SR. AGUSTÍ VILLARONGA

 

(1953-2023)

Fa uns dies moria un dels directors de cinema amb més personalitat del nostre país. El sr. Agustí Villaronga amb escasses 14 pelis va ser capaç de construir una atmosfera cinematogràfica, visual i temàtica pròpia.

El sr. Villaronga va nèixer a Mallorca i de petit ja muntava projeccions amb dibuixos, caixes de mistos i llanternes. Amb només 14 anys ja va decidir que volia ser director de cinema i li va escriure una carta al sr. Roberto Rossellini manifestant el seu interès en ser admès a l'escola que el dirtetor italià tenia a Roma... aquella carta va tenir resposta, li van dir que abans havia de passar per la Universitat. Així doncs, es va llicenciar en Geografia i Història sense apartar-se del món de la faràndula. Va entrar com a actor a la companyia de Núria Espert i amb l'obra Yerma, de García Lorca, va recòrrer de gira tota Europa i Amèrica.

El sr. Villaronga primer va ser actor i els vincles amb productors (com el sr. Pepón Coromina) li va fer rebre propostes diverses: com portar el vestuari del film La Plaça del Diamant, per exemple. D'aquesta forma, i sense ser especialista en cap departament va fer de director artístic, decorador, estilista i realitzador de vídeos de moda ....

A finals del '70 del segle passat dirigeix els seus primers curtmetratges: Anta mujer (1976), Laberint (1980) i Al Mayurka (1980). 7 anys més tard dirigeix el seu primer llargmetratge: Tras el cristal (1987) que va ser seleccionat en el Festival de Berlin d'aquell any. Aquest primer film fou el primer contacte que vaig tenir amb el sr. Villaronga i l'impacte fou brutal; vaig veure el film en una sessió de CineClub a la UAB, durant la meva vida universitària... el revulsiu que va provocar aquest film fou tremendo: la música, l'atmosfera, l'argument malsà i podrit... fou un dels shocks cinematogràfics que he tingut mai i que tinc ben present en la memòria.

Dos anys després estrena El niño de la luna (1989) en el Festival de Cannes i guanya el Goya al millor guió (sent nominada, també, a Millor Pel·lícula i Millor Direcció)... la crítica, però, la va linxar contundentment.

Fins després de 4 anys no realitzà cap film i el següent fou un documental Al-Andalus: las artes islámicas en España, molt allunyat del què havia fet fins llavors. S'instal·la a Nova York fins al 1995. En aquella època intenta adaptar (sense èxit) La mort de primavera de Mercè Rodoreda i accepta l'encàrrec de dirigir El Pasajero clandestino (1995), una adaptació de la novel·la de Georges Simenon, recuperant l'atmosfera inquietant i malsana de la seva opera prima.

Suposo que l'ambient poc agradable dels seus films provoca que li encarreguin dirigir un film de terror: 99,9 (1997) amb María Barranco i Terele Pávez. Tot i que sigui de les seves obres menys reixides es passeja per festivals de tot el món arribant a guanyar el Mèlies de Plata a la Millor Pel·lícula Fantàstica Europea.

Excepte el primer film, tota la resta havien estat films d'encàrrec fins que al 2000 dirigeix una altre film íntegrament d'ell: El Mar (2000), una altra meravella carregada de sensualitat, nostalgia i mal cos.

El 2002 dirigeix un fals documental en col·laboració amb Isaac P. Racine i Lydia Zimmermann: Aro Tolbukhin: en la mente del asesino. De temàtica i format molt pròxim a l'univers del sr. Villaronga. Posteriorment dirigeix una obra de teatre per a la TV, Después de la lluvia (2007).

Tres anys després, amb l'adaptació del llibre d'Emili Teixidor Pa Negre guanya 9 premis Goya i se'l reconeix com un dels millors directors contemporanis. L'etapa històrica de guerra i post-guerra espanyola encaixa perfectament en aquest univers enrarit que el sr. Villaronga ha anat construint en cadascun dels seus treballs. El viscut amb Pa Negre es revalida amb Incerta Glòria (2010)(l'obra mestra de Joan Sales) que ens ofereix un díptic encertat amb Pa Negre.

El 2015 s'encarregà del guió i la direcció d'un film homenatge a l'actriu Rosa Novell, afectada d'un càncer que la deixà cega... 'El testament de Rosa' és un emotiu i intens docu-ficció al voltant de la darrera obra de teatre en la que estava treballant la sra. Novell: 'El testament de Maria'. Un film colpidor carregat de coratge i d'amor per la Vida.

La darrera peli estrenada fou un autèntic experiment, més pròxim al teatre i al video-art que al cinema. El ventre del mar (2017) que es va emportar 6 premis en el Festival de Málaga incloent Millor Pel·lícula, no fou massa aplaudit ni per crítica ni públic, l'aire artificiòs de la proposta no va permetre connectar amb el missatge de supervivència i encarament de la diversitat que el film ens oferia i en el que tots els tòpics del director hi eren presents: atmosferes asfixiants, ambients malsans, follia i situacions extremes.

El seu darrer projecte acabat (però no estrenat) és Loli Tormenta, la seva primera pel·lícula de comèdia, segons declaracions del mateix Villaronga. La seva estrena serà sense ell ...

El sr. Villaronga ha mort amb només 69 anys i com passa en aquestes ocasions és inevitable pensar en tot allò que haguès pogut fer i no farà mai. Pocs directors m'han impactat tant. Sóc molt fan del seu univers i del seu cinema...

Recupereu o descobriu al sr. Villaronga, el millor homenatge que li podem fer.