·"Li vaig parlar aleshores del tiet Eusebi, que havia ocupat, ja fa mesos, el matix dormitori del terrat on ara s'està ell; no n'hi havia dit mai res fins aleshores. Les seves últimes paraules l'havien fet venir molt a tomb a la conversa. M'escoltava amb profunda atenció; movia el cap:
·
- Petita, tal com dius, és una bellíssima persona. Pots comptar que d'ençà que el van fer fugir, els fideus en aquella fàbrica surten agrumollats... Si és que surten. A hores d'ara, aquest bon burgès deu estar tan esgarrifat de les barbaritats dels seus com jo de les dels nostres.
·
- ¿Els seus? T'equivoques, papà. No és gens ni mica dels altres. Precisament a la seva última carta em diu que ha decidit anar directament de Gènova a Santiago de Xile; que no se sent gens d'humor de passar a l'altra banda, 'la qual no m'atreu pas més -m'escriu- que la vostra; ¡en el fons tots iguals!'. I afegeix: 'Guanyi qui guanyi, jo he perdut'. És una frase que ja he sentit dir a tantes persones, per cert tan diferents; al pobre marquès, per exemple. L'oncle d'en Lluís i el marquès -ho sé per ells mateixos- el 19 de juliol se sentien més al costat del govern autònom que dels militars sublevats, com tothom a Barcelona; però l'endemà, quan les patrulles anarquistes van començar a recórrer el país passant-lo a sang i a foc, ¿com podien sentir cap entusiasme? El tiet havia votat sempre per Acció Catalana i era subscriptor de La Publicitat, com el marquès votava per la Lliga i llegia La Veu de Catalunya; entre els militars sublevats d'una banda i els anarquistes desbordats d'una altra, ¿què havien de fer, com havien de reaccionar? 'Ni els uns ni els altres', deia el tiet Eusebi; 'ni el roig ni el negre', deia el marquès. 'Guanyi qui guanyi, jo he perdut', afegeixen tots dos. Hi ha hagut un horrible malentès en aquest país desventurat que és el nostre; tot això que hem viscut des del 19 de juliol de 1936, papà, és incoherent com un mal somni; vindrà que no ens hi entendrem. ¿Què podien tenir de feixistes el marquès o el tiet Eusebi, Dèu meu? Per l'oncle d'en Lluís, el gerent de 'Ruscalleda Hijo', ¿com podia continuar a Barcelona si el buscaven per matar-lo? Hauria fet la mateixa fi del marquès. Anirà d'Itàlia a Amèrica, m'escriu, amb una gran tristesa al cor; per a ell la vida lluny de Catalunya no té sentit, és absurda, la sent ja per endavant com un immens fracàs, però ¿què pot fer sinó expatriar-se? A Santiago de Xile començarà de nou la seva vida partint de zero...
El papà seguia escoltant-me amb una immensa atenció i movent el cap:
·
- La gent -va dir- no ens hauríem d'unir per les idees, sinó pels sentiments; quan penso que en nom de l'abolició de la pena de mort estan assassinant mitja Catalunya... ¡Què m'hagi calgut passar el cap de la seixantena per comprendre que les idees no valen una punyeta!"
·
Joan Sales (1956)
Incerta Glòria
1 comentari:
Ai, pobre!!!
Publica un comentari a l'entrada