ENYOR DEL SR. KIM KI DUK ...

Es tractava d'un dels directors asiàtics -coreà- més interessants de principis del segle XXI. Després de viure un anys a París va entrar en el món del cinema ja gran (36 anys) i sense cap experiència prèvia va dirigir films com Bud Guy (2001), La Isla (2000), Primavera, Verano, otoño, invierno ... y primavera (2003), Hierro 3 (2004)(la seva millor obra), Samaritan Girl (2004), Time (2006), The bow (2006), Breath (2007), Dream (2008)... films que ens parlaven d’un autor amb veu pròpia, amb obres amb unes gotes de violència però plenes de poesia, personatges al límit i un ritme i una màgia a la que no estàvem acostumats/des... Als/les amants ‘del Cinema Verdi’, el sr. Kim Ki Duk ens va enamorar i 'pillar' des del primer fotograma. Va ser aclamat per la crítica i premiat en molts festivals. Va anar presentant, més o menys, un film per any (algun cop, 2 per any!) però llavors, el 2008, després de presentar Dream, una actriu té un accident de cotxe que gairebé acaba amb la seva vida. Aquest fet impactà al sr. Ki Duk de tal manera que marxà de la ‘civilització’ i es va recloure en una cabana al ben mig del bosc, vivint com un ermità, sense aigua corrent ni electricitat. El que no pogué deixar fora de la cabana fou la vocació artística i audiovisual, així que a una petita càmera, en forma de diari, li va anar parlant de la seva vida aïllada, sense amics, evadint-se en l’alcohol de la traïció d’un amic (¿?) ... el sr. Kim Ki Duk, sol, obre la seva ànima en el film-documental Arirang, que va presentar en el passat Festival de Cannes.

L’autor com no s’havia mostrar mai davant de la càmera. Kim Ki Duk parlant de Kim Ki Duk ... ha tornat... esperem que per a quedar-se ... l’enyoràvem, a que sí, Angelet?