'PSICOSIS' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Només en sentir els acords estridents de la música de Bernard Herrmann sabem de quina pel·lícula estem parlant. Només escoltant el 'txuin, txuin, txuin' sabem que Janet Leigh està a punt de morir a la dutxa. 'Psicosis' del mestre Hitchcock és -sense dubte- un de les obres mestres de la Història del Cinema (que enguany fa 65 anys de la seva estrena) i que aquest dijous podreu veure en pantalla gran i en versió original subtitulada gràcies al CineClub La Ràpita. 

Per a molta gent es tracta del film fundacional del subgènere 'slasher' caracteritzat per assassí amb la cara coberta, del que no sabem la identitat i que mata de forma (aparentment) atzarosa i sanguinària; prioritàriament a col·lectiu jove.

El sr. Hitchcock estrena 'Psicosis' quan ja havia estrenat clàssics com 'La ventada indiscreta', 'Crimen perfecto' o 'Vértigo'.

El sr. Hitchcock fou el primer que posà en primer pla el seu nom com director del film, fins llavors, el protagonisme principal era de les productores, de les majors. Això dóna comptes de la forma de funcionar del sr. Hitchcock: tenir un control de gairebé tot. En el cas de 'Psicosis', per exemple, es tracta d'una adaptació del llibre de Robert Bloch, escrit el 1959 que Hitchcock va comprar per 9.000 dòlars i va encarregar al seu agent que comprés tots els exemplars que quedaven disponibles per a que ningú conegués la història. El llibre està basat en la vida d'Ed Gein -assassí en sèrie dels EEUU, especialment sàdic- que vivia a només 60 km de l'autor del llibre.

Un altre exemple, d'aquest 'control' de què parlem és que el director va prohibir al repartiment que concedís cap entrevista per a desvetllar els continguts rellevants de la història, el mateix Hitchcock s'encarregà de fer la promoció del film.

Curiositats del film: 

• La protagonista, Janet Leigh, comença el film lluint sostenidors blancs per a transmetre inocència en el personatge però després seran negres...
• A l'escena de la dutxa el cos no és de Janet Leigh, sinó de Marli Renfro (model, ballarina de Playboy) que havia de rodar només 2 dies i al final en va estar 7. La famosa escena va durar 45 segons 78 configuracions de càmera i 52 talls. El documental '78/52' dirigit per Alexandre O. Philippe analitza només aquesta mítica escena.
• Per a l'escena de la dutxa va utilitzar solomillos i meló per l'apunyalament del cos humà; i la sang era sirope de xocolata.
• L'actor protagonista -Anthony Perkins- no va poder fer l'escena de la dutxa perquè estava assajant una obra que havia d'estrenar a Broadway. 
• La casa dels Bates es pot visitar en els estudis Universal de Los Angeles. Està inspirada en un quadre d'Edward Hopper -del 1925- 'The House By The Railroad'.
• Hitchcock va demanar al compositor Herrmann que la música només tingués instruments de corda. 
• Diverses actrius foren plantejades per a protagonitzar el film: Eva Marie Saint, Lee Remick, Piper Laurie, Lana Turner...
• 'Psicosis' fou el primer film que va mostrar la tassa de vater i una estirada de cadena de la cisterna... estava censurat.
• Un aspecte innovador del film és que, la que semblava la protagonista del film, mor abans de la meitat de la pel·lícula.
• La Paramount Pictures no confiava massa en la idea de Hitchcock, li van donar molt poc pressupost: es va rodar en blanc i negre per abaratir costos, Hitchcock no va cobrar (només va demanar el 60% dels beneficis)  i Janet Leig cobrà una quarta part del seu catxé.
• El mestre Hitchcock va rebre la seva cinquena nominació a l'Oscar com a director (la darrera nominació) per aquest film, juntament amb 3 nominacions més (actriu secundària, direcció artística, fotografia). No en va rebre cap, només l'honorífic l'any 1967.

Així doncs, sessió de luxe avui al CineClub La Ràpita: poder veure en pantalla gran d'un referent indiscutible de la Història del Cinema.... veniu a 'gaudir' de Norman Bates i la seva mare?

SR. DAVID LYNCH

 

(1946-2025)

Aquest blog estima David Lynch, però totes les estones màgiques, oníriques i incomprensibles que ens ha fet gaudir. Per totes les experiències cinematogràfiques que ens ha regalat. Estimem David Lynch ! 

I estem molt tristos perquè ja no gaudirem de cap creació nova de tan gran artista. 

El sr. Lynch només va dirigir 10 llargmetratges però infinitat de curts, anuncis i videoclips. Amb només 10 llargs va ser capaç de guanyar-se un adjectiu al diccionari d'Oxford que porta el seu nom: 'lynchià', per a referir-nos a quelcom oníric, inexplicable, misteriós. I és que el sr. Lynch fou l'artista d'allò incomprensible, dels misteris de la Vida i de l'Amor, del món dels somnis. El sr. Lynch fou director, guionista, actor, productor musical i va treballar en publicitat i disseny mobiliari; però, sobretot, era ARTISTA. La seva vocació fou la pintura però la Vida el va portar cap al cinema... Només va fer 10 llargmetratges però si el busqueu a FilmAffinity té més de 140 entrades gràcies als curts, anuncis i videoclips que va dirigir al llarg de la seva vida.

David Keith Lynch va néixer a Missoula (Montana), la seva mare era professora de llengua i el seu pare científic del Ministeri d'Agricultura. Per la feina del seu pare, van canviar molt de residència, aquesta qüestió nòmada és l'únic aspecte negatiu que destacaria el sr. Lynch de la seva infància.

Va ser boy scout i es va interessar ben aviat per l'Art, estudiant en diferents escoles artístiques. Perquè, com hem dit, ell volia ser pintor. Als 20 anys, s'instal"la a Filadèlfia i s'inscriu a l'Academy of Fine Arts (PAFA), allà s'especialitza en fer mosaics a base de figures geomètriques i, sobretot, realitza el seu primer curt: Six Men Getting Sick (1966) amb el que va guanyar la beca anual de l'Acadèmia que li va permetre realitzar el segon, dos anys després: Alphabet (1968). 

Aquests primers curts són d'animació i tenen més vincles amb la pintura i les arts plàstiques que amb el Cinema... però hi continua i dos anys després realitzaria el curt The Grandmother (1970) sobre un nen que aconsegueix fer una àvia amb una llavor; el curt aconsegueix un premi de 5.000 dòlars de l'American Film Institute que li permetrà fer el salt al llargmetratge.

En aquests primers treballs ja veiem trets característics de l'estil Lynch: so pertorbador (Alan Splet dissenyador de sons) i imatges potents al voltant del desig i d'allò inconscient.

El 1971 es trasllada a Los Angeles i es matricula a l'American Film Institute Conservatory que li proporciona 10.000  per a dirigir el seu primer llargmetratge: Eraserhead (Cabeza borradora)(1977)... que va trigar 6 anys en acabar. Un film inquietant, agobiant, en blanc i negre sobre una parella que tenen un fill en forma de bestiola que no para de gemegar, un reflex de la vida del mateix Lynch, pare d'una criatura amb només 22 anys. Aquest primer film no es va estrenar comercialment però gràcies a les paraules de crítics i del mateix Stanley Kubrick es va convertir en una obra de culte.

El productor Mel Brooks, li va agradar aquell primer film i li oferí dirigir El hombre elefante (1980) sobre la vida real de Joseph Merrick, nascut amb uns terribles malformacions físiques, a finals del segle XIX; amb John Hurt i Anthony Hopkins va tenir 8 nominacions a l'Oscar i féu entrar al sr. Lycn a l'indústria cinematogràfica.

Dino de Laurentis li ofereix l'única pel·lícula de ciència-ficció del sr. Lynch: Dune (1984), l'obra de Fran Herbert. Aquest posà en el mapa a Kyle Maclachlan i va propiciar que George Lucas li oferís a David Lynch dirigir Star Wars El retorno del Jedi... Lynch va rebutjar l'oferta, la ciènci-ficció no era lo seu i va demanar al productor que acceptava la direcció de Dune si en el proper film ell tenia el control absolut del film.

I la propera fou un dels primers grans èxits del sr. Lynch: Blue Velvet (1986) amb Maclachlan, Isabella Rosselini i Dennis Hopper. La història d'un jove que descobreix la part fosca de la ciutat on viu després de trobar un orella al jardí . Nova nominació a Oscar com a millor direcció. Amb aquest film s'afegeixen noves característiques a l'estil lynch: dones maltractades, aspectes foscos d'un comunitat, l'ús de cançons clàssiques de forma poc convencional: Blue Velvet de Bobby Vinton o In dreams de Roy Orbison. Fou el primer cop que compta amb Angelo Badalamenti que seria el compositor de Lynch a partir de llavors.

Tot i l'èxit de Blue Velvet, a finals dels '80 li va costar trobar finançament per als sseus guions i s'alia amb Mark Frost per a fer la sèrie Twin Peaks (1990). Un sèrie que canviaria la història de la televisió. La història d'un agent de l'FBI peculiar que investiga la mort de Laura Palmer una jove d'un petit poble de muntanya. El mateix Lynch tenia un paper ...

En aquella època grava anuncia per a Calvin Klein o Yves Saint-Laurent, a més d'algun videoclip i un projecte musical amb el descobriment a Twin Peaks de Julee Cruise- a Industrial Symphonie No 1.

El mateix any de Twin Peaks, el sr. Lynch adapta el llibre de Barry Giford: Wild at Heart. (Corazòn Salvaje)(1990). Amb Nicolas Cage i Laura Dern (que seria una habitual del seu cinema a partir de llavors). Guanya la Palma d'Or a Cannes. No va tenir ni el suport del públic ni la crítica però va llençar a Chris Isaak com a cantant

Davant les davallades d'audiència de Twin Peaks el sr. Lynch escriu una preqüela: Twin Peaks: Fuego camina conmigo (1992) que per a molts crítics és el pitjor film de Lynch i en la que ens explica els darrers dies de Laura Palmer, esdeveniment situats temporalment abans de Twin Peaks.

Juntament amb Mark Frost enllaça sèries documentals com American Chronicles (1990) i sèries d'humor com On the Air (1992) sobre els origens de la televisió. ... només es van emetre 3 capítols. A HBO estrena Hotel Room (1993) una miniserie sobre una mateixa habitació d'hotel al llarg de vàries dècades.

El 1997 estrena el seu nou llarg: Carretera perdida. Coescrita amb Barry Giford reinventa el cinema negre amb un argument no linial, oníric. Amb Bill Pullman i Patricia Arquete, no va tenir èxit de públic però sí de certa crítica; amb un BSO impressionant amb Marilyn Manson, Rammstein, Nine Inch Nails o Smashing Pumpkins

2 anys després sorprén amb un film produït per Disney: The Straight Story (Una historia verdadera)(1999). La història d'un home vell creuant els EEUU amb un tractor era poc Lynch. Aquell mateix any el director torna a temptar a la cadena ABC per a fer una nova sèrie ... que no passà de programa pilot i es convertí en Mulholland Drive (2001). En ella descobreix a Naomi Wattas, que juntament amb Laura Harring  ens mostra a Hollywood com un malson... Reb el premi al millor direcció a Cannes i és nominat a millor direcció als Oscar.

Aquell mateix any publica el seu primer disc BlueBOB (2001). L'any següent una sèrie de curts sota el titol DumbLand durs en contingut que no van ser estrenats  en TV i Rabbits sobre una personatges en cap de ratolí en una habitació, fou un webserie. Aquesta websèrie va ser utilitzada en un estudi sobre els efectes del paracetamol en l'estat d'ànim: a un grup se'ls donava paracetamol a un altre no i ambdós veien fragments de Rabbits... van concloure que els de Paracetamol eren capaços de veure alguns fets negatius com a menys desagradables.

Durant el Festival de Cannes de 2005, Lynch explica que ha estat rodant a Polonia amb càmeres digitals el seu nou film que aglutina totes les seves obsessions i referències i bona part del repartiment que l'ha acompanyat durant la seva filmografia: Laura Dern , Justi Theoux, Harry Dean Stanton, Jeremy Irons , Naomi Watts i Laura Harring... acabarà sent Inland Empire (2006), el que seria el darrer llargmetratge de David Lynch. Per aquest film es va plantar amb una vaca i una pancarta que deia 'El queso sale de la vaca' en una cantonada de Los Angeles amb una foto gegant de Laura Dern i la frase Vota Laura! per a que li donessin la nominació a la seva actriu i amiga Laura Dern.

En el 2005 crea David Lynch Foundation For Consciousness-Based Education and World Peace... per ajudar a joves de secundària interessats en la meditació transcendental. Mentrestan dirigeix vdeoclips per Duran Duran, Marilyn Manson, Interpol, Moby, Nin Inch Nails... anuncis per a Dior, Gucci i molts curts, la majoria experimentals ... però no tornarà a dirigir cap llargmetratge més

Publica diferents treballs discogràfics  Dark Night of the Soul (2010), Crazy Clown Time (2012) i The Big Dream (2013) i, fins i tot, obre un discoteca.

El 2014 publica el llibre Atrapa al pez dorado, manual de vida o manifest artístic sobre la meditació, la creativitat... un joia per a entendre el procès creatiu de Lynch. 2016 crea el Festival of Disruption, ell fa de comissari i de presentador: amb música i presència d'amics del cinema: Jeff Golfblum, Coppola....

El 2017 torna a l'univers Twin Peaks per a 'tancar' la sèrie amb Twin Peaks Return (2017), aquell mateix any estrena a Netflix el curt What Did Jack Do? (2017) sobre l'interrogament d'un mono. 

El 2019 li donen l'Oscar honorífic i 2 anys després va correr el rumor de que faria una serie a Netflix: Wisteria ...O una peli: Snootworld, que Netflix va rebutjar.

El 2022 faria de John Ford a The Fabelmans d'Steven Spielberg... després de que el director d'E.T. l'insistís moltíssim... diu la llegenda que va acceptar a canvi de tenir la rulotte plena de cheetos. Sembla ser que Lynch ja havia rebutjat a Spielberg en 5 ocassions.

El 2024 anuncia que té un efissema pulmonar ... que feia anys que arrossegava. Era fumador des dels 8 anys... els incendis de Los Angeles no el van ajudar i podrien haver precipitat la seva mort.  Bebia entre 7 i 10 cafès al dia ... i tenia una marca de cafè pròpia. Aquell mateix any amb Chysta Bell publica el disc Cellophane Memories.

L'actor Kyle Maclachlan ha estat dels primers en expressar la seva tristesa i va afirmar que fou Lynch qui el va treure de la foscor per a protagonitzar la seva primera pel·lícula de gran pressupost... era Dune i, després, Blue Velvet, i després, Twin Peaks. L'agent Cooper és contundent en afirmar que sense el mestre Lynch ell no haguès tingut carrera. A l'igual que Naomi Watts que es trobava -en la seva vida real- com la protagonista de Mulholland Drive (no sabent si podria viure d'actriu a Hollywood) quan Lynch es va fixar en ella... i va despegar la seva carrera. 

Tothom parla de la generositat, paciència i amabilitat del mestre Lynch. Tothom parla de la calma i el respecte que es vivia en els seus rodatges i que, sovint, es passejava amb un bicicleta rosa i unes serpentines al manillar amb les butxaques plenes d'M&M's de cacauet. Tothom parla de com s'aplaudia i s'agraïa la participació de qualsevol actor/actriu en finalitzar la seva feina en un rodatge... en rodar la darrera escena el sr. Lynch encoratjava a que tothom apaludís i despedís al company/a.

Ell estructurava la seva obra al voltant del misteri de la Vida, hi ha un cita que ho descriu molt bé: “A la vida real no ho saps tot. Quan entres en una habitació i hi ha persones assegudes, percebs certa atmosfera i de seguida saps si has de ser prudent en el que dius, o pots parlar en alt, o millor guardar silenci o mostrar-se discret... ho saps de seguida. El què no saps és què succeïrà a continuació. A la vida no sabem què va a passar o fins i tot a on et portarà una conversa un instant després”.

Ens podrà agradar més o menys les seves críptiques i incomprensibles produccions i realitzacions però és innegable que el mestre Lynch es mereix un lloc d'honor en la Història del Cinema per a fer-nos flipar i gaudir com pocs directors són capaços de fer-ho. 

Gràcies, per tot mr. Lynch !!

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA141

>

NO FUI YO QUIEN TE MATO...

 

No fui yo quien te mató, además, ¿por qué, siendo médico, tuviste que salir a tomar parte del asalto nocturno? Tenías una novia cariñosa que te escribía cartas, engañosas tal vez, pero llenas de consuelo, y tú las guardabas en tu cartera. Rech te la quitó la noche en que te mataron. También hemos visto su retrato (un bombón, aunque alguien soltó comentarios indecentes) y fotos de tu palacete y de todo el lujo de pacotilla que había allí dentro y que te gustaba tanto; todo lo reunimos en un montoncito en el suelo alrededor del cual hicimos un corro, apretujados en nuestro refugio, contentos de haber rechazado el asalto, con una botella de vino como recompensa por nuestro arduo trabajo. No hace mucho que te moriste. Y ya no eres nada, nada más que una masa gris desplomada contra el acantilado, predestinado a heder, y nosotros tan vivos y coleando, alférez, tan inhumanamente vivos que en vano busqué un ramalazo de arrepentimiento en el fondo de nuestras conciencias. ¿De qué te sirve a ti el haber contemplado el mundo con tanta avidez, el haber sostenido el cuerpo joven de ella en tus brazos, el haber partido a la guerra como si fuera una vocación? ¿Tal vez hasta a ti te embriagó la elevada misión y tu posición en la vanguardia y la idea de que tal vez tu destino fuera el sacrificio? Muerto ¿por quién? Los vivos que tanta prisa tienen, los vivos que se han acostumbrado a la guerra como quien se acostumbra a un ritmo de vida ajetreado, los vivos que no creen que ellos vayan a tener que morir, esos ya no se acuerdan de ti. Es como si tu muerte no solo hubiese dado por terminada tu vida, sino que también la hubiese anulado. Por un tiempo, muy poco, aún permanecerás en la lista de furriel como el patético objeto de un discurso necrológico, pero tú, el hombre, ya no existes, y es como si nunca hubieses existido. Lo que está allí abajo no es más que carbono y sulfito de hidrógeno, tapado por los harapos de un uniforme; a eso es a lo que llamamos muertos"

Peter Englund (2011:370-371). 

La belleza y el dolor de la batalla

'LA GATA SOBRE EL TEJADO DE ZINC' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest vespre, al CineClub La Ràpita, us hem preparat un clàssic de l'època daurada de Hollywood. 'La gata sobre el tejado de zinc' (1958) dirigida per Richard Brooks compta en el seu repartiment amb dues estrelles indiscutibles de l'època: Elizabeth Taylor i Paul Newman.

El film es l'adaptació de l'obra de teatre d'un dels dramaturgs més rellevant dels EUU: Tenessee Williams; que l'any 1955 es va emportar el Premi Pulitzer amb aquesta obra (premi que ja havia guanyat l'any 1947 amb Un tranvía llamado deseo). L'obra de teatre ha estat representada infinitat de vegades a Broadway amb les actrius i actors de cada generació; la darrera ocassió amb Scarlett Johanson i Benjamin Walker, per exemple. Representada, també, a la península amb els rosters d'Aitana Sánchez Gijón, Carme Elías, Carmelo Gómez o Eusebio Poncela.

És la història de la família Pollitt, benestant i propietaris d'una plantació de cotó en el Misisipi. En motiu de l'aniversari del patriarca la família es reuneix, per a celebrar l'aparent recuperació d'aqust d'una malaltia terminal. El que semblava una família feliç ens adonem que té problemes ocults i crisis per a resoldre....i afloreixen en aquesta trobada familiar. El conflicte es concentra en els dos fills de la família amb estils de vida contraposats: per un costat, Gooper pare de família nombrosa amb muller embarassada i Brick i Maggie -Newman i Taylor- sense fills amb greus problemes de parella agreujat per l'alcoholisme d'ell. A tot plegat se li uneix el futur de l'herència...

L'obra i el film aborda temes recurrents en la literatura de l'autor, com la cobdícia, la decadència, les costums socials, el desig sexual o la mort en un entorn de conflictes familiars i de parella.

El film que gaudirem avui és la versió de Ricard Brook, director de A sangre fría (1967) o Lord Jim (1965). Existeixen dues versions televisives amb Natalie Wood i Robert Wagner el 1976 i amb Jessica Lange i Tommy Lee Jones el 1985.

El film que ens ocupa va estar nominat a 6 Oscar però no en va guanyar cap i la traducció seria 'La gata sobre el tejado de zinc caliente', però fruit de la censura el mot 'caliente' va 'caure' del títol. Van ser candidates a protagonistes femenines: Lana Turner, Vivien Leigh o Grace Kelly; i el de masculí: Ben Gazzar i Elvis Presley.

Es tracta d'una bona visita al cinema clàssic de Hollywood, al cinema de les grans estrellles, en un film amb pocs personatges simpàtics o amables, amb diàlegs i situacions punyents però amb una bona radiografia del sistema familiar i de costums del sud dels EEUU.

Avui, a les 20:00 a l'Auditorio Sixto Mir.

PRENDREM NOUS CAMINS....

 

PRENDREM NOUS CAMINS

lluny de les velles idees,

lluny dels somnis on l'amor

ho era tot i essent-ho tot,

presagi també del fracàs,

visió exacta del pas fatal.

Rafael Haro (2011:13). Els crisantems

'NO ES PAIS PARA VIEJOS' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest diumenge, els germans Coen entren al CineClub La Ràpita. Ja tocava! Els responsables més brillants del cinema negre contemporani nordamericà havien de tenir el seu espai en el nostre CineClub.

Els germans Joel i Ethan Coen, l'any 2007, estrenaven la seva pel·lícula número 12 de les 18 que porten realitzades. Tot i que per a bona part de la crítica les primeres pel·lícules són les millors de la  filmografia d'aquests germans, per a 'No es país para viejos' es van emportar 4 Oscar (de les 8 nominacions que tenia): a Millor Film, Direcció, Millor Actor Secundari a Javier Bardem (el primer actor espanyol en aconseguir-lo) i Guió Adaptat (fins aquell any els Coen només havien guanyat el de Millor Guió l'any 1996 per Fargo).

Des de que van debutar com a directors amb Sangre Fácil (1984), els germans Coen es van erigir com un dels directors-autors més rellevants dels EEUU, en que la majoria de films estan escrits per ells. El seu cinema es caracteritza per la barreja de gèneres, històries complexes, personatges excèntrics, amb aire de literatura, violència i humor negre. 

El film que ens ocupa és una adaptació del llibre de Cormac McCarthy però que els germans Coen se l'han pogut portar al seu terreny en contingut i forma. Plantejant-nos un thriller amb aires de western modern intens  i violent com és habitual en la casa Coen. La història és la clàssica trobada de maleta carregada de diners i les conseqüències que aquest fet desencadena.

Amb Josh Brolin, Tommy Lee Jones, el toc còmic ddel personatge de Woody Harrelson i, sobretot, amb un Javier Bardem interpretant un dels papers més inquietant i estrany de la seva carrera i per a molta gent l'ánima indiscutible del film.

Per al que escriu no es tracta de la millor pel·ícula dels germans Coen, per davant estan: Fargo, Barton Fink o Muerte entre las flores; però sí que té l'estil dels Coen i està per damunt de qualsevol altra peli que tingueu ara mateix a la cartellera. Rodada a Texas i plena de paisatges desèrtics, el film té un caire nostàlgic i dur; amb menys ironia que en d'altres films dels germans Coen, el film aborda temes com la soledat, la vellesa o la maldat. Els Coen són els que millor ens ofereixen una radiografia de la societat nordamericana: decadent, classista, individualista i violenta... els EEUU és una país per a joves sense escrúpols.

Després de 18 pelis junts, els germans Coen, l'any 2019 van anunciar que començarien a realitzar projectes per separat: la tragèdia de Macbeth Joel (2021) o Dos chicas a la fuga Ethan (2024) ... sense arribar al nivell brillant de les seves produccions conjuntes.

Aquesta tarda podreu gaudir de 'No es país para viejos' dels germans Coen amb un Anton Chigurh (amb la cara de Javier Bardem) antológic.

LES MILLORS PELIS I SERIES DE 2024

 

Com cada gener toca fer repàs de tot allò que hem vist al llarg de l'any passat. Ja sigue pel·lícules com sèries, ja siguen produccions actuals com a antigues. Enguany no hem fet récord i estem una mica per sota de l'any passat però per sobre dels darrers dos anys. És a dir, enguany he vist 500 produccions (el 2023: 519; el 2022: 358 i el 2021: 459) i estan totes referenciades en el meu espai personal de FilmAffinity (podeu clicar per veure la llista sencera).

Aquí podeu veure una gràfica amb l'evolució de pelis/sèries vistes cada any durant els darrers 8 anys (que és quan vaig començar a fer-ne registre).

La plataforma FilmAffinity permet inventariar, en llistes pròpies, les pel·lícules i sèries que has vist i pots puntuar de 0 a 10. Cap ha arribat a 10 i cap ha arribat a 0. Enguany tinc la sensació de que les millors pelis les he vist al final d'any: meravelles com Emilia Perez o Nosferatu, per exemple.

Tot seguit us faig la llista de les millors pelis (ordenades per any d'estrena), a les que he posat un 9 de puntuació:

Emilia Perez (2024)

Nosferatu (2024)

Conclave (2024)

Civi War (2024)

No Other Land (2024)

Furiosa: de la saga Mad Max (2024)

Dune: Parte Dos (2024)

Del revés 2 (2024)

El 47 (2024)

A different man (2024)

Meanwhile on Earth (2024)

Chain reactions (2024)

Una ballena (2024)

Maldoror (2024)

2073 (2024)

Corazones rotos (2024)

Bodegón con fantasmas (2024)

Rivales (2024)

Made in England (2024)

Here (aquí)(2024)

Yo capitán (2023)

Little Girl Blue (2023)

La zona de interés (2023)

Perfect Days (2023)

Vidas pasadas (2023)

Mil uno (2023)

Mientras seas tú (2023)

Que nadie duerma (2023)

Dogman (2023)

Ryuichi Sakamoto: Opus (2023)

Green border (2023)

The Fire Within: A Requiem for Katia and Maurice Krafft (2022)

Benediction (2021)

Folk Horror: Bosques sombrios y dias de embrujo (2021)

La historia del cine: nueva generación (2021)

Soul (2020)

Beginning (2020)

Wolfwalkers (2020)

La mujer de la montaña (2018)

Cafarnaúm (2018)

La donzella (2016)

La ciudad de las estrellas (2016)

Aunque tu no lo sepas (2016)

Sunset song (2015)

Love (2015)

La mirada del silencio (2014)

30 años de oscuridad (2011)

Midnight in Paris (2011)

Fake orgasm (2010)

I'm not there (2007)

The Fall: El sueño de Alexandria (2006)

Armonias de Werckmeister (2000)

El show de Truman (1998)

El profesional (Leon)(1994)

Pesadilla antes de Navidad (1993)

Un lugar en el mundo (1992)

Twilight (1990)

Mauric (1987)

El declive del imperio americano (1986)

Shoah (1985)

Masacre. Ven y mira (1985)

Ocaña, retrato intermitente (1978)

Tiburón (1975)

La matanza de Texas (1974)

El espíritu de la colmena (1973)

La caída de los dioses (1969)

El silencio (1963)

Te querré siempre (1954)

To kill a Child (1953)

Historia de un vecindario (1947)

Detour (1945)

El hombre de la cámara (1929)

La carretera fantasma (1921)

Pel que respecta a les millors sèries (ordenades per any): 

The Penguin (2024)

Como cazar a un monstruo (2024)

Ripley (2024)

Carol y el fin del mundo (2023)

Such brave Girls (2023)

Samurai de ojos azules (2023)

Exterior noche (2022)

Patrick Melrose (2018)

Pel que respecta a les pitjors pelis , aquelles que tenen menys de 5 punts són:La monja II (2023), Summertime (2012), 100 yards (2023), Dragon Dilatation (2024), Skinamarink (2022), Disco Ibiza Locomia (2024), Lego Star Wars Vacaciones de Verano (2022), Luna (2024).

SRA. MARISA PAREDES

 

1946-2024

En els darrers temps, la vam identificar molt com a 'chica Almodóvar', però la sra. Paredes -que va morir el mes passat- era molt més. Una de les actrius amb la carrera més solvent de la península. La sra. Maria Paredes és una gran dama de la interpretació. Participant en més de 75 pel·lícules, 80 séries de televisió i més de 15 obres de teatre.

La sra. Maria Luisa Paredes Bartolomé va néixer i morir a Madrid. De ben petita ja es va interessar per la interpretació  iniciant estudis en el Conservatori i a la Escuela de Arte Dramático. L'any 1960 -amb només 14 anys- va participar en la seva primera pel·lícula: Esta noche tampoco (de José Osuna) i 091 Policía al habla (de José María Forqué); l'any següent ja va debutar en el teatre i va començar a participar en el programa teatral de televisió Estudio 1. Entre les dècades de 1960 i 1970 els seus papers en el cinema foren d'actriu secundària en films de géneres diversos: des de comèdies amb Marisol a spaghetti westerns; va ser l'any 1980 amb Opera prima de Fernando Trueba, el seu punt d'inflexió i el principi del reconeixement de l'actriu en el cinema.

L'altre gran punt d'inflexió fou l'entrada en l'univers Almodóvar amb Entre tinieblas (1983) i després vindrien Tacones lejanos, La flor de mi secreto, Todo sobre mi madre, Hable con ella o La piel que habito. Va ser gràcies a Almodóvar que va tenir accès al mercat internacional  i la seva professió l'ha portat a treballar a França, Mèxic i Itàlia, participant en films com: La vida es bella de Benigni, Profundo carmesí de Ripstein, Tres vidas y una sola muerte de Ruiz, Jonás y Lila de Tanner, El espinazo del diablo de Del Toro, Espelho magico de Oliveira, entre moltes altres.

La seva trajectòria en el cinema la va fer treballar amb gairebé tots els directors de la seva època: Jesus Franco, Fernando Fernan Gómez, Gonzalo Suárez, Jose Luís Borau...  però també era una actriu encantada en donar suport a directors novells, treballant amb Agustí Villaronga, Felipe Vega, Xavier Villaverde, Pablo Malo, Jaime Rosales o Lluís Miñarro (en el film que s'estrenarà aquest any que comença). 

Del 2000 al 2003 va ser la presidenta de la Academia del Cine Español en l'època convulsa de rebuig dels professionals del cinema a la Guerra d'Irak.

La sra. Paredes va ser premiada aquí (Goya, Astorga, Gijón, Málaga, Fotogramas, Melilla) i allà (París, Nova York). Tot i que el Goya que va rebre va ser l'honorífic, moltes vegades nominada però cap vegada premiada per alguna de les seves interpretacions.

La seva era una presència elegant, sensible, felina, contundent i dura. Amb aires moderns i actitud que podia encaixar en els melodrames més intensos o en la comèdia més afilada... sens dubte una gran dama de l'escena teatral i del cinema.

Va morir el 17 de desembre de l'any passat quan tenia 78 anys.