Fins ara, la moda era anar a un museu o a una sala d'exposicions, enganxar la mà a un quadro o llençar-hi el contingut d'una llauna de sopa (preferiblement Campbell's per fer l'ullet a Warhol). L'últim cas del que tinc notícia és el que va tenir lloc no fa gaire al Museu de Belles Arts de Lió, on el col·lectiu Riposte Alimentaire va ruixar La primavera de Claude Monet per exigir "la integració de l'alimentació en el règim general de la Seguretat Social". (Perdó per les rimes).
Però tot evoluciona. A Moscou, al centre d'exposicions VDNK, un senyor ha anat un pas més enllà i s'ha menjat un tros de l'obra La fugida del peix daurat. És una peça d'art contemporani, formada per un quadro on es veu un mar amb tot d'onades, complementat per una peixera de debó. De la peixera salta cap a la tela un d'aquests peixos daurats que complauen als que els agrada tenir-ne a casa. El vigilant encarregat de custodiar la sala s'hi va atansar, va observar el peix que estava adherit a la tela, el va arrencar, el va ensumar i li va clava queixalada.
Els mitjans de comunicació no aclareixen si era un peix de debó o un de simulat, d'aquests de matèria plàstica que fan servir els restaurants japonesos o coreans per guarnir els aparadors. Quan el centre d'exposicions va detectar el vandalisme va revisar les càmeres de seguretat i va descobrir amb sorpresa el que suara hem dit: que no havia estat cap vigilant, sinó el mateix vigilant.
L'art comestible, amb Antoni Miranda i Daniel Spoerri com a capdavanters, ha arribat fins als nostres dies. Un record també per a Kevin Kline, que a Un peix anomenat Wanda se'ls empassa amb delit, com si fossin sonsos fregits. Si la tendència persisteix, seria convenient que als quadros hi afegissin una indicació que detallés abans de quina data s'han de consumir preferentment. I vigileu sobretot els d'Arcimboldo, que són molt apetitosos.
Quim Monzó a
La Vanguardia
La Vanguardia
del 24/02/24
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada