29M

El Cuarto Estado (1901) de Giuseppe Pellizza

Música: Romanzo (Nino Rota, BSO Novecento-1900)

SR. JEAN GIRAUD, MOEBIUS

(1938-2012)

Moebius és un dels dibuixants de còmic europeu de referència. El sr. Giraud era diversos persones en un: en els seus inicis, de traç més realista en creacions com Blueberry (signat per Gir) –als anys ’60-; després, en un endinsament en la ciència-ficció i atmosferes oníriques a partir dels ’70 que li donaria el reconeixement mundial i l’enviarien a Hollywood. Allà col·laboraria amb el guru de la psicomàgia –Alejandro Jodorowsky- i intentaren portar al cinema Dune (no ho aconseguiren) i junts crearen la saga Incal. Moebius col·laborà en la concepció gràfica d’Alien i detectable és la seva presència en films com Abyss, Tron, Willow o El Quinto Elemento.

Nascut el 1938, en un barri de les rodalies de París, visqué a casa dels seus avis, als 12 anys va començar a dibuixar i als 25 va publicar la sèrie de Bluberry. Fins llavors, es feia dir Gir però després de diverses visites a Mèxic (fruit de la màgia d’aquells país i, també, de substàncies al·lucinògenes) nasqué un nou artista: Moebius. A partir d’aquí alflorarien l’inconscient, els entorns surreals i de somni tan caracterísitc de l’estil Moebius. Ell ha permés que el món del còmic obri els seus horitzons, es torni  màgic, il·limitat en la fantasia... i també a la sensualitat, destacables són les col·laboracions amb Milo Manara.

Amb 73 anys ens deixa un autèntic mestre del còmic, un mag del dibuix.

PESCANT SERIES DE TV (6): AMERICAN HORROR STORY

_

Això és un no parar! Etiquetar el moment que està vivint la producció televisiva d''época daurada' és quedar-se curt. Ens van arribant, de forma imparable, productes interessants als que costa molt no donar-los-hi una ullada o no enganxar-s'hi directament!.

Aquesta nit -a Cuatro (23:15)- vinguda de la FOX s'estrena AMERICAN HORROR STORY, una nova sensació que arriba envoltada de polèmica davant l'enfrontament entre els fanàtics i els detractators.

Aquí teniu uns pocs elements de la sèrie: flascons en conserva amb òrgans humans, un violí tocat a la panxa d'una persona, un individu totalment enfundat en un vestit de làtex negre, una cadira que es mou, una anciana que es transforma en un 'pornoxaxa' gòtica, una veïna Sindrome de Down que no pot deixar de riure o un adolescent que explica com tallar-se les venes correctament... tot plegat és d'un deliri que Twin Peaks (àvia d'aquesta sèrie) queda de l'alçada d'un capítol de Pocoyó. Una de les frases promocionals és: "Delirio sexual en la casa encantada" o també podria ser benvinguts a la ment de Marilyn Manson.

Sí, amics i amigues, American Horror Story no és un proposta per a tots els públics, és quelcom extrem... però aconstumats/des a veure com se't mengen els zombis els budells... voleu dir que no l'aguantarem?? :P

Aquesta proposta no deixarà a ningú indiferent. Del creador de Nip/Tuck o Glee, el sr. Ryan Murphy s'ha marcat l'objectiu d'incomodar l'espectador en cada nou capítol. No busqueu en ella una narració linial i convencional perquè no la trobareu, més aviat es tracta d'un bombardeig visual... això sí, d'una potència acalaparadora!!! (aquí està una de les principals crítiques a la sèrie: molta imatge i poca consistència en els guions).

El punt de partida de la història és mega-conegut: la família Harmon estrena casa i aquesta és l'autèntica protagonista de la sèrie; la parella protagonista està passant per una crisis de parella arrel de la infidelitat d'ell després d'un avortament d'ella... ja teniu prou elements per a que la casa malsana i perversa els fagocitini i els hi retorni en forma de deliris visuals. Interessant la presència de la sra. Jessica Lange, difícil de veure últimament.

Aquí us deixo el tràiler... què? ens apuntem?

UN CALGARY 88... PER A COMENÇAR LA SETMANA!!

_

Avui ens hem aixecat musicals!! I questa és una d'aquelles cançons que t'animen a començar la setmana. Lamparetes és un GRAN disc dels Antònia Font i Calgary 88 una de les més rodones. El vídeo que il·lustra la peça és una delícia animada protagonitzada per les cares d'Ana Fernández Villaverde i David Rodríguez (membres de La Bien querida i van versionar productes de neteja en el disc-homenatge als Antònia Font).

Bona setmana!!

_

SR. RALPH McQUARRIE

(1930-2012)

Fa poc dies moria aquesta senyor, que de ben segur que pel nom no us fa pensar en ningú però ell fou el responsable de que la saga Star Wars tingués el disseny que va lluir...

El sr. McQuarrie era dibuixant professional, seguint les passes del seu avi i la seva mare. Va nèixer el 1930 a Gary (Indiana-EEUU) i estava graduat en Il·lustració per l'Art Center School de Los Angeles, el lloc on vivia des dels anys '60. Havia treballat com a il·lustrador per a la Boeing Aircraft Company, la NASA o la CBS.

