El comunicador corporatiu i expert en noves tecnologies de la informació David Martínez Pradales ha publicat al portal de Nobbot -del qual és director editorial- un article la mar d'interessant sobre la funesta dèria de somriure sense que vingui a tomb.
Ho fa a partir d'una sèrie d'imatges generades per intel·ligència artificial. Són imatges en les quals apareixen guerrers europeus medievals i d'una suposada tribu diguem-ne ameríndia. En tots els casos miren a la càmera i somriuen sense mesura. Les imatges resulten inversemblants, perquè la IA hi ha aplicat el patró de comportament actual -bàsicament nord-americà i ara cada cop més també europeu- segons el qual s'ha de somriure sempre que et fan una foto. A partir d'estudis publicats en diverses revistes científiques, Martínez Pradales recorda coses que convé no oblidar.
Que hi ha un proverbi rus que adverteix que somriure sense motiu és signe d'estupidesa. Que Charles Darwin va dictaminar que la gent que somriu constantment és idiota. Que a països com Noruega o Polònia, quan algú somriu a un desconegut pel carrer, provoca estranyesa i se'l percep de manera negativa. Que en moltes cultures, a les persones que somriuen sense que calgui se les considera poc intel·ligents. Que les IA, alimentades a base de bancs d'imatges dels Estats Units, estan produint un monocultiu d'expressions facials.
D'expressions facials i d'expressions sonores. Perquè el somriure i la rialla desfermada han envaït els programes de ràdio i televisió fins a límits insuportables. No hi ha programa on presentadors i tertulians no riguin desmesuradament, sovint de manera simultània, competint a veure qui riu més fort. El resultat és un guirigall marejador, que fa impossible saber què diuen ni què els fa tanta gràcia. Els deu fer tanta gràcia el fet d'haver-se conegut, suposo.
Quim Monzó a La Vanguardia de 08 de juliol de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada