquettes i els chaussons aux pommes. Eren plaers d la meva infància, fa gairebé seixanta anys, quan, a casa, ja es parlava de la guerra entre israelians i palestins, però que aleshores no es deia ni crisi ni genocidi.

Sergi Pàmies a La Vanguardia del 09 d'agost de 2025

'LOS GOONIES' A LA PISCINA GRACIES AL CINECLUB LA RAPITA

Cada any, durant l'estiu, el CineClub La Ràpita para la seva activitat ordinària però des de l'any passat que està fent una excepció tot programant sessió de cinema a la piscina gràcies a la col·laboració del NARA BEACH CLUB.

La idea és revisitar clàssics dels '80 del segle passat en pantalla gran i en un espai singular. Si l'any passat fou el torn de 'Tiburon' (1975), el clàssic d'Steven Spielberg, enguany us oferim LOS GOONIES (1985) -dirigida per Richard Donner- per a celebrar el seu 40è. aniversari. Com ja férem l'any passat, la podrem veure dins de la piscina... una oportunitat única de gaudir de la peli com no l'has vist mai.

Los Goonies des del mateix moment que es va estrenar es va convertir en una peça imprescindible de la memòria del cinefag adolescent. Es tracta d'una d'aquelles pelis que marquen tota una generació. 

Basada en un història del mestre Spielberg, que va produir el film però no va dirigir-la perquè estava amb 'Indiana Jones y el templo maldito' (1984) y 'El color púrpura' (1985), va estar dirigida per Richard Donner, el que també fou director de 'Superman' (1978), 'La Profecía' (1976), 'Lady Halcon' (1985, un altre peli referencial) i la saga 'Arma Letal' (1987, 1989, 1992)... tot un especialista en 'cinema d'entreteniment'; el director perfecte per la història d'aventures que ens expliquen a 'Los Goonies'. Es tracta d'un film on la tecnologia que ens envolta ara no estava present: de grups d'amics que voltaven en bici, sense cap tipus de dispositiu ni videojoc. Els 7 xavals del film descobreixen un mapa i troben un tresor que pot salvar el problema econòmic que tenen les seves famílies mentres uns mafiosos bastant maldestres els segeueixen les passes.

Va ser la cantera d'actors i actrius de Hollywood, com: Sean Astin, Corey Feldman, Josh Brolin o Martha Plimpton. Cadascun dels membres del repartiment ens ofereix un personatge carismàtic i memorable.

L'impacte del film és més que evident en títols posteriors com 'Super 8' (2011), 'Ready Player One' (2018) o sèries com 'Stranger things' (2016) o 'Star Wars: Tripulación perdida' (2024). Algun parlen de trilogia d'Spielberg juntament amb 'Encuentros en la tercera fase' (1977) i 'E.T. el extraterrestre' (1982) sobre infants que s'enfronten a situacions extraordinàries. 

Vine el proper 22/08 al Nara Beach Club a gaudir-la amb nosaltres.

PLAÇA VELLA

 

 PLAÇA VELLA

 

El meu quiosc, el meu fanal,

són els d'aquesta plaça. Restaurant

econòmic amb porxos i plat a deu pessetes,

el soroll de les motos, la creu de la farmàcia,

i la camisa estesa en el balcó,

com un penjat cap per avall.

que ets soledat compartida.

Conec un matrimoni

ben avingut, amos del bar, gent grassa,

que es diverteixen prou, sota els llençols,

honestament, de nit. En despertar-se pensen

que prospera el negoci: nevera nova ahir,

de les elèctriques. I bons clients

als matins solellats, a les tardes plujoses.

Entre la dona i ell i el pare  s'ho arreglen;

tot queda a la família. Certament,

vol sacrificis tenir un bar i, sobretot, les tapes

calentes, variades, demanen molta cura

i mai no reposar. Però que, almenys,

el dia de festa a la setmana, no ens el treguin;

al barri vell tothom hi està d'acord, i jo també.

                    Ja som a la tardor.

No val ací parlar de fulles seques,

que l'únic arbre és el fanal, però

jo vaig caient a poc a poc a dins

de mi mateix, de l'altre que hi ha a sota,

molt lluny, darrera moltes capes

de temps; el veig com per un arbre

s'enfila des del son

cap a la freda taca

morada de l'alba,

on, lleganyós, el dia es frega els ulls

Joan Vinyoli (2014:123). Poesia completa.

(imatge generada per IA)

CINE (by David Lynch)

 

El cine es un lenguaje. Puede decir cosas: grandes, abstractas. Y eso me encanta.

No siempre se me dan bien las palabras. Algunas personas son poetas y dicen las cosas con palabras bellas. Pero el cine posee un lenguaje propio. Y con él puede decirse muchas cosas porque cuentas con el tiempo y las secuencias. Tienes diálogos. Tienes música. Tienes efectos sonoros. Tienes muchísimas herramientas. Y, por tanto, puedes expresar un sentimiento o un pensamiento que no podrían comunicarse de ningún otro modo. Es un medio mágico. 

A mí me parece muy bello pensar en imágenes y sonidos que fluyen juntos en el tiempo y en una secuencia, creando algo que solo puede hacerse mediante el cine. No son solo palabras o música, sino toda una gama de elementos que se unen para comprender eso que antes no existía. Se trata de contar historias. De inventar un mundo, una experiencia que la gente no tendría de no ver esa peli.

Cuando pesco una idea para una película, me enamoro del modo en que el cine es capaz de expresarla. Me gustan las historias que contienen abstracciones, y eso es lo que el cine puede hacer.

David Lynch (2006:26. Atrapa el pez dorado, 2022

(Imatge creada amb IA)

'MI VIDA EN FRAGMENTOS', LA BIOGRAFIA DEL SR. BAUMAN

Enguany, el proper novembre, el sr. Bauman haguès fet 100 anys si no haguès mort un 09 de gener de 2017. Es tracta d'un dels sociòlegs contemporanis més rellevants per a entendre el món en el que vivim, centrat en la modernitat, la postmodernitat i creador de conceptes d'ús popular com la 'societat líquida', entre altres.

El sr. Bauman va néixer a Polònia però a morir al Regne Unit. Li vam dedicar post a can Ciutadà K quan va morir(podeu clicar aquí per a recuperar-lo). Es tracta d'un sociòleg que va marcar -i molt!- la meva etapa universitària i acadèmica. Els seus treballs sempre són estimulants, potents i lúcids.

El mes de maig es va publicar una biografia que es pot ajudar a entendre el mestre Bauman. La sociòloga polaca Izabela Wagner ha fet una mena de biografia/autobiografia ja que ha recollit textos escrits pel mateix Bauman. Des de la fugida l'any 1939 per la persecució nazi, la vida a la URSS, l'expulsió de nou de la Unió Sociètica -de nou- per ser jueu l'any 1953 o l'exili de Polònia l'any 1968. 

S'aparquen les idees teòriques, doncs, i es dóna importància a les qüestions polítiques i geopolítiques que van conformar la biografia del sr. Bauman. Una oportunitat per a entendre un intens i convuls segle XX pel que respecta als múltiples conflictes que l'han configurat i per a entendre que ha significat 'ser jueu' en el segle passat, mitjançant les paraules d'un dels sociòlegs més rellevant dels darrers temps. Tan de bo, els dirigents hebreus en prenessin nota i no fessin als 'altres' el que els van fer a 'ells'.

SOL

 SOL

 

Sol és qui no té ningú

que l'habiti, però tu,

ple de records de la vida,

no te'n facis el dejú,

que ets soledat compartida.

Joan Vinyoli (2014:336). Poesia completa.

(imatge generada per IA)

SRA. MARIANNE FAITHFULL

 (1946-2025)

Fa uns mesos moria, amb 78 anys, la sra. Marianne Evelyn Gabriel Faithfull, coneguda com a Marianne Faithfull. Fou cantaht i actriu però també model i referent per a moltes artistes posteriors. Va nèixer i va morir a Londres. Va nèixer en un família amb antecedents nobiliaris i artístics;  un dels seus avant-passats fou l'escriptor de La Venus de las pieles de Leopold von Sacher-Masoch ... que del seu cognom sorgí el terme 'masoquisme'.

Es va fer popular l'any 1964 interpretant la cançó 'As tears Go By' de Keith Richards i Mick Jagger, del que va ser parella a finals d'aquella dècada. 

Durant els '70, l'addició a l'heroïna i l'anorexia la va apartar de la vida pública, arribant a la indigència. Afortunadament, a finals del '70 va publicar el disc Broken English (1979), amb el que va estar nominada als Premis Grammy i va rebre el reconeixement de la crítica. Però els anys 'durs' li van passar factura i la que tenia un veu angelical li va canviar a la dels darrers anys: aspra i rovellada. A partir d'aquí, publicà diversos treballs discogràfics: Dangerous Acquaintances (1981), A Child's Adventure (1983) o Strange Weather (1987). Va realitzar diverses col·laboracions com l'aparició al concert The Wall-Live in Berlin, amb Roger Waters el 1990, la participació a The Memory Remains (1997) de Metallica, col·laboracions amb Badalamenti o David A. Stewart d'Eurythmics. I en els 2000 va publicar discos rellevants com Kissin' Time (2002) o Before the Poison (2004)... fins arribar als més de 20 LPs, productiva i polifacètica, la sra. Faithfull.

En els inicis de la seva carrera artística va participar en diversos films rellevants, com I'll Never Forget What's'isname (1967) -flm en el que es va dir per primer cop 'fuck' i ho féu el personatge de la sra. Faithfull-; The Girl on a Motorcycle (1968) -al costat de Marlon Brando- o Hamlet (1969), fent d'Ophelia. Tot i que la seva carrera cinematogràfica no fou el seu punt fort destaca en el paper de Maria Teresa I d'Austria en el Maria Antonieta (2006) de Sofia Coppola i, sobretot, el paper a Irina Palm (2007), interpretant el paper protagonista.... durant aquest darrer film li diagnosticaren càncer de mama amb una conseqüent depressió, que aconseguí recuperar-se.

En diferents moments de la seva vida va escriure 3 autobiografies, els anys 1994, 2007 i 2014. Parlant obertament de les diferents etapes de la seva vida, de les múltiples 'caigudes' de les moltes 'remuntades'.

Tot i que no he seguit la seva carrera discogràfica en veure Thelma & Louise (1991) vaig quedar marcat per una de les brillants cançons que conformen la seva BSO, i era  The ballad of Lucy Jordan (1974) de Marianne Faithfull ... una meravella de tema que vaig escoltar en bucle infinitat de vegades.

Descansi en pau... aquí us deixo el temazo.