El sr. George Lucas el contractà per a que donés forma i plasmés en imatges el guió que tenia preparat d'Star Wars. Així, el sr. McQuarrie fou el dissenyador del planeta Tatooine, Coruscant, de la quarta lluna de Yavin, de les naus de caça, de l'icònic casc de Darth Vader; ell donà forma a C-3PO, R2-D2 o Chewbacca. Va col·laborar més intensament en la trilogia inicial d'Star Wars (1977-1983) i com a assessor en la segona (1999-2005). Va col·laborar amb el sr. Spielberg a l'hora de donar forma en el disseny de Encuentros en la tercera fase (1977) o en la nau espacial d'E.T. (1982).També aportar la seva creativitat a Cocoon (1985) de Ron Howard.

El món Star Wars no brillaria com ho fa, encara ara, 35 anys després, sinó fos per la feina d'aquest creador ... que la força l'acompanyi!

DESCOBRINT ELS TINDERSTICKS

Feia temps que us voliar parlar d'ells però no trobava el moment, fins que arrel de l'actuació d'ahir al Casino l'Aliança de Barcelona i el llançament del seu nou disc he trobat l'excusa perfecta. Aquest xicots van arribar a les meves orelles gràcies a la meva amiga blogaire Laura (i gran fotògrafa!), és un dels seus grups musicals preferits.

Els TINDERSTICKS van nèixer a Nottingham l'any 1991 i són força gent: Stuart Ashton Staples (veu, guitarra i melòdica), Dickon James Hinchliffe (guitarra, violí, piano i arrangaments de corda i vent), Neil Timothy Fraser (guitarra i vibràfon), David Leonard Boulter (teclats i repercussions), Alasdair Robert De Villeneuve (bateria, percussions i trompeta) i Mark Andrew Colwill (baix).

El primer single fou Patchwork (1992) i en el segon, Marbles (1993), la premsa britànica ja els va prestar atenció i en destacar el seu valor i potencial. Els primers LPs: Tindersticks I (1993) i Tindersticks II (1995), i en directe: The Bloomsbury Theatre (12.3.95) que va rebre l'aplaudiment de crítica i públic ... el tercer d'estudi, però, Curtains (1997) no va satisfer les expectatives; abans, però, van estrenar-se en la composició de BSO a Nenette et Boni (1996). Amb el seu quart treball, Simple Pleasure (1999), van revaloritzar-se mitjançant una col·lecció de cançons ràpides i directes, per simple plaer, com el seu nom indica.... s’aproximen a terrenys de soul, que continuaren el seu següent treball: Can Our Love... (2001).

L'estil dels Tindersticks és força eclèctic: partint del pop, afegeixen arranjaments orquestraks, jazz i soul, la veu profunda i aires de crooner del cantant i l'ús d'una gran varietat d’instruments: carilló, vibràfon, violí, trompeta, fagot o òrgan...

Amb el disc Waiting For The Moon (2003), el grup opta per temes més introspectius i melancòlics. En el 2005, el sr. Staples (la veu del grup) decideix gravar 2 treballs en solitari, animant els comentaris de que els Tindersticks s’abocaven a la seva desaparició. Certament, vingueren anys de poca activitat, feren pocs concerts, i els treballs en solitari o amb altres formacions d'alguns dels membres de Tindersticks... evidenciaren que la banda passava un moment inestable.

En el 2007 editen un recopilatori i començaren a treballar en el (per a sorpresa de molts!) seu nou disc: The Hungry Saw (2008) i després Falling Down a Mountain (2010). Pel camí, s'havien perdut alguns del membres i Tindersticks va quedar reduit a 3 (Boulter/Fraser/Staples). Mentrestant, Tindersticks ha col·laborat en BSO per a films de Claire Denis i l'any passat eidtaren una impressionant recopil·lació de 5 CDs a Claire Denis Film Scores 1996-2009 (molt recomanable per a entrar de ple en l'atmòsfera d'aquest grup).

Aquest any  2012 l'hem començat amb bones notícies per als 'tinderstickians': THE SOMETHING RAIN, el nou disc; i el pas del grup per Barcelona per oferir el seu directe...

Les seves són peces melancòliques, molts sovint obscures, tristes... atmosfèriques i embolcallants, les seves són -més que cançons- estats d'ànim....

UN CORTADO

_

Esta mañana, en la barra del bar, tres desayunar un trozo de tortilla de patatas y una caña de Cerveza, pido un cortado. La dueña toma un vaso pequeño, lo pone en la cafetera y, cuando queda casi lleno de café, lo aparta, lo sitúa en uno de los platitos que tiene en la barra y va añadiendo leche, hasta llegar al borde. Sólo que pusiese una gota más, rebosaría.

Entonces coloca en el plato un sobrecito de azúcar y una cucharilla, me lo acerca todo con una sonrisa, se da media vuelta y deja la jarita de la leche junto a la cafetera.

Quito del plato la cucharilla y el azúcar y los dejo sobre la barra. A continuación cojo el vaso y vierto parte del cortado en el plato, hasta que queda lleno. Entonces dejo el vaso sobre la barra, verifico que al cortado le falta ahora cosa de centímetro o centímetro y medio para llegar al borde, rompo el sobrecito, vierto el azúcar dentro del vaso y lo remuevo con la cucharilla.

Tras servir un trozo de tortilla de patatas a otro cliente, la mujer repara en el plato lleno de cortado y me pregunta:

-       ¿Qué pasa?¿Se le ha derramado…?

-       No –le digo-. Como el vaso estaba lleno hasta el borde, era imposible echar el azúcar y removerlo sin que se derramase y quedase todo hecho un asco, empezando por las paredes del mismo vaso. Por eso he vertido un poco dentro del plato antes de empezar a remover, para poder hacerlo.

Con cara de no acabarde entenderlo, la mujer asiente ligeramente con la cabeza. Es un gesto similar al que veo en muchas caras desde que, hace un par de semanas, decidí hacer eso mismo cada vez que me traen un café, un cortado, un café con leche –lo que sea- tan lleno que no hay manera de remover el azúcar sin que el líquido se vierta. ¿Nunca han ido ellos a otros bares y se han encontrado en esa misma situación, con vasos tan llenos que no hay manera de remover el azúcar? Entonces, ¿por qué lo hacen?¿Creen de esa forma el cliente dirá: “Qué generosos son, no escatiman la leche del cortado…?” ¿En algún momento de sus vidas profesionales se ponen en la situación del cliente? Es evidente que no, y que es por ese mismo motivo que, cuando a veces pides pan con tomate y anchoas, te traen las anchovas –de l’Escala, excelentes-  abiertas, limpias y a punto de comer… pero con la cola intacta. ¿Qué pretenden? ¿Qué te comas las colas de las anchoas? Si al menos te trajesen un tenedor y un cuchillo, pues uno mismo se pondría a la tarea de quitarlas, pero es que no se traen ni tenedor ni cuchillo. ¿No prevén que, si quiere comérselas, el cliente tendrá que arremangarse y arrancarlas con los dedos?Pasa los mismo con los bocadillos de lomo embuchado, de mortadela, de butifarra o de chorizo.Tienes que separar las dos mitades del pan y empezara quitar la piel de todas y cada una de las rodajas de lo que sea que hayas pedido –para luego volver a montarlo, ya sin pieles-, de modo que se pasa uno más tiempo quitando pieles que desayunando. Eso sí: tanto a la llegada como a la salida, infinidad de sonrisas de supuesta cortesía.

 Quim Monzó

a Seré Breve

del Magazine de La Vanguardia del 15/01/12

(Foto: RaMGoN)

THE FANTASTIC FLYING BOOKS... OSCAR'12

The Fantastic flying books
of Mr. Morris Lessmore

Aquest agradable, nostàlgic i emotiu curt va guanyar el premi Oscar al millor curtmetratge d'animació en la passada edició d'aquests premis. Es tracta del debut en la direcció dels srs. William Joyce i Brandon Oldenburg, ambdós, però, ja havien tingut experiència en el cinema d'animació o infantil: el sr. Joyce com a productor i guionista de Descubriendo a los Robinsons o Robots, per exemple; el sr. Oldenburg com tècnic d'efectes especials i departament artístic de: Spy Kids 2, Mr. Magorium y su tienda mágica o Robots, per exemple.

The fantastic flying books of Mr. Morris Lessmore, ja ho heu vist, és un claríssim homenatge al món dels llibres i la lectura. Potser un pèl massa ensucrat i emtoiu però hi ha moments en la vida que et bé de gust veure 'cosetes' dolces i d'aires cursis... gaudiu-lo !

PESCANT SERIES DE TV (5): THE KILLING / FORBRYDELSEN

_

Els remakes estan arribant a uns nivells tremendos, jo crec que arribarà un moment que faran remakes abans de que surti el producte original, trencant totalment les barreres de l'espai/temps :P

El cas que us vull comentar és la d'una sèrie danesa (Forbrydelsen) que té -simultàniament- el seu remake als EEUU (The Killing), la convivència en l'emissió d'original i còpia és quelcom sorprenent i que convida a fer, inevitablement, comparacions. I, alhora, en ambdós projectes, els ressons de Twin Peaks són inevitables... (sí, Vane, avui en parlem ;)

FORBRYDELSEN

La detectiu Sarah Lund ha demanat traslladar-se del Departament de Policia de Dinamarca al de Suècia i compta les hores que hi falten... però l'aparició d'una adolescent morta en el porta-equipatges d'un cotxe la motivarà prou per a investigar el cas. Un dels atractius és que el temps narratiu és un dia per episodi... to fosc i atmòsfera enrarida serveix per a fer-nos un retrat de la societat danesa. La sèrie (iniciada l'any 2007) està en la tercera temporada.

THE KILLING

Una jove inspectora ha d'investigar l'assassinat d'una adolescent en el seu darrer dia de feina. Els sospitosos són molts i estan relacionats. Es tracta d'una sèrie (iniciada l'any 2011) amb l'atmòsfera de David Lynch (i la pregunta 'qui va matar Rosie Larsen, és evident) però amb la racionalitat i la lògica d'Agatha Christie (i ja està bé perquè, massa sovint, amb el sr. Lynch ens perdiem). Ha estat nominada a diversos premis Emmy i rellevants són l'actriu en el paper d'investigadora (Mireielle Enos) i la de la mare de la jove assassinada (Michelle Forbes). Estan en la segona temporada.

Les diferències són que el remake aposta per un argument de llarg recorregut mentres que l'original proposa un cas per temporada; i en la versió danesa, s'insinuen situacions polítiques i socials de Dinamarca (en la segona temporada hi ha una segona trama centrada en el primer ministre, per exemple).

Aquí teniu els dos tràilers ... compareu vosaltres.

SR. ENRIQUE SIERRA

_

(1957-2012)

La seva cara marcada per la vida era el rostre d'una 'movida' que tenia en les bandes i cançons en les que va participar tot un referent. Ell tingué un paper fundacional en l'anyorat Radio Futura. La seva presència, la seva feina, és indestriable de la música que s'ha fet a la penínsul·la des de la transició fins als '90, passant per la riquesa dels '80. Moltes són les etiquetes que envolten la trajectoria del sr. Sierra: Curiositat, transgressió, feina col·lectiva, provocació, punk i fashion victim...

L'any 1977 va participar en la creació de Kaka de luxe amb Olvido Gara (Alaska), Fernando Márquez, Manolo Campoamor (El Zurdo), Carlos Berlanga i Nacho Canut... un equip de mestres de molta de la música que es fa actualment. Fou un grup que no durà massa però que plantà la llavor de dos grups musicals imprescindibles: Alaska y los Pegamoides (i, després, Dinarama...fins arribà al viu Fangoria) i Radio Futura.

El sr. Sierra (Kike) es va unir als germans Auserón (Santiago i Luis), Herminio Molero i Javier Pérez Grueso per a edificar un grup que estigué 14 anys dalt de l'escenari i construí un monstre magnètic de l'escena com és Santiago Auserón (que acabaria sent Juan Perro i tantes i tantes altres coses).... les seves cançons són autèntics himnes, cançons amb ressons punks però domades, peces màgiques com: La estatua del jardín botánico, Escuela de calor o La negra flor.

Amb els anys passaren del punk al rock llatí fins arribar a un dels seus discs que més m'ha calat: Tierra para bailar (1992), any en que es va desfer el grup, una revisió dels seus èxits en clau llatina . Enrera quedaven maratonianes gires i un disc en directe gloriós... el sr. Kike Sierra va treure un disc en solitari: Mentiras (1995),  va crear Enrique Sierra y los Ventiladores i el projecte Klub (amb la seva parella Pilar Roman i Luis Auserón)... i, sobretot, va treballar com a productor musical, que és al que s'ha dedicat aquests darrers anys ...

Recordem clàssics?

MIRO. L'ESCALA DE L'EVASIO A LA FUNDACIO MIRO

Abans de que finalitzi (el proper diumenge, 18 de març) cal anar a la Fundació Miró a veure una de les millors exposicions del sr. Joan Miró en anys. Hi ha tan de Miró en aquesta exposició que és de visita obligada, des de l'exposició antològica de 1993 (any del seu centenari) no s'havien vist tantes obres juntes i tan importants de l'artista. 170 obres: pintures, escultures i obra sobre paper. Organitzada amb el suport de la Tate Modern de Londres, quan marxi d'aquí anirà al National Gallery of Art de Washington.

MIRO. L'escala de l'evasió, obre el seu recorregut amb la representativa La Masia, una de les obres més coneguda i reconeguda de Miró (si cliqueu als enllaços dels títols que anomeno podeu veure les obres que vaig anomenant).

A banda de ser una retrospectiva exhaustiva aquesta exposició vol mostrar al públic el compromís amb la realitat i els fets històrics que li va tocar viure a l'artista i que està més present en la seva obra del que podem pensar inicialment. Certament, a nivell popular, la imatge de l'obra de Miró està pròxima a l'art primitiu, infantil, al joc de colors i traços gruixuts...als ulls dels crítics es tracta de transformar allò quotidià en poesia. En qualsevol cas, un artista com Miró "els més surrealistes de tots nosaltres" -segons André Breton,- ens fa pensar més en un món de somni, de quelcom irreal, d'evasió que no pas de compromís, revolta, lluita o enfrontament. Aquesta exposició trenca aquest tòpic per a mostrar-nos tota aquella obra compromesa:

- la més coneguda el cartell Aidez l'Espagne (1937), un clàssic del crit d'ajuda a la causa republicana que els artistes van fer cap a una Europa 'sorda'.   

- les sèries Constel·lacions (1940-41) i/o Barcelona (1939-44), que són la resposta pictòrica al sofriment i patiment que es vivia a l'Espanya franquista;

- a Nature morte au vieux soulier (1937), pintada mentre Picasso pintava el Gernika;

- a L'esperança del comdemnat a mort, dedicat a Salvador Puig Antich.

I és que Miró no és només l'artista de les formes simples i colors vius, l'obra mironiana és més que tot això.

"Durant aquests anys tràgics no he deixat de treballar ni un sol dia, gràcies a això he pogut conservar l'equilibri; gràcies a la feina he pogut mantenir-me dempeus, d'una altra manera m'hauria enfonsat i hauria estat la catàstrofe",  (1945, l'any que pintaria Femme rêvant de l'évasion).

EL CIUTADA K FA 4 ANYS !!!

_
Ai, amics i amigues, avui és l'aniversari d'aquest blog, el Ciutadà K avui fa 4 anys. Ens fem grans! Mantenir 4 anys de publicació continuada, d'actualització diària, és motiu de celebració. Aquest 4rt any, com cada any, també es mereix el seu anàlisi d'activitat que us detallo tot seguit. Això és el que ha passat a can Ciutadà K del 12/03/11 al 11/03/12. 

D'entrada he publicat menys entrades que l'any passat: 210 posts (2010: 293; 2009: 251; 2008: 243). El febre actualitzador ha minvat una mica, tot i això s'intenta que sigui, almenys, una actualització diària.

Com us comentava l'any passat, el petit Ciutadà K (és que només té 4 anys, angelet!!) s'ha començat a relacionar amb el món i ha aconseguit amiguets i amiguetes cibernàutics dels i està molt content!!. Certament, si mirem la columna del amics i amigues, veiem que als 4 anys ja comença a ser edat de relacionar-se amb els altres, compartir interessos... el que s'entén per fer amics, vaja! a banda dels que ja teníem n'hem afegit de nous com PINPILINPAUXAK, PATIDIFUSIO, DIES DE CARRETERA, AILLAT I LLUNYA  i, el darrer amiguet, EL CINEFOIDE .

Com ja vam comentar l'any passat, en el moment que vam fer amics/gues blogaires el nombre de visites es dispara i continua pujant: aquest 2011 n'hem tingut 29.219 (2010: 19.314; 2009: 3.996; 2008: 1.569). Això significa una mitjana de 80 visites diàries que no està gens malament. Moltes gràcies per la vostra visita ... sigueu anònims o coneguts!!!

El que sí que s'ha mantingut és la tendència a reduir-se el nombre de comentaris, això vol dir que hi ha moltes visites silencioses ... 580 comentaris aquest any (2010: 1.154; 2009:1424;2008: 1812).

El rànking de post més visitats -podeu clickar per coneixe'ls- són:

1. AL SR. JESUS FERRE: UN MOTOR D'IDEES: 227 visites (29/01/12)

2. AVUI: 10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA: 198 visites (15/03/11)

3. LA VIDA SECRETA DE MARILYN MONROE: 151 visites (20/01/12)

4. EL BIGOTI VERMELL EL NOU DISC D'ANNA ROIG: 119 visites (10/05/11)

5. RAP: 118 visites (05/04/11)

I el rànking dels que han provocat més comentaris:

1. AVUI: 10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA: 20 comentaris.

2. LOSTMANIA (13): L'ERA POST-LOST: 14 comentaris.

3. LA SRA.ISABEL COIXET I LES SEVES POLAROIDS: 13 comentaris.

4. DE VIDA (36): TOT ESPERANT ABRIL: 12 comentaris.

·

I això és tot el que ha estat aquest darrer any a can Ciutadà K, aquí continuem un any més ... espero les vostres visites i comentaris... per molts anys!

 

amics i amigues, GRACIES PER LA SEVA VISITA !!! 

SUPEDITAR AQUESTA VIDA A UNA ALTRA VIDA SUPERIOR... ES IMMORAL

_

Ja no és monjo budista?

No. Vaig estudiar textos tibetans, vaig meditar, vaig veure deu anys de castedat i pobresa: vaig ser monjo budista. Però avui visc com un home laic i casat.

Per què va penjar la túnica?

Em vaig enamorar a Corea d'una monja budista francesa, ens vam casar... i avui vivim a França: promovem un budisme laic.

Budisme laic?

Un budisme no religiós, desposseït de creences i mites: no necessito creure en la reencarnació, el karma...

Què diria Buda si aixequés el cap?

Ho aprovaria! Els seus ensenyaments han estat mistificats: els han incrustat aspectes religiosos que són del tot aliens a Buda.

Vostè ha separat el gra de la palla?

Dessacralitzo el budisme! Com el filòsof italià Vattimo dessacralitza el cristianisme.

Admirable Gianni Vattimo.

Molts budistes repudien aquesta dessacralització i m'insulten i amenacen per internet. Han divinitzant l'humaníssim Buda!

I vosté el desdivinitza i rehumanitza?

Buda es va burlar dels dogmes religiosos, va ridiculitzar el teisme sacerdotal de la tradició brahamànica i va mostrar com viure amb dignitat individual i col·lectiva.

Què més sap amb certesa de Buda?

Contemporani de Sòcrates, va nèixer a l'Índia el 480 a.C., fill d'una família rica. Als 28 anys va tenir un fill, Rahula, i es va apartar de la seva comunitat i la seva família durant sis anys de retir ascètic i meditatiu.

Per a què?

Per assolir la comprensió plena del patiment humà.

Amb quin objectiu?

Aprendre a viure plenament.

Què és viure plenament?

Viure aquí i ara! O sigui, viure alliberat d'hàbits insconscients i cotilles emocionals: viure alliberat de la por del dolor, la malaltia, la vellesa i la mort.

Això és viure il·luminat?

Buda significa despert.

I així evitarem reencarnar-nos?

Buda no s'entreté amb això, ni amb si l'univers té principi o fi, o si és finit o infinit, o si ment i cos són el mateix...

Ni del que passa després de la mort?

Buda no s'ocupa d'això, ja l'hi dic...

No hi ha transcendència en el budisme?

No hi ha metafísica. Buda ensenya ni més ni menys! com viure aquí i ara. Li sembla poc? Com els filòsofs grecs antics. Buda articula un art de viure. No proposa creure, proposa actuar.

I això del karma? I del cicle de reencarnacions?

Incrustacions religioses de l'entorn indi: són interpretables simbòlicament, no les interpretem literalment.

Interpreti-me-les, sisplau.

Karma significa acció: interpreto que qualsevol dels teus actes (o omissions) genera conseqüències que s'amplificaren fins més enllà de la teva mort. Hi ha més reencarnació i més transcendència que aquesta?

Si penso en la infinita cadena de conseqüències de cada acte, em paralitzo.

Procura només evitar obrar reactivament, per automatismes i urgències. I relaxa't.

Per relaxar-me de veritat, penso sempre que 'facis el que facis, la cagues'.

Es cert que pots pretendre un bé i fer un mal. I viceversa. Ètica del risc!

L'objectiu és ser feliç?

En el sentit grec d'eudaimonia: acceptació de la realitat tal com és.

Com va arribar a ser monjo budista?

Amb 18 anys vaig fugir de la vida a la Gran Bretanya. Vaig suspendre els estudis i vaig viatjar: em gratificava en la contemplació, el sexe, les drogues, lectures orientalistes...

Com viatjava?

Trens, autobusos, autoestop... Era el 1972 i vaig arribar a Dharamsala, a l´Índia, als peus de l'Himàlaia. I vaig topar amb el Dalai-lama. I allà va canviar la meva vida.

Per què?

L'imaginava com un monjo solemne, i era una persona jovial, càlida, intel·ligent i serena! Encarnava el que predicava. Impressionat i commogut, vaig estudiar tibetà, vaig meditar deu hores diàries: vaig ser monjo budista.

Se'n penedeix?

No! Vaig aprendre a acceptar la perplexitat: Tot m'ha portat fins aquí.

Hi ha sexe en el monacat budista?

El sexe es va reglar pel vincle amb la reproducció i el clan. Avui, amb anticonceptius i electrodomèstics, el teu sexe és només teu!

Està meditant mentre parlem?

Això espero! Buda proposava ser conscient a cada instant de cada acte i pensament: això és meditar, no és evadir-se del món.

Què intenta evitar vosté tant sí com no?

La inconsciència. I el fanatisme.

Hi ha budistes fanàtics?

Sí: ningú no és lliure d'aquesta temptació.

Hi ha una religió que tingui sentit?

Cito Don Cupitt: "La religió actual ha de prescindir de creences. Allà fora no hi ha res en què creure o de què esperar-ne alguna cosa". Jo subscric una 'religió secular', una manera de relacionar-nos amb la vida.

Quina manera?

El que contribueixi al floriment de totes i cadascuna de la facetes de la nostra existència, aquí i ara. Viure plenament. Supeditar les demandes d'aquesta vida a una presumpta 'vida superior'... em sembla immoral.

I si en realitat hi ha una altra vida?

Encara així, se t'ocorre millor manera de preparar-te per a aquesta altra vida? A mi no!

Entrevista a Stephen Batchelor de Víctor-M. Amela

 a La Contra de La Vanguardia de 09/03/12

ROSA, UN CURT DE JESUS ORELLANA

_

_

A principis de gener, el meu amic Pau, mitjançant un article del Diari de Tarragona, em va descobrir un curtmetratge nominat als premis Goya: Rosa, del tarragoní Jesús Orellana. No es va emportar el premi, ja ho sabeu, l'aconseguí Birdboy, però Rosa és un curt visualment molt potent, barroc, apabullant i en el que hi trobem ressons de Matrix o Blade Runner.

Al sr. Orellana (30 anys) li va costar un any acabar el curt, delineant de formació va reorientar-se cap al còmic. Rosa va ser promocionat, principalment, a la xarxa i presentat a diferents festivals del món.... entre ells, en el festival que li feia més il·lusió mostrar-lo: el de Sitges; la seva recompensa va arribar sent el curt escollit en la gala inaugural.

El sr. Orellana ha viscut un final d'any molt mogut, de no haver sortit mai d'Espanya es van posar en contacte amb ell la Warner, la Fox, la Paramount, entre d'altres gran estudis, i el van fer volar cap a Los Ángeles. El resultat? Els estudis 20th Century Fox l'han fitxat per que pugui convertir Rosa en llargmetratge i en imatge real. I tot això, després d'haver realitzat el seu curt 'sense un duro', segons les seves paraules.

EL NOVA YORK DEL SR. ARTHUS-BERTRAND

El sr. Yann Arthus-Bertrand és famós per haver-nos mostrat la Terra des del cel com mai ningú ens l'havia ensenyat, les seves fotografies a La Tierra desde el cielo són d'un bellesa envejable per a qualsevol fotògraf. Com sabeu, no només es tractava de fer bones fotos sinó de despertar sentiments ecologistes en l'espectador, tasca que ha continuat amb la fundació Good Planet (per al desenvolupament sostenible) o documentals preciosos com Home.

Fa un temps us comentàvem aquí el darrer projecte d'aquest fotògraf: 6000 millones de otros, en el que el fotògraf deixava els paisatges per a parlar-nos dels humans que habiten el nostre planeta.

Ara, el sr. Arthus-Bertrand torna a volar per a ensenyar-nos Nova York des del cel. Nueva York, arquitectura desde el aire és un espectacular llibre, en format vertical, en el que se'ns ensenya els llocs més carismàtics de la ciutat dels gratacels. Com us podeu imaginar, allò més rellevant és el vidre, l'acer i la majestuositat dels edificis, però també moments quotidians de la ciutat: una retenció de trànsit prop de Times Square o un picnic a Central Park.

Un  llibre molt recomanable per a totes aquelles persones enamorades de NY City...

BERLINALE 2012

El darrer Festival de Cinema de Berlin, la Berlinale, es va inaugurar el passat 09 de febrer amb Les adieux à la reine (de Benoit Jacquot) al voltant de la figura de Maria Antonieta, amb el rostre de la guapa Diane Krueger, abans de ser guillotinada.

La Berlinale vol estar en contacte amb la realitat i la seva programació any rera any així ho certifica però també ha de donar comptes de la llaaaarga catifa vermella posada per al lluïment de les estrelles, els seus escots i les seves frivolitats... aquest any aquesta parcel·la la ocupà: Angelina Jolie, Meryl Streep, Uma Thurman, Juliette Binoche, Javier Bardem o Antonio Banderas.

La força nominada als Oscar: Tan fuerte, tan cerca (dirigida pel sr. Daldry, el de Las Horas o El Lector) va deixar anar moltes llàgrimes amb la història post-11S que ens proposa; es va rebre amb sentiments contraposats: els emocionats i els manipulats; sembla que hi ha moments en el film d'una manipulació dramàtica gens subtil. El film té un gran descobriment, el nen protagonista: Thomas Horn.

L'atractiva sra. Binoche destaca a Elles, el film de Malgoska Szumowska sobre una periodista que investiga el món de la prostitució amb sentiments de repulsió i atracció a parts iguals. Un altre film delicat -lleugerament inspirat en el dramàtic segrest de Natascha Kampusch- fou À moi seule en el que s'intenten trobar raons 'lògiques' a un fet com aquell.

La Jolie va intentar interessar amb la seva nova 'vida' com a directora ... però no ho aconseguí del tot, el seu En la tierra de sangre i miel  tot i estar lluny de l'aire glamurós que podria haver agafat el projecte dirigint-lo qui l'ha dirigit, és un film dur, colpidor, sangant i terroríficament il·lustrador de la neteja ètnica als Balcans... però forçat i patós en les escenes íntimes...

Va destacar Dictado amb Juan Diego Botto i Barbare Lennie, dirigida per Antonio Chavarrías i escrita per Sergi Belbel.. un thriller amb tocs de Polanski i Hitchcock ben rebut pel públic.

El jurat estigué presidit per Mike Leigh i comptà amb, per exemple, Charlotte Gainsbourg i Jake Gyllenhaal. Els premis van reconèixer una de les millors pelis del Festival amb ovació unànime: CESARE DEVE MORIRE dels germans Taviani (Paolo i Vittorio), un film sobre la representació de l'obra de Shakespeare Juli Cèsar pels presos d'un recinte d'alta seguretat, to documental i fidelitat a l'obra de l'escriptor universal. Uns directors molts veterans i  compromesos que ens volen fer entendre que un pres encara que hagi comès un crim horrible continua sent una persona. El premi de la crítica fou per a TABU (un film portugués de Miguel Gomes), una peli arriscada en blanc i negre i una segona part muda inspirada en l'obra de Murnau... com veieu, els orígens del cinema estan de moda!!! (The Artist, Hugo, Tabu...). BARBARA obtingué el premi a millor director (Christian Petzold), un film molt alemany sobre l'Alemany comunista: atmòsfera irrespirable, lletja, sòrdida ...

I acaba la Berlinale d'aquest any amb un to de films petits, de pressupost ajustat i històries íntimes ... ara, a esperar que la collita ens arribi per aquí.

PROBABLEMENT JESUS NO VA EXISTIR MAI (I)

A La vida de Brian hi ha un diàleg especialment significatiu. Brian: "Us dic que no sóc el Messies, recony!". Gentada: "Oooooh! us adoneu, oi? es ell, és el Messies!". Brian: "Aneu-vos-en a la merda!". Gentada: "Oh, sí! som-hi tots! Però, Messies... com s'hi va, a la merda?"

El que acaben de llegir és la definició més exacta i clarivident de l'essència religiosa juedeocristiana. No és que un Messies generi adeptes, sinó que una necessitat de fe busca un receptacle. Què o qui? Tant és. Pot dir-se Jesús, o Brian, o el Monstruós Espagueti Volador. En conseqüència, si el fundador d'una religió és un personatge instrumental, podria ser que la seva biografia només fos una ficció històrica. I ara un pas més: si és així, qui ens assegura que Jesús de Natzaret va existir realment?

Sembla mentida que la historiografia hagi trigat tant a fer-se una pregunta tan elemental. Potser, com diria aquella clàssic: "Senzillament no se li havia acudit a ningú abans". Però el fet és que quan busquem proves històriques topem amb un gran buit. Res no ens assegura que Jesús tingués una existència real. Al contrari.

La immensa majoria de textos antics que parlen de Jesús són els Evangelis. S'entendrà, però, que acadèmicament palrlant no siguin proves vàlides. Seria com si haguéssim d'acceptar que els extraterrestres existeixen perquè algú assegura que l'hi han dictat els extraterrestres. La segona gran font de documentació sobre la vida de Jesús són els anomenats Evangelis apòcrifs. És a dir, el conjunt de textos refusats, per inversemblants, per la mateixa Esglèsia. I si són falsos hem d'entendre que ho són per a tot. En tercer lloc queden els autors clàssics. Pràcticament no hi ha menció a un tal Jesús. Només Tàcit i Sueton hi fan alguna referència, i totes dues són dubtoses. L'oblit més clamorós potser és el de Flavi Josep a les Antiguitats judaiques. En una obra dedicada a enaltir la menor figura jueva, política o relgiosa, a Jesús només li dedica un paràgraf de cinquanta paraules, i avui en dia els especialistes donen per fet que va ser un afegit dels segles posteriors.

Sigui com sigui, el Jesús personatge presenta inconvenients de pura lògica. Per exemple: el debat sobre el prepuci de Crist. Com a jueu Jesús va ser sotmés a la circumcisió.Però si el Crist ressucitat va pujar al cel, què se'n va fer, del prepuci? Va pujar al cel seguint l'estela del Messieso es va quedar a la Terra? Si és així, com a matèria divina era indestructible i rodolava per algun lloc del món. Al segle XVI un tal Leo Allatius al De Praeputio Domini Nostri Iesu Christi Diatriba opina que no, que el prepuci va elevar-se a l'espai i es va convertir en un anell de Saturn (!). Al segle següent una monja austríaca, Agnes  Blannbekin, creia el contrari, que s'havia quedat entre nosaltres, ja que ella combregava amb un suposat prepuci de Jesús. (No se l'empassava, només el degustava). I quan el tenia a la boca, va relatar al seu confessor, el seu cos vivia autèntics èxtasis místics. El que la Blannbekin potser no sabia era que per Europa circulaven dotzenes i dotzenes de pressumptes prepucis de Jesús.

Es fa difícil gstionar un personatge tan ambigu. Pensem-ho: per què els cristians adoren el prepuci i no altres parts del cos que també es desprenen? Les relíquies podrien ser molt variades: ungles de Jesús, cabells, pots de caspa, etc., i no només el prepuci. De fet, els budells de Jesús eren tan humans com la resta, així que en 33 anys de vida terrenal devia evacuar una considerable quantitat de matèria orgànica. Els excrements fòssils s'anomenen copròlits. Com a partícula divina, doncs, els copròlits de Jesús haurien de tenir tant de valor com el prepuci, amb l'avantatge que la seva pluralitat no entraria en contradicció amb la seva autenticitat. O no és així? Els viaranys del Crist són tan rocambolescos que calen legions de teòlegs per endreçar la doctrina. Ara bé, tot i que he fet algunes consultes no n'he tret l'aigua clara: per què el prepuci es va elevar a categoria de relíquia i els copròlits, no?

En ciència la càrrega de la prova correspon als que volen demostrar que algú o alguna cosa és o va ser. Encara més si s'estableix un dubte raonable. Amb tot, la creença en Jesús fa 2.000 anys que s'ha consolidat, i sembla que sigui a l'inrevés. No importa. L'absència de fonts històriques només és un dels arguments menors contra l'existència d'un individu anomenat Jesús de Natzaret. De fet, en són tants que necessitarem un alter article per rematar la qüestió.

Però ja els aviso: el que no puc entendre és això dels copròlits.

Albert Sánchez Piñol,

a l'Ara de 17/12/11

22 ANYS ...

_

... mitja vida!!

i molta més que ens queda per viure

T'estimo!