13 de gener
Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars, amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols.
No ho podem ser, ni volent. El caràcter, la manera de pensar i viure, els gustos, els costums, la llengua, l'escala de valors col·lectius: la nostra weltanschauung, com en diuen els alemanys, ens separa totalment, irreductiblement, de Castella.
Catalunya podria sentir-se plenament espanyola dins una Espanya que s'assemblés a Suïssa: treballadora, menestral, burgesa, ordenada, pacífica, casolana i de composició política federativa. Però una Espanya semblant, que no ha existit mai , fóra per als veritables espanyols -els castellans i castellanitzats- més absurda, més incompatible amb ells encara, que l'Espanya actualno és per als catalans. I, com que Catalunya no ha tingut, ni és probable que tingui mai, força suficient per a capgirar aquest estat de coses, aquesta realitat granítica, d'aquí ve la tragèdia.
Tragèdia -per altra banda- només sentida autènticament, profundament, per una petitíssima minoria de catalans (un 5%?, un 8%?), gent de cap poder econòmic, intel·lectuals la majoria, que sofreixen de tenir la sensibilitat necessària per a copsar el fet.
Els altres catalans -la immensa majoria- només s'adonen esporàdicament que la tragèdia existeix, quan per atzar topen amb les manifestacions més vistents o grolleres de la dominació que pateixen, o quan proven -amb la política catalanista, per exemple- de treure-se-la del damunt. Generalment, però, no la veuen ni la senten. La major part dels catalans es miren als espanyols com una mena de gent forana, bon xic fantàstica i pintoresca -una mica com se'ls miren també els estrangers, però sense l'admiració que bona part d'aquests tenen per lo calderoniano, que per a un català autèntic ve a ser una mena de quadratura del cercle, la cosa més incomprensible del món. I els fabricants i comerciants catalans -l'estament més fort de Catalunya, d'aquests Països Baixos que en podríem dir Països Rebaixats- pensen dels castellans una mica allò que Gil Robles, aliat circumstancial de Lerroux em deia un dia, parlant dels lerrouxistes: Nosotros gobernando y ellos robando, però a la inversa: Ellos gobernando y nosotros robando- en el bon sentit de la paraula, s'entén.
I això no té solució. No n'ha tinguda mai, des del segle XV. El plet a replantejar-se modernament, ara fa uns 70 anys, a l'escalf d'una sèrie de circumstàncies favorables; però fou justament en l'únic terreny on on pot, ni en somnis, tenir una solució: en el dels nacionalismes. Un tirà absolut, però intel·ligent, encara podria entendre i tractar bé Catalunya. Una Europa federada també podria tenir en compte i respectar la petita ànima en pena que és Catalunya, i deixar-la respirar espiritualment. Plantejat en plet a base dels pobles mateixos i dels seus instints i sentimentalismes és plantejar-ho en un carreró sense sortida. Mai els pobles no catalans d'Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l'aigua. I ella, per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa!
Gaziel (1953: 271)
Meditacions al desert (1946-1953)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada