FRED

·

Dos cartrons sota el braç; un de més gros, l'altre petit. Camina lentament pel passeig, a la vora del riu. No té pressa; ha quedat enrere el temps de córrer, ha quedat enrere el temps de tot. De tant en tant es para, i es queda mirant com passa l'aigua que, atrafegada, es lliura amb fermesa al seu continu baixar. Avui fa bo, és un d'aquells primers dies quan comença a fer sol, però l'hivern s'entossudeix a marxar i, això, un vell ho nota. No s'hi val a fer-se el valent, perquè, si no vas amb compte, un constipat t'enterra. Per això, i per altres coases, ningú el veurà mai sense el gec gruixut de pana fins ben entrat el mes de juny. Son padrí no se'l va treure mai, el gec. No pot recordar-lo d'altra manera, però no cal fer-ne gaire cas, perquè sovint la memòria se li'n va. Sigui com sigui, el fred sempre li ha fet por, des de l'hivern del trenta-vuit, quan van matar son germà a la guerra.

- Bon dia, senyor Jaume, a passejar una mica, no?

No sap ben bé quan van dir-li senyor Jaume per primera vegada, però recorda què va pensar: 'M'estic fent vell'. Deu ser que aquest tractament s'atorga de forma gratuïta i generosa a partir de certa edat, com per compensar tot allò que hem deixat enrere, o per fer més planer el camí de pujada. Tot això ho rumia el senyor Jaume, mentre els núvols passen.

- Bon dia, senyor Jaume, a passejar el gosset, no?

Tortosa és una ciutat bastant gran, però si cada dia, a la mateixa hora, passeges per la vora del mercat, tothom et coneix i molts et saluden. I si vas amb un gosset petit, encara més, potser per la tendresa que desperten els febles. El gosset del senyor Jaume no té nom ni raça; és d'una indefinició tranquil·la que s'ajusta perfectament al tarannà del seu amo. Ell, el senyor Jaume, no se'n considera pas l'amo; més aviat són companys de camí que s'han trobat, quan ja s'albiren a l'horitzó les teulades del darrer poble.

Només qui se'l trobi per primera vegada se sorprendrà de veure'l amb dos cartrons sota el braç; un de més gros, l'altre petit. La resta de la gent, no; en coneixem de sobres la utilitat. Ja han caminat prou estona i les cames es cansen aviat. És hora d'asseure's en un dels bancs de pedra, on comença tocar el sol. Amb gestos metòdics, el senyor Jaume posa damunt del banc els dos cartrons (un de més gros, l'altre petit) i sense deixar passar un segon, el gosset fa un salt i s'asseu on li toca, com cada dia. En aquesta hora la pedra està freda encara i aquesta sesnsació, al senyor Jaume, li desagrada, des de l'hivern del trenta-vuit, quan van matar son germà a la guerra.

Jesús M. Tibau
Postres de Músic (2005)

·