HOTEL

En el vestíbul buit, el finestral

té la pena dels arbres al capvespre

i un cansament de cotxes i de gent-

Penso que no ets amb mi que això és Lisboa:

quan era jove hauria escrit

amb poca cosa més un poema d'amor.

Però els llums que s'encenen, el ventot,

el trànsit i la gent corrent a cegues

com sabent cap a on van, només m'evoquen

el difícil que ha estat la vida junts.

Cada un dels dos carrega aquesta pena

que ve de l'altre, i no sap què fer-ne.

L'amor potser és això. I enyorar-te

en el vidre -més fosc cada vegada-

d'un hotel on no sé per què he vingut.

Potser només per estar lluny de tu.

Joan Margarit a Misteriosament feliç (2008)