El Festival de Cannes ja ha acabat i, com ja us avançava, la collita ha estat bona, profitosa i abundant. Aquells autors/directors que van anar a presentar les seves obres, en el major aparador de cinema del món, no van decepcionar.
Va convèncer el sr. Woody Allen (que va inaugurar el Festival fora de concurs) amb Midnight in Paris: el seu homenatge a París, una història plena de nostàlgia i que carrega contra el tòpic de que qualsevol temps passat fou millor (i també carrega contra els curts de mira del seu propi país). Aquest és l'Allen màgic de la Rosa púrpura del Cairo.Va convèncer el sr. Gus van Sant i el seu Restless, tot i que formarà part del grup de les pelis més comercials del director.
Va convèncer (tot i que no de forma unànim) The Tree of Life del sr. Terrence Malick, la cinquena peli que fa aquest director en 40 anys... film que pretén ser tan gran com la Vida mateixa, alguns la van titllar de pretenciosa i frustrant.
Van convèncer (i molt!) els germans Dardenne amb Le gamin au velo (El Chico con la bicicleta), una altra peça més d'aquest mosaic humanista-neorrealista que estan construint amb seus films... només en porten 6 i ja tenien 2 Palmes d'Or abans d'arribar aquest any a Cannes (Palmes d'Or per Rosetta -de 1999- i El niño -de 2005-.
Va convèncer el nou film desesperançat del sr. Lars von Trier (malgrat les seves provocadores i desafortunades declaracions): Melancholia, sobre un planeta que porta aquest mateix nom i que està a punt de xocar amb la terra... com ens enfrontaríem a aquest apocalíptic fet? El sr. Trier ens mostra 2 possibles actituds, mitjançant l'actuació de dues grans actrius: Acceptació alleujada d’una (Kristen Dunst, en un paper que va descartar la Penélope Cruz) o el terror de l’altra (Charlotte Gainsbourg). Va convèncer La piel que habito el gir cap al terror del sr. Almodóvar, acompanyat del sr. Banderas i la sra. Anaya, film arriscat però que va rebre l'aplaudiment del públic i de la crítica.
Va agradar la sra. Tilda Swinton (ens encanta la Tilda!) i el seu paper de 'mare coratge' a Tenemos que hablar de Kevin, un film sobre el drama familiar d’una mare per ‘controlar’ un fill asocial.
Va sorprendre The Artist (de Michel Hazanavicius), una pel·lícula en blanc i negre i muda, tot un homenatge al naixement del cinema.
Però, com sempre, també van haver decepcions, com l'Habemus Papa del sr. Nanni Moretti, This must be the place (de Paolo Sorrentino) amb un histriònic sr. Sean Penn com a rocker en hores baixes caricaturitzat com el Robert Smith de Muchachada Nui. I, també van haver desastres com Piratas del Caribe 4 (buf!) i el Castor (de Jodie Foster), un intent per a netejar la imatge de persona impresentable (que s'ha currat ell solet) de Mel Gibson (re-buf!).
I pel que respecta als premis... en la línia del que us he dit més amunt:
Palma d’or: El arbol de la vida (de Terrence Malick)
Gran premi: ex aequo Once upon a time in Anatolia (Nuri Bilge Ceylan, Turquia); Le Gamin au velo (Jean-Pierre y Jean-Luc Dardenne)
Millor Direcció: Nicolas Winding Refn, per Drive (un adrenalínic film d'acció)
Millor Actriu: Kristen Dunst , per Melancolia.
Millor Actor: Jean Dujardin, El Artista.
Millor Guió: Joseph Cedar, per Footnote.
Premi jurat: Polisse, per Maïwenn
5 comentaris:
Ahir vaig veure Melancholia, un dramon, però a mi em va agradar, reflecteix molt bé qué deu ser la depressió, i té escenes molt boniques. Recomanable però ni molt menys una passada.
Oh! quina envejeta em fa, srta. Carol! sí, sobretot en destaquen la vessant visual... haurem d'esperar per a veure-la.
Per cert, quina imatge pública té el sr. von Trier en el seu país?
Crec que la gent el veu com una persona bastant arrogant i maleducada però com a cineasta està molt ben vist.
Bueno, doncs el veuen com aquí, més o menys ... crec que és una mica bocamoll i provocador patològic
yo también tengo ganas de ver la del señor Lars Von Trier... será como sea pero su cine me gusta
Publica un comentari a l'entrada