L'altra nit vaig veure una pel·lícula italiana: Cinema Paradiso, del 1988, sobre un poble italià just després de la Segona Guerra Mundial. Em va atrapar profundament malgrat que era la tercera vegada que la veia, a diferents edats, i cada vegada em van impressionar diferents aspectes, sobretot artístics i tècnics. La tercera vegada, el seu esperit es va apoderar de mi. Vaig tornar a veure la reverència per la vida que també era present la poble grec on vaig nèixer. És difícil de descriure. És una fragància que envolta la vida i és emesa per la vida que vivim. La forma de compartir el pa, de regar les flors i els testos d'alfàbrega i menta, de callar un moment quan el sol es pon.
Aquesta reverència era present en tota la pel·lícula, en la manera de retratar la gent i les seves vides, l'humor, les bones rialles, els somnis trencats. Una escena que em va impactar especialment va ser una presa a la plaça del poble. Al llarg de la pel·lícula està poblada, però al final, trenta anys després, s'ha convertit en un aparcament. El ximple del poble es queda sol. La vida ha fugit i els cotxes han arribat per ocupar el seu lloc.
La necessitat humana de comunitat potser no és un imperatiu intel·lectual, sinó un instint programat en la nostra composició genètica. Qualsevol raó serveix per formar part d'un grup, per formar part d'alguna cosa més gran, ja sigui adorar un déu o un caprici sobtat.
Una tarda d'aquest estiu, la meva neta de deu anys em va fer una petició. Ella i dues amigues seves, gairebé de la mateixa edat, van preguntar si podien condicionar un petit espai de les golfes de l'antic galliner, que ara s'utilitza com a magatzem.
En principi no tenia res en contra, però sí algunes objeccions pràctiques. Era petit, fosc, no hi havia finestres, el sostre era baix i estava ple de trastos vells. No van considerar que res d'això fos un obstacle seriòs. No van necessitar més ajuda que el permís per refer-lo.
"Però què faràs allà dalt? No hi ha internet, no pots jugar perquè està molt fosc"
"No jugarem a res i no veurem cap pel·lícula", va dir una de les amigues, fixant en mi aquella mirada inescrutable que poden tenir els nens de la seva edat.
Fa ja uns anys que juguen juntes. La meva neta i les seves amigues E. i L.. Els seus jocs no sempre han estat enginyosos, però aquest estiu van començar una cosa nova que ens va sorprendre a tots. Quan eructaven, es posaven dretes, aixecaven les mans i deien clarament els seus noms i cognoms, i això les feia esclatar en rialles i mirar-se amb delit.
Els va semblar tan divertit que van aprendre a induir eructes artístics en les situacions més inesperades.
Ara aquest joc cerimonial tindria la seva esglèsia, ubicada a l'espai de les golfes sobre l'antic galliner. També havien escollit un nom: el Loft del Riure.
"Ens asseure'm aquí, a mirar-nos i a riure", van explicar.
"Res més? Només riure?".
"Això és suficient".
Indiscutiblement. Vaig tornar al meu lloc dde treball, em vaig trobar una tassa de cafè a la Kierkegaard, és a dir, una mica de cafè i molt de sucre, i vaig pensar que se n'hauria alegrat si haguès sentit el nom: el Loft del Riure.
No sé si hauria rigut, però sens dubte hauria escrit un sinuós assaig del tipus que només ell podria escriure sobre la importància de viure durant un temps en la comunitat del riure, sense trepidació i sense por, però amb reverència per la vida.
Les tres nenes havien fet una cerimònia de rialles, que vaig escoltar des de lluny, i per un breu moment em vaig sentir més que feliç. Jo era feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada