FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XIX )

·

INVICTUS (2009)
En aquesta casa ho hem dit moltes vegades: qualsevol nova pel·lícula del vell sr. Eastwood l’esperem en candeletes; cada nou film és una peça més d’una carrera sòlida, contundent, coherent d’un director que està imparable a l’hora d’enllaçar una obra mestra darrera d’una altra... i la seva última –Gran Torino- era una obra mestra!!! Malauradament, Invictus, no ho és. És correcta, conté una bones interpretacions (no crec, però, que Morgan Freeman hagi fet el paper de la seva vida) i la història és emotiva i interessant del principi al final... però, ai, la pel·lícula no acaba d’aixecar un vol èpic que era necessari: massa rubgy, massa llarga, els racistes es reciclen massa ràpid... No sembla dirigida pel Clint, crec que el sr. Freeman volia ‘ser’ Mandela i li ha demanat a un bon amic (ho són des de Sin Perdón) que el dirigeixi. El millor: la història real, un Nelson Mandela impossible d’encabir-lo en qualsevol film.... I em quedo amb una gran frase: “Para él –referint-se al sr.Mandela- nadie es invisible”, i és que el llibre en el que està basada la peli porta per títol El Factor Humà, molt missatge amagat en 3 mots.
Valoració: Bé alt

UP IN THE AIR (2009)
El director d’aquest film, Jason Reitman, fill del director Ivan Reitman (director, per exemple, de Los Cazafantasmas) va donar la campanada amb Juno, film independent que fou èxit de crítica i públic... en el seu nou film hi havia moltes expectatives dipositades i les ha assolit amb escreix! Si en aquella ens parlava de la desubicació d’una adolescent embarassada, aquí ens parla de les desubicacions d’un especialista en acomiadaments que es passa més dies volant que en terra ferma... Sí, d’encaixar en allò que ens envolta parla aquest film: en canvis en la feina, canvis en les relacions de parella,... Si Juno tenia un to de film teenager en aquest es respira un ambient cool, d’anunci de Martini, potser fred però elegant i coherent amb la història i amb un personatge (George Clooney) que -tot i el moralisme/patetisme en algun moment- t’acaba enamorant. Sí, seguidors/es del sr. Clooney, Ell està 'tremendo'!! el film és seu, però un apaludiment, també, per a les secundàries!!!
Valoració: Notable alt

TIANA Y EL SAPO (2009)
Quan tot va cap al cinema d’animació digital i a les 3D, quan sembla, doncs, que la majoria de productores han apostat per pujar un esglaó pel que respecta a les tecnologies utilitzades a l’hora de realitzar films (i no només d’animació)... va Disney i estrena un film en 2D, fet a l’antiga. En ella veiem un intent per recuperar allò que Disney fou, tornar a un passat en el que era el Rei absolut del cinema d’animació, però, actualment, la competència és molt dura!! Aquest film doncs, mira al passat, no només en la vessant tècnica, també en la història: princeses (encara que siguin afroamericanes per allò d’adaptar-nos a l’era Obama), bruixots, encanteris, prínceps que són granotes, amor... I un ritme i energia musical que feia temps que no veiem en un film Disney, havia d'arribar el jazz de Nova Orleans!. Arrenca potent però es va desinflant... no crec que estiguem davant d’un renaixement com succeí amb la segona etapa daurada Disney (amb La Sirenita, Bella y la Bestia,...) però aquesta és la línia a seguir.
Valoració: Notable

·

SHERLOCK HOLMES (2009)
Decididament al sr. Guy Ritchie el millor que li podia passar per a la seva carrera artística era separar-se de Madonna, des de que això passà està tornant a ser aquell director 'amb possibilitats' que veierem a Lock & Stock o Snatch, cerdos y diamantes ... amb Rockanrolla i la que ens ocupa, sembla ser que el sr. Ritchie ha recuperat part d’aquell pols, d’aquell ritme, d’aquella intensitat... però encara li falta una mica. Sherlock Holmes es nota que és un film d’encàrrec: molt pressupost, actors de renom i una direcció artística impecable... però el film se’ns fa una mica llarg, Holmes i Watson no acaben de tenir química, la vessant artística, però, és apabullant: una fotografia, una recreació de Londres espectacular !!! El més interessant és mostrar-nos a un Sherlock molt més canalla (però molt més on vas a parar!) del que les flemàtiques versions anteriors ens havien mostrat. Visualment potent però li manca ànima.
Valoració: Bé

EL CANIBAL DE ROTHENBURG (2006)
Aquest fou un d’aquells films que sotregà el Festival de Sitges en el que es presentà, i és que la història de partida és d’impacte. Basada en fets reals, ens parla de la relació estranya que s'establí entre un carnívor i un altre que va accedir, voluntàriament, a ser menjat; succeí a Alemanya i ocupà els mitjans de comunicació durant força dies, ho recordeu? Aquest film, amb l’excusa d’una investigadora que vol aclarir quines foren les motivacions dels protagonistes, ens va relatant mitjançant flashbacks com –suposadament- eren les persones que participaren en tan macabre sopar: infància torturada, masoquisme sexual... fins arribar a l’esperat (perquè el coneixem) clímax final: desagradable, dur, realista i gore. Una pel·lícula intensa per descobrir la part fosca del gènere humà.
Valoració: Notable

SHUTTER ISLAND (2009)
La filmografia del sr. Scorsese (que és admirada en la seva totalitat a can Ciutadà K) pendula, en les seves històries, entre l’ascensió i caiguda social dels protagonistes i la vida interior (a voltes, espirituals) dels mateixos; en els seus films hi ha un tensió constant entre allò interior i exterior, entre allò individual i social... i si, en el passat, aquesta distinció estava més separada, films com Toro Salvaje, Uno de los Nuestros, Casino (vida exterior) contrastaven amb Taxi Driver, La útlima tentación de Cristo o Kundun (vida interior)... últimament, aquestes dues tendències es troben i, cada cop més, exterior i interior col·lisionen, s’insinuà a la part desquiciada de El Aviador però a Shutter Island arriba al seu punt màxim, perquè precisament d’això va el film: de com l’exterior impacta en la psique o de com la psique es ‘desaparrama’ en tot allò que ens envolta. Es difícil explicar molt sense caure en l’spoiler... però si a això que dic li afegim unes gotes hitckonianes i molta cinefilia (des de Tourneur fins a l'illa del Dr. Zaroff) ja tenim el darrer film d’Scorsese. No és una obra mestra però l’aire a films dels anys ’50 li dóna un valor estètic curiós. Si hagués durant un quants minuts menys hagués guanyat; si no estigués Dicaprio, també!!
Valoració: Bé

ARTHUR Y LA VENGANZA DE MALTAZRD (2010)
Quan Luc Besson va presentar Arthur y los Minimoys, film d’animació basada en una història escrita per ell sobre petits éssers (els Minimoys) que viuen en el jardí i de com entra un nen en el seu món (Arthur)... quan la presentà, deia, amenaçà amb que es tractava d’una trilogia i està complint la promesa: aquí tenim la segona! La primera, potser per la novetat del pas d’imatge real a animació digital, t’enganxava i seguies les aventures dels protagonistes amb interès... en aquest cas, la història no té cap objectiu clar, li manca ritme, li sobren acudits dolents i el film acaba amb un ‘continuarà’ molest (que només un mestre com Tarantino pot fer i fèu a Kill Bill). Sembla ser que el prota Freddie Highmore s’està fent gran i han de còrrer per filmar abans de que l’aspecte no sigui l’adequat. Nosaltres valoràvem al sr. Besson de Nikita, de Leon, sobretot de El Gran Azul, fins i tot, de Juana de Arco o el Quinto Elemento, tot i la pedanteria i el barroquisme utilitzat... al sr. Besson li ha passat el mateix que a Robert Rodriguez (el gran dire de El Mariachi) que a la que tenen fills/es els agafa les ganes de fer films juvenils in-fu-ma-bles!!! Una pena! (per dir-vos que el meu petit es va adormir al cinema i no ho fa mai!!).
Valoració: Insuficient

YO TAMBIEN (2009)
Aquest film té valor independentment de la seva qualitat com a producció cinematogràfica: la capacitat de mostrar de forma valenta, clara, sense paternalisme la vida, els sentiments, l’actitud d’una persona afectada per un síndrome de Down; només per això, ja val la pena veure el film. Però és que, a més a més, aquest film ens arriba després d’haver rebut els premis d’intepretació en el darrer Festival de Donostia de la parella protagonista: Lola Dueñas i Pablo Pineda; per tant, el que ens explica està interpretat de forma natural, realista que fa que la història encara ens captivi més. Emotiva i sincera la història d'amor paral·lela entre un noi i una noia amb Síndrome de Down i l'intent desesperat per viure la seva història d'amor per damunt de sobreproteccionismes i prejudicis absurds. És d'aquells films que et deixen llavors de reflexió: 'com ho veuries?, què faries?',... qüestions diverses que et planteges després de veure-la.
Valoració: Bé alt

LA HUERFANA (2009)
Tenim diversos catalans colonitzant USA a nivell cinematogràfic (Balagueró, germans Pastor,...) i Jaume Collet-Serra és un d’ells. Amb la seva primera peli allà –la Casa de Cera- va demostrar que tenia ‘coses’ per a explicar i que podia fer-ho tan bé com qualsevol director ianqui de films teenagers. Sí, es tracta de cinema comercial i crispetaire, però amb alguna cosa més. Al sr. Collet-Serra li han deixat demostrar-ho totalment en aquesta segona peli: La Huérfana. Aparentment, es tracta d’una peli més de nen/a d’aparença càndida i ingenua però que amaga una terrible part fosca en el seu interior amb ganes de sortir, com a La Profecia, El buen Hijo, La Aldea de los Malditos, Los niños del maíz... : possessió? serial killer en potència? El mateix diable reencarnat? Amb res del que pugueu pensar encertaríeu i això és el millor del film: l’explicació, el ‘què’ de tot plegat ... és atractiu, impactant, sorprenent. Un film que sense grans ensurts és capaç de crear una atmósfera inquietant, imprevisible i que et va portant per allà on volen... Recomanable!

Valoració: Notable

UN HOMRE SOLTERO (2009)
Es tracta del debut cinematogràfic d’una professional que –fins ara- s’havia dedicat a fer de dissenyador de moda per a marques d’alta costura com Gucci i Yves Saint-Laurent, per exemple. El sr. Tom Ford ha deixat el disseny per a dedicar-se al cinema... i el resultat, per força, haver de ser d’un esteticisme obligat, i així es! Però tot i que la crítica fàcil que ha rebut és, precisament això: l’excessiu esteticisme del film, es tracta d’una postura estètica perfectament coherent amb la història de pèrdua i l’obligada fredor per a afrontar-la. Perquè sota la capa estètica (de camises impolutes, de decoracions perfectes, d’afaitats impecables) hi ha una història explicada amb una sensibilitat i embolcallada amb una música, amb tocs encissadors d'Umebayashi, de les impacten. Pel·lícula de redempció, de superació del dol, de trobar-se un mateix, de descobrir qui som i de com ens veuen els altres. Interpretacions 10 de Colin Firth i Julianne Moore (quan no està bé aquesta senyora??!!). Impressionant!

Valoració: Excel·lent

·