FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XIII )

VALKIRIA (2008)
Pel que hem llegit aquest film ha costat anys en materialitzar-se i la raó d’aconseguir-ho ha estat el -divo-prota del film: Tom Cruise, que exerceix de productor executiu; certament, és un d’aquells casos en el que el film està fet a major glòria del sr. Cruise, però com que en surt amb l’ull de pirata, coix i mutilat, doncs, no resulta ofensiu. La peli, del gran Bryan Singer (Sospechosos habituales, impressionant; o Superman Returns, linxada per molts) és més un thriller que una ficció històrica: bon ritme, bona captació d’interés i bones intepretacions. El millor és mostrar-nos la possibilitat de que algú dins d’Alemanya volgués acabar amb Hitler quan les narracions històriques no ens ho havien mostrar massa, més aviat ens parlaven d’hipnosis col•lectiva.... el Fuhrer va patir 15 atemptats coneguts!!!! Malauradament, cap funcionà.... un bon film!
Valoració: Notable

BUCAREST, LA MEMORIA PERDIDA (2008)
Aquest és un documental on allò micro i allò macro es combina de forma magistral; és a dir, la història personal amb la Història es lliguen de tal manera que no es diferencia on acaba una i comença l’altra. Òbviament, això només pot passar si els personatges del film són Històrics. És la història d’un nen que visqué la infantesa a Bucarest perquè els seus pares eren exiliats pel règim franquista, que vol recuperar aquest passat tot recuperant el dels seus pares, però sobretot el del pare: El sr. Solé Tura –pare del director del film- i que segons diuen fou l’únic que redactà la Constitució Espanyola del ’78, tot i que ‘oficialment’ es parlà –i es parla- de ‘diversos pares’ d’aquest històric text.... el sr. Solé Tura pateix la malaltia d’Alzheimer... abans que tot s’esvaieixi, el director –Solé fill- en deixa constància en el film... un film necessari per entendre el nostre present!!
Valoració: Excel•lent

CAMINO (2008)
La gran triomfadora dels Goya. S’ho mereix, per valenta, arriscada i tendra. Sí, l’obra de Javier Fesser (el Milagro de P. Tinto) adopta un to de fàbula per explicar-nos un conte tenebrós: de fe cegues i repressores, basat en la història real (això és el més terrorífic, que fou real!) de la mort d’una pobra nena que volgueren que fos santa i només era això: una nena!! Impressionant l’expressivitat de la prota (Nerea Camacho, donarà què parlar) i espectacular el terrorífic paper de la mare (la nostra Carme Elías)... per a convencer-nos de que cap fanatisme porta enlloc!!!!
Valoració: Notable alt

EL ORFANATO (2007)
Sí, ja l’havíem vist en el seu moment, l’hem recuperat. El debut del J.A, Bayona (protegit de Guillermo del Toro, que ja li ha donat feina als EEUU) que acaparà molts premis Goya el seu any, és un film que va perdent amb el temps... i molt! Tot i que d’entrada pot semblar-nos original (el cinema de la península, malauradament, no ens té acostumat a aquests productes) un segona visió ens confirma que es tracta d’un refregit de molt altres films: Al final de la escalera, Poltergeist, Los Otros.... que amb els abundants errors de guió no aconsegueixen donar-li una entitat pròpia. Participació ridícula de la Geraldine Chaplina, una Belén Rueda ‘anada’ i un marit testimonial i desparofitat.... moltes pegues, massa!!!
Valoració: Bé

LA CLASE (2008)
Ens apassiona la feina de Laurent Cantet, el director d’aquest film; ja amb el seu debut –Recursos Humanos- ens mostrà un director amb la capacitat de parlar-nos de temes socials actuals, intra/inter nacions sense caure en el pamflet, el proselitisme o la lliçó moral. Històries aparentment senzilles que amaguen moltes lectures d’anàlisis, diferent puns de vista per a convertir-la en una obra profunda, sòlida i creïble. En aquesta ocassió, Cantet adopta un text d’un professor de secundària i el fa interpretar el paper d’ell mateix en una aula plena d’alumnes reals d’un centre ‘complicat’ del suburbi parisenc. Aquesta caracaterística dels actors i actrius li donen un aire semi-documental i transmet veracitat, realisme.... i convenç! Posats a criticar, comentaria que li manca conclusions teòriques, volem alguna llum, algun camí... després de la situació exposada....
Valoració: Notable alt

SLUMDOG MILLIONAIRE (2008)
La peli dels Oscar (la que li robà allò merescut a El curioso caso de Benjamin Button). En aquest blog ja n’hem parlat dels sentiments ambivalents que desperta. Jo, com més la recordo més tramposa, manipuladora i superficial la trobo. El sr. Boyle, està entestat en denunciar-nos aquest sistema capitalista explotador i superficial en moltes de les pelis que filma, però el missatge que en rebem no sempre és del tot clar... cal fer pornografia de la pobresa per a parlar-nos de la pobresa?... jo, si fos de la Índia em faria molta vergonya la imatge que se’n dóna d’aquesta poble en el film. Es tracta d'un intent de filmar una Ciudad de Dios (les similituds són moltes) que no transmet l’autenticitat ni la complexitat d’aquella, ans al contrari, ens ofereix infantilisme, frivolitat i obvietat.
Valoració: Suficient

EL PAJARO DE LAS PLUMAS DE CRISTAL (1969)
Aquest film és un clar exponent del ‘giallo’, subgènere cinematogràfic italià iniciat als '60 (amb Mario Bava) i continuat als ’70 i '80; podríem dir que el que ens ocupa és un film fundacional. Els films giallo són una barreja de thriller/film de terror a la italiana, amb tocs de sexe, títols enigmàtics, sang, guants de pell, dones en perill, psicòpates emmascarats i guions 'enrevesats'. El director de la que ens ocupa fou un del capdavanter i abanderat d’aquest corrent: Dario Argento. Per valorar el film se’ns fa necessari posar-nos els ulls dels espectadors d’aquells anys, perquè sinó el film és un cant a la horterada suprema: cançons enganxoses i suposadament sensuals, fotografies i escenaris saturats de color, enigmes previsibles i actors sobreactuats.... però té l’encant d’un cinema amb vocació d’innovar i que marcà –i molt!- l’estil de molts thrillers actuals.
Valoració: Suficient

THE WRESTLER (2008)
Apart de ser rellevant per significar l’enèsima resurecció de Mickey Rourke hem de fer referència al director: Darren Aranofski (ens agrada el Darren!!). Aquest sr. tingué una de les arrencades més esperançadores en una carrera com a director amb pelis com Pi, Requiem por un sueño; després vingué The Fountain (linxada per crítica i públic).... el film que ens ocupa lluny dels seus films ha significat un retrobament amb crítica i públic... i el paper de Rourke hi ha ajudat, i molt!! Actor-persona es confonen de forma brutal, en aquesta història de perdedors, amb diàlegs que podien ser dits pel mateix Rourke tenint en compte la seva trajectòria vital... no sé si tan com per donar-li un Oscar, però no podem negar uns nivells de credibilitat apabullants. Encertada la presència de Marisa Tomei (cada any que passa més atractiva) i el desmitificador viatge per les bambalines de la lluita lliure... però l’ovació i aplaudiment unànim és per a Mickey... que potser ara torna dels morts per a quedar-s’hi, s’ho mereix!!!!
Valoració: Notable alt

SALVAJE (1953)
Tots els que hem nascut en els ’70 ens pot sorprendre llegir sobre el magnetisme, la sensualitat i l’atractiu del Marlon Brando, tenint en compte els seus darrers anys, on el seu aspecte deixava molt que desitjar... Si veiem aquest film (que no és cap obra mestra) podrem entendre perfectament aquell magnetisme de que parlàvem; es tracta, d’un film al voltant de la figura de Brando, en un paper de rebel, amb actitud motera i gorra de cuir i unes mirades seductores, intimidadores i sensuals que fan trontollar el cor (i molts òrgans) d’un senyoreta amb ganes de fugir en cos i ànima del seu repressor poble. El film ens parla de la topada típica entre modernitat (representat per l’arribada d’un grup de moteros buscarraons) i entorn conservador (d’un poble purità i de bones maneres dels EEUU).... film resolt amb menys dramatisme del que s’esperava en un inici... el millor és un sr. Brando que encén la lívido de qualque mortal (home o dona).
Valoració: Bé