FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XVI )

·

TAMBIEN LA LLUVIA (2010)

Aquest film és un exemple clar de cinema dins del cinema; del transvasament entre realitat i ficció. Un equip de producció espanyol va fins a Cochabamba (Colòmbia), l’any 2000, a filmar un film sobre el descobriment d’Amèrica, sobre Colom i els monjos partidaris o adversaris del tractament que es va donar als autòctons que hi van trobar en el ‘nou’ continent. Precisament, per al film que es proposen rodar trien com a líder dels indis del s. XV un dels principals líders de la revolta coneguda com a ‘La guerra de l’aigua’ en aquest territori. Com us deia, el mirall passat/present, la colonització i la neo-colonització dialoguen per boca dels protagonists de la realitat i la ficció. Què fem amb una realitat injusta que ens envolta? Ens evadim?, ens impliquem?. Bona història, bones interpretacions... però el guionista sr. Laverty (parella de la directora Iciar Bollain), habitual dels films del sr. Ken Loach, es deixa portar per aquella teatralitat i naturalitat forçada que caracteritza alguns films del sr. Loach. El film no arriba a emocionar i és una llàstima perquè tenia tots els ingredients per a poder-ho fer. Bona música del sr. Alberto Iglesias!
Valoració: Bé.·

·

MAS ALLA DE LA VIDA (2010)
El sr. Eastwood sempre ens havia presentat films molt realistes, amb intencions realistes i, alguns, fins i tot, històrics (el seu díptic de la Segona Guerra Mundial o el fragment de vida del sr. Mandela, per exemple)... però aquest cop s’ha atrevit a donar-li tocs paranormals a la seva darrera peli. L’experiment, al meu entendre, no li ha sortit massa bé. Tres històries embocallades per l’ombra de la mort, que flueixen paral·leles fins que finalment s’uneixen. El problema és que l’interés que desperten no és equitatiu, així com ens emociona el vincle dels bessons i la solitud del supervivent; així com tenim ganes de saber del per què de la solitud del médium... el món de la periodista i les seves circumstàncies ens arriba a avorrir i desinteressar molt ràpidament. La peli comença amb la recreació d’un tsunami espectacular, impactantment realista i d’una força que ja voldria el sr. Emmerich. Ben explicada, ben filmada, ens arriba a emocionar... però està lluny d’altres obres majors del sr. Eastwood.
Valoració: Bé

·

127 HORAS (2010)

El sr. Boyle té inclinació en explicar-nos petits contes, amb tocs moralistes, amb intencions clarament anti-sistema i esperit crític amb els valors de la societat actual... tot això es troba explicitat en els seus films: la recerca del benefici a qualsevol preu, l’egoïsme, l’individualisme... des del seu primer film Trainspotting fins al darrer Slumdog Millionaire tot això que us deia es palpa en els seus guions. La història real d’aquest film -la de l’excursionista que hagué d’estar 127 hores retingut en una roca i que hagué d’automutilar-se per a poder sobreviure- està en la mateixa línia discursiva; en aquest cas, de la persona jove, independitzada, que no vol donar comptes a ningú de la seva vida, que no reforça els vincles amb la seva família (més aviat en defuig)... Conclusió moral: si hagués estat un ‘bon fill’ (i hagués agafat el telèfon a la seva mare i li hagués dit on anava) tot el que li passa no li hagués passat. Espectacular desplegament postmodern en l’aspecte visual. Ritme intens i àgil. Impecable interpretació del sr. James Franco. Ens pot resultar massa esteticista... però val la pena!!.
Valoració: Excel·lent

·
ENREDADOS (2010)

La productora Disney davant la dura competència amb d’altres productores de cinema d’animació ha decidit tornar a les històries que l’han fet arribar on és: el contes, les princeses, les bruixes... Com ja fèu en l’anterior: Tiana y el sapo, el conte del nou film Disney és Rapunzel. La història de partida és la que és: la princesa de cabells llarguíssims tancada en una torre i el príncep que vindrà a rescatar-la... tot això, amb dosis de contemporaneïtat, és a dir, noies amb personalitat, dures, que agafen la paella pel manec (en aquest cas, literalment). No deixa de ser la història sexista de sempre però amb unes dosis d’humor i ironia que trenquen una miqueta (només una miqueta, no us penseu!!!) la boira conservadora dels contes clàssics. Un film impecable a nivell tècnic, amb bon ritme i secundaris de luxe (la mare adoptiva-bruixa ens remet a les millors dolentes de Disney, com la de Blancaneus o La Bella dorment, però amb aires de cabaret, l’actualitat imposa!). Divertida!
Valoració: Notable
·

VALOR DE LEY (2010)
Els germans Coen ens ofereixen el primer western de la seva carrera, i ho fan tot realitzant un remake d’un dels darrers films del rei del western clàssic: el sr. John Wayne. Ells segueixen l’argument fil per randa, el de la noia que vol trobar i venjar a l’assassí del seu pare, però els Coen el vesteixen en gotes del seu estil, de l’humor negre que els caracteritza. El millor del film són les interpretacions començant per la jove debutant Hailee Steinfeld, passant per Jeff Bridges, Matt Damon (sorprén perquè no sembla Matt Damon) i Josh Brolin. Ben explicada, ben acabada, amb ressons de diverses pelis clàssiques com la Noche del Cazador. La peli acaba amb una escena especial, màgica, visualment espatarrant, fins i tot, onírica... per el film en conjunt, essent signat pels Coen, sap a poc. Tot i això, es tracta d’una bona pel·lícula.
Valoració: Notable baix
·

CISNE NEGRO (2010)

Una de les millors pel·lícules de Hollywood de l’any passat. Ho té tot: història atractiva, impactant, atmòsfera cuidada, interpretacions impecables (sobretot la nostra petita Natalie), bona música. El sr. Aronosfy ens presenta juntament amb El Luchador (el seu anterior film) un díptic molt interessant sobre el sacrifici del propi cos per una disciplina, sigui la lluita lliure o la dansa. Vida i esport, vida i disciplina és lliguen fins a tornar-se obsessió, fins arribar al límit de perdre la raó, de trencar amb la realitat... tot plegat per a portar-ho fins a les últimes conseqüències: sacrificar la pròpia vida. El director-autor Darren Aronofky dóna un pas més en la seva capacitat per a explicar-nos històries que es debateixen entre dos móns: realitat i ficció, acompanyats d’atmòsferes no sempre saludables, com a Pi (1998), Réquiem por un sueño (2000), La fuente de la vida (2006) o, les esmentades, El luchador (2008) i la que ens ocupa. La trajectòria que porta el sr. Aronosfky és impecable!. Tot i que en alguns –pocs moments- rasca el film de terror amb gotes de gore és altament recomanable per a qualsevol que estimi el cinema!.
Valoració: Excel·lent

·

WINTER'S BONE (2010)
Aquest fou el film de cinema independent que es va colar als Oscar d’aquest any, com ho fèu Precious l’any passat. Com aquella, es tracta d’un film dur, incòmode. Winter’s Bone ens parla de l’Amèrica profunda, de l’anomenat per molts autors com a ‘white trash’, exclosos del sistema que tenen la necessitat de sobreviure al marge de la llei. La història és freda, com l’hivern del títol, sobre una noia que necessita trobar el seu pare desparegut –viu o mort- per a impedir que els prenguin la casa on viu amb la seva mare i germana. Aquesta jove comença la seva recerca per la seva comunitat, una comunitat superficialment cordial però que amaga en el seu interior un xarxa de silencis, rancúnies i traïcions. El millor és l’atmòsfera de desconfiança que embolcalla el film, el mal rotllo latent que t’acompanya fins a la resolució. Un film que s’aguanta en la intepretació de la debutant Jennifer Lawrence. Un bon film, potser no destaca en res, però es tracta d’una peli coherent i sòlida...

Valoració: Notable alt

·

SECUESTRADOS (2011)
El director d’aquest film, Miguel Angel Vivas, ha tingut una valorada trajectòria en curtmetratges de gènere (terror) i un primer film Refejos (2002) més menystingut del que es mereixeria. Secuestrados fou estrenat en el darrer Festival de Sitges i fou rebut amb valoracions positives. En la línia de Funny Games (del Haneke) o Los Extraños (amb Liv Tyler) es tracta de la història d’una família que reb la visita d’uns lladres que els segrestren a casa seva amb la finalitat d’aconseguir un bon botí. Pare, mare i filla (adolescent) reben la violència d’un grup salvatge. Violència seca, dura, realista... en la línia d’aquells films anomenats, però amb la novetat de que tot el metratge està filmat en 10 plans seqüència, això significa que no hi ha talls en les escenes, per tant, l’actor/actriu aconsegueix transmetre més veracitat en les seves interpretacions i l’espectador ‘viu’ l’escena més intensament. La tensió és mantinguda i no decau durant tot el film. Atmòsfera dura i patiments realistes no apte per a espectadors/es massa sensibles. No obstant, la Manuela Vellés com a filla adolescent és molt poc creïble i la divisió de pantalla en punts culminants de la trama -tot i que molt 'postmo'- trenca aquella atmòsfera que anomenàvem. Per a patir de principi a final.
Valoració: Notable

·