.jpg)
(1924-2011) 
A principis d’aquest mes moria un dels grans directors de Hollywood, el director de la consciència, del compromís, de la moral, aquell que reivindicava l’ésser humà per damunt de la tecnologia i que s’encarregà de defensar-lo dels abusos de poder i la corrupció dels diners. El sr. Lumet va néixer -en una família jueva, tradicional i artística- a Filadèlfia però essent un bebè la família es traslladà a Nova York, ciutat que no abandonà fins al dia de la seva mort. Arribà en plena crisi econòmica del ’29, en una infantesa plena de mancances i problemes econòmics... això edificà la seva passió per les qüestions socials... Amb només 4 anys va actuar en un escenari (de la mà del seu pare, actor; la seva mare era ballarina) i debutà a Broadway el 1935. Va participar en la II Guerra Mundial i a la tornada continuà lligat al món de la faràndula, actuant cada cop menys, dirigint teatre cada cop més i ‘entrant’ a la televisió. En el 1950 farà d’ajudant i realitzador d’espais i sèries de televisió, arribant a convertir-se en membre d’aquella generació formada en la petita pantalla que ‘saltà’ al cinema, com: John Frankenheimer, Robert Mulligan, Martin Ritt o Arthur Penn.
El seu primer film en el cinema –i gran èxit!- fou Doce hombres sin Piedad (1957), que significà una primera pedra del que seria la seva trajectòria cinematogràfica: la història ens parla d'un membre del jurat capaç d’enfrontar-se als altres 11, a contracorrent... un treball crucial contra la pena de mort. Per sorpresa, la nominaren en els Oscar a millor pel·lícula i millor director... reconeixement aquest que se li negà tota la seva carrera fins que hagué de rebre el compensatori Oscar honorífic en el 2005.
El seu primer film en el cinema –i gran èxit!- fou Doce hombres sin Piedad (1957), que significà una primera pedra del que seria la seva trajectòria cinematogràfica: la història ens parla d'un membre del jurat capaç d’enfrontar-se als altres 11, a contracorrent... un treball crucial contra la pena de mort. Per sorpresa, la nominaren en els Oscar a millor pel·lícula i millor director... reconeixement aquest que se li negà tota la seva carrera fins que hagué de rebre el compensatori Oscar honorífic en el 2005. Estigué dirigint durant 40 anys un film per any com a mitjana, en una trajectòria irregural, els seus millors treballs els troben en la dècada dels ’70 del segle passat: Serpico (1973), Asesinato en el Orient Express (1974), Tarde de perros (1975) o Network (1976).
50 anys separen les seves –possiblement- dues obres mestres Doce Hombres sin Piedad (1957) i Antes que el diablo sepa que has muerto (2007)... aquesta darrera, molt lligada a les històries que foren una constant en la seva filmografia: corrupció policial, el fracàs de la justícia, l’avanç imparable de l’avarícia i la mentida.... si no l’heu vist, ja trigueu!!
10 comentaris:
bon dia!!!
no sabia que aquest home era mort... jo he vist les seves dues obres mestres, crec que cap més. la primera és una de les pelis preferides de mon pare, i la segona la vaig veure al cine, però no me'n recordo gaire... "12 homes sense pietat" m'agrada molt. mira, ara m'has despertat el cuquet per tornar-la a veure...
són els germans que atraquen la joieria dels pares? és aquesta?
Sí, sí, és aquesta... doncs mira, en aquest cas, ha vist vosté el millor del sr. Lumet.
En aquesta, la Marisa Tomei està genial! ... i molt sexi ;)
de fet, la peli comença amb un polvo al brasil, no? és que a poc a poc em va venint...
sí, una gran inici per a una peli, ciertamente ... l'escena i, de fet, tot el film recorda a La noche es nuestra amb Eva Mendes/Joaquim Phoenix, no troba?
sí, ciertamente. de fet, anava a dir que l'altra peli que recordava que començava amb un polvo potent era "la noche es nuestra".
caram! estem virtualment interconnectats, no??? :D
ciertamente, sí!
Ciutadà K. Vostè ja sap, que de tant en tan, no massa per no abusar, ens avenim en alguna cosa, sigui de música (poc), sigui de cinema. Avui tornem a coincidir. Antes de que el diablo sepa que has muerto, em va encantar. Una pena que aquest senyor ens deixi... ARa, el seu últim treball va ser molt inspirat, i els psicòlegs, ja sabem que sempre es recorda més el primer i l'últim que un va fer.
Ui, què bé que coincidim! una vez al año ... je,je,je,je,je
sí, l'efecte 'primer i últim' el coneixem, certament, però en aquest és ben bé així... el sr. Lumet ha estat capaça de fer un cap-i-cua genial!
Hi ha molts directors que millor oblidar el primer que va fer ...
Publica un comentari a l'entrada