- De debó?
- I tant! Cada home, deien, havia d'enfrontar-se a la realitat. Havia d'enfrontar-se al que l'envoltava. Calia que desaparegués qualsevol actitud que no fos aquesta. Totes les meravelloses mentides literàries, tots els ocells de la fantasia havien de ser morts a trets! Els van arrenglerar contra un mur de biblioteca, un matí de diumenge, fa trenta anys, el 1975. Van alinear el Papá Noel, el Cavaller Sense Testa, la Blancaneus, l'Ogre que segrestava la Filadora d'Or, la Mare Ànec... Quins gemecs! Els van disparar, i van cremar els castells de paper, les granotes encantades, els reis antics i tots els que van ser feliços per sempre més (ja que era un fet que, mai, ningú no havia estat feliç per sempre més). L'això era que era va convertir en el res mai més no va ser. Van escampar les cendres del fantasma Rickshaw per les runes del país d'Oz, van fer un farcell amb els ossos de Glinda la Bona i d'Ozma, i de Polícrom en van fer miques en un espectroscopi. Al Ball dels Biòlegs, van servir el pare Carbasser amb merenga. La Mongetera va morir víctima de la paperassa de la burocràcia. La Bella Dorment es va despertar pel petó d'un científic i va morir per la punxada fatal de la seva xeringa. A Alícia li van fer beure d'una ampolla d'elixir que li va mudar la mida, de tal manera que mai més no pogués cridar: "Cada vegada més i més espaterrant!". Van trencar el Mirall d'un cop de martell i, amb un parell més de cops, van aixafar el Rei Vermell i l'Ostra.
(...)
Ray Bradbury a Usher II (1950)
de Les Croníques Marcianes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada