Un dels grans herois del nostre segle és austríac, es diu
Niko Alm i és un lluitador incansable de la llibertat religiosa. Alm va entrar
en conflicte amb les autoritats amb motiu del carnet de conduir: a la foto hi
apareixia amb un colador de pasta al cap. Sí, en efecte, un vulgar colador de
ferro, amb forats i mànec, com si fos un barret quixotesc. La resposta de les
autoritats va ser prototípica: van enviar Alm a una revisió psiquiàtrica. Però
Alm va al·legar que era una pastafari, és a dir, un seguidor de la Church of
the Flying Spaghetti Monster o Esglèsia del Monstruós Espagueti Volador. Els
pastafaris creuen en un dèu que és una enorme massa d’espaguetis que es
desplaça fent servir com a rodes dues colossals mandonguilles, i que habita en
un planeta ple de volcans, que en lloc de lava escupen llaunes de cervessa.
(Les llaunes ja surten dels volcans fredes). Els avaluadors psiquiàtrics no van
tenir més remei que admetre la bona salut mental de Niko Alm, i poc després va
aconseguir el seu carnet de conduir on apareix amb un colador al cap..jpg)
Si ho pensem bé, quina legitimitat afegida pot tenir una
religió, qualsevol, sobre qualsevol altre? De fet, Niko Alm es va llançar a
l’activisme per denunciar les desigualtats basades en el fet religiós. Per què
una monja pot tenir un carnet on apareix amb còfia i un pastafari no pot lluir
un colador? Però el gran mèrit d’Alm és que ha invertit els termes. La
definició tradicional de la llibertat religiosa consistia a ser indulgents amb
totes les creences, per absurdes que fossin, pel fet que som una societat
tolerant. Gràcies a Niko Alm tenim una nova perspectiva: totes les creences són
absurdes pel fet de ser-ho, però les tolerem perquè són socials. I és que si
contemplem la llista de religions només podem arribar a una conclusió: que
l’ésser humà necessita molta paciència, moltíssima, per compartir espais
racionals amb el seus congèneres. Segons sembla, el gènere humà no pot
conformar-se amb la realitat. Necessita una resposta, una explicació. Existeix
Dèu? Què hi ha després de la mort?I és lògic: si generem preguntes
incontestables obtindrem respostes delirants. La suma universal més gran mai
pensada d’absurds, de fet. N’hi ha per a tots els gustos. La lacrimologia, per
exemple, és una religió basada en el poder miraculós del plor (de material no
els en faltarà mai), mentres que els raelians creuen que l’homo sapiens va ser un experiment genètic extraterrestre. Per això
construeixen ovniports, per quan els àliens tornin. (Per cert, no els ha passat
pel cap que si van fer l’home aquí, al planeta Terra, és que ja van ser-hi i no els va caldre cap ovniport per
aterrar?) Però és que la galeria de disbarats és infinita. Elvis Presley,
Maradona i Chuck Norris tenen religions pròpies. Una bagatel·la, comparades amb
el nuwaubianisme, que creu que molts
fetus avortats han sobreviscut i habiten al clavegueram de Nova York, des d’on
preparen una revolta per dominar el món (!), mentre que l’autoanomenada
Esglèsia de l’Eutanàsia busca que la humanitat s’autoextingeixi, i per això es
basa en la pràctica de quatre dogmes no reproductius: el suïcidi, la sodomia,
el canibalisme (de carn morta, això sí) i, en contra del nuwaubianisme,
l’avortament. El que els deia, un panorama d’idees perfectament aberrants. I és
que si busquéssim bé, fins i tot trobaríem gent que creu que una verge va parir
un nen déu.
En fi, aprofitant que ara ve Nadal, i amb l’habitual
bonhomia que caracteritza aquesta columna, la setmana vinent demostrarem
irrefutablement que la figura històrica de Jesucrist no va existir mai. I com
que l’espai és limitat avui voldria acabar amb la que potser ha estat una de
les estampes més belles i felices que ens ha regalat l’exercici etnogràfic. Com
dèiem abans, el gènere humà hi habita una compulsió existencialista que
l’obliga a fer-se preguntes que simplement no tenen resposta. Però de debò són
preguntes tan imprescindibles? O potser no totes les societats han experimentat
la necessitat de generar embolics intel·lectuals estèrils?
En certa ocasió un antropòleg que era a l’Àfrica tropical
va pujar a un turó acompanyat d’un pigmeu. Des d’allà es podia veure un horitzó
selvàtic grandiloqüent. Emocionat, l’antropòleg va preguntar al pigmeu per la
seva religió. Segons les seves creences, ¿qui havia creat aquella magna selva,
tota la pluralitat d’animals que l’habitaven, el cel, la terra, i la mateixa
raça de pigmeus?
El pigmeu es va mirar el paisatge, va sospirar profundament,
i va dir: “Miri, si vol que li sigui sincer, no en tinc ni punyetera idea”
Albert Sánchez Piñol
En el suplement dominical de l’Ara del 09/12/11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada