Al principi fou com un ressò del passat, llunyà. D’un temps antic que
parlava de regnes i corones, d’almogàvers i despertaferros. Com si fossin
contes infantils es parlava d’un mal que venia d’Almansa i d’unes falçs que
segaven cadenes. D’ogres amb rostre de Decrets de Nova Planta i borbons
encarcarats. Eren bromes massa altes, aquelles, massa allunyades del present de
la terra baixa com per remoure res, tan sols despertaven la curiositat
d’aquells sempre neguitosos amb un present que no els és mai satisfactori.
Aquell passat antic, però, es transformà en un present de posats rancis i
decadents, d’àguiles imperials, de mans alçades, d’ignominiosos rostres al
sol i ‘caudillos’ de baixa alçada física
i moral. Època tenebrosa en la que les bromes es convertiren en una boira
espessa, atapeïda, immobilista i angoixant. Aquest fou el present dels nostres
avis i àvies obligats i obligades a renunciar a la llengua que els definia, a
fer desaparèixer una Història en la que es reconeixien.
Els nostres pares i mares no ho tingueren millor però, almenys, les bromes
oferiren alguna escletxa per on s’hi colaven rajos febles de sol: esbarts,
orfeons i centres excursionistes; sardanes, castellers i correfocs. La mort del
momificat dictador -que en guerra descansi- féu renéixer una il·lusió que ja es
pensava morta per sempre ... però fou, només això, una il·lusió ja que transicions,
pactes, autonomies i ‘cafés para todos’ els deixaren ben clar que encara els
calia caminar pels camins de la Història sense ser nosaltres.
Amb les boires i bromes de l’adolescència, amb un cap espès i poc aclarit
aquelles veus valentes que ens arribaven ens captaren l’atenció; aquella
actitud d’un orgull perdut i xafat que és vol recuperar ens envalentonà i ens
féu cridar proclames i saltar al ritme del ‘no volem ser’. Ben acompanyats i
acompanyades d’una música que no hem deixat de sentir des de llavors. Música
plena de veritats: de catallunes, de cares al vent i d’estaques que ens
ensenyaven qui érem i ens parlaven de la possibilitat d’una terra lliure.
Havíem après que les boires no serien boires per sempre i que algun dia es
desfarien...
Companys i companyes, la brufada és imparable, el que fou llunyà s’ha
tornat proper, el que no enteníem per antic ara ens colpeja el rostre de forma
massa realista. Aquell ogre que creiem
fruit d’una fantasia, irreal i pròpia d’un passat màgic se’ns ha fet palpable
en forma d’escorcolls i joc brut, de clavegueres podrides que deixen anar el
seu exèrcit atemoridor.
La brufada és imparable i aquelles boires que no ens
feien veure el demà s’han esvaït deixant pas a una aigua clara, transparent,
que rega el nostre petit país per a fer créixer esperances que ningú ens pot
trencar, per a fer brollar identitats que ens permetran caminar; aigua que es
filtrarà arreu per a fer néixer lo possible de lo impossible.
[1] Xuriguera, Joan Baptista (1981). Nou Diccionari de la Llengua Catalana.
Barcelona: Editorial Claret
[Publicat al blog de l'A a la Z de surtdecasa.cat]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